Més enllà dels protocols i els plans d’igualtat

El sindicalisme feminista no deixa de ser la manera de respondre a les necessitats d’una classe treballadora diversa. Una resposta pel conjunt dels treballadors i treballadores que cada dia pateixen la precarització a què ens aboca aquest sistema.

Més enllà de les sindicalistes conegudes com Isabel Vilà, Pepita Uriz i d’altres, hi ha un gran gruix de dones sindicalistes invisibilitzades en la seva tasca diària per la millora de les condicions laborals. El sindicalisme ha sigut un espai molt masculinitzat històricament que,  per les inèrcies de funcionament  provocades per un sistema patriarcal de desigualtat, ha creat una barrera d’accés que ha impedit a les dones formar-hi part.

És cert que aquesta realitat no és única dels sindicats sinó que també es dona a diverses organitzacions i les raons són variades. En aquest article no ens endinsarem en aquestes raons – que en són moltes – sinó que exposarem la importància de desenvolupar un sindicalisme feminista per donar resposta a les necessitats materials de la classe treballadora i alhora fer del sindicalisme un espai més amè per les dones.

Els plans d’igualtat —recordem que són obligatoris per empreses amb més de 50 treballadors— i els protocols de prevenció, detecció i abordatge de les violències masclistes —obligatoris per a totes les organitzacions— són eines que poden transformar el funcionament de les empreses. No obstant això, no poden solucionar el problema sistèmic de desigualtats i discriminacions que patim les dones als centres de treball. És en aquest buit on hem d’actuar a través de l’acció sindical.

Tenim la sort de conèixer experiències d’altres sindicats que ens fan de guia de com l’acció sindical permet a la classe treballadora guanyar drets.

Una experiència interessant és la vaga de les treballadores d’H&M del sindicat ELA. L’empresa va proposar, el dia 6 d’abril, un ERE de 1066 treballadors a l’Estat, al cap d’un més les treballadores afiliades a ELA van convocar aturades a les botigues. A la mesa de negociació  estatal que es va fer el dia 23 d’abril hi va participar una delegada de ELA, la resta eren 7 de CCOO i 4 UGT. El cap d’uns dies les treballadores d’ELA van anunciar una vaga indefinida i uns dies més tard CCOO i UGT van arribar a un acord amb l’empresa pactant 349 acomiadaments forçosos. L’empresa finalment va oferir un acord final després de les jornades de vaga a les treballadores d’ELA sense acomiadaments forçosos ni modificacions substancials de les condicions de feina, les treballadores van votar en assemblea ratificar l’acord i donar fi a la vaga el dia 16 de juliol.

Aquesta experiencia es troba recollida al llibret La huelga de H&M, un espejo donde mirarse de Gessamí Forner:

Las huelgas no se ganan por razones objetivas, poco importa tener razón en una lucha colectiva. Se ganan con el tesón y a solidaridad que emanan de la confianza hacia todas las compañeras y el sindicato que te representa.

És important que allò que aprenem d’aquestes accions i experiències no quedi en una idealització de l’acció mateixa de vaga, sinó que ens doni esperança i fermesa per saber que la lluita col·lectiva dona fruits.

Com diu la Responsable de Comerç de Bizkaia d’ELA, Marige Fernández, al mateix llibret:

Os pido que nuestro relato no sea algo que empiece y termine hoy, y que los que leamos esto, tengamos presente que hay que seguir apoyando a las trabajadoras del comercio, porque vienen momentos durisimos para ellas.

Un segon exemple de la importància i la necessitat de l’acció col·lectiva i dels seus possibles resultats és el cas de les treballadores d’Inditex de la CIG, sindicat majoritari de Galícia, que després d’una lluita dura i intensa de mobilitzacions van arribar a un preacord amb l’empresa.

INDITEX havia menyspreat la capacitat de lluita de les treballadores i finalment van haver d’aplicar un increment salarial de 322 euros/mes. Una millora que permetia escurçar les diferències salarials que hi havia amb altres companys del grup empresarial.

Finalment, podem veure també de la mà del sindicalisme de la CIG, la lluita de les treballadores de Bershka de Pontevedra i Vilagarcía. Les treballadores van acordar per majoria en assemblea desconvocar la vaga indefinida l’inici de la qual estava previst després d’arribar a un acord amb l’empresa de recol·locació de 21 afectades. Aixó es va aconseguir perquè l’empresa sabia que sinó arribaven a un pacte satisfactori per les treballadores, iniciarien una vaga indefinida i mobilitzacions.

Com ja sabem, la lluita és necessària i sobretot útil, però això no la fa menys dura. No tothom té el context econòmic per assumir dies de vaga i la conseqüent pèrdua de diners. No tothom té la força i determinació per afrontar un procés que es pot allargar i complicar i del qual no tenim la certesa que el resultat pugui ser satisfactori pels treballadors i treballadores.

Un element clau per poder aguantar una vaga és l’acompanyament dels companys i companyes de feina i dels companys i companyes del sindicat. Veure que el teu problema no només t’importa a tu sinó a la gent del teu voltant, veure que desperta solidaritat, veure que tots restem colze a colze per aconseguir unes condicions dignes de feina.

Sumada a aquesta part més emocional, de suport mutu, hi ha l’element clau per la supervivència de la vaga, la caixa de resistència. Una eina molt útil per poder aguantar vagues llargues i fer  sindicalisme de  contrapoder real als centres de treball.

Sabem que el percentatge d’afiliació a Catalunya és ínfim i l’única forma de sortir vius de les crisis cícliques del capitalisme és la unió dels treballadors i treballadores. El sindicalisme feminista té el deure d’acostar la lluita sindical a la gent més precaritzada. El deure de donar resposta a les treballadores de la llar, les treballadores de les residències de gent gran, les treballadores migrants, les dones de l’indústria, les dones de l’atenció al públic, de l’hosteleria. El sindicalisme feminista no deixa de ser res més que la manera de respondre a les necessitats d’una classe treballadora diversa. Una resposta pel conjunt dels treballadors i treballadores que cada dia pateixen la precarització que ens aboca aquest sistema.

Articles relacionats

Número 18

Un relat per entendre la Catalunya del Nord

Entendre la Catalunya del Nord és de fet concebre com unes microsocietats molt diferents comparteixen un territori sense compartir cap projecte de societat col·lectiu. Nogensmenys, culturalment, s’afirma una fractura entre les antigues generacions que dirigeixen el territori i els joves.

Segueix llegint »