El passat mes d’abril, 25 països van ser testimonis d’una setmana d’ocupacions universitàries, vagues acadèmiques i accions de desobediència civil protagonitzats per científics preocupats per la inacció davant l’emergència climàtica. És així com Rebel·lió Científica (Scientist Rebelion) feia la seva primera acció múltiple coordinada, la mateixa setmana que l’IPCC feia públic el seu tercer i últim informe del darrer cicle sobre mitigació del canvi climàtic.
L’acció no era casual: els científics s’han vist obligats a sortir dels laboratoris al carrer perquè la situació del canvi climàtic i l’esgotament de materials fòssils és límit i els governs i les grans empreses no els escolten, encara que facin veure que sí. Així que, prenent l’exemple de les dones índies que es lligaven als arbres contra la desforestació als anys setanta o les activistes europees per la pau dels vuitanta que rodejaven centrals nuclears amb cadenes humanes, els científics han pres la seu de Chase Bank a Los Angeles, les carreteres principals de Sydney o les escalinates del Congreso de Madrid amb accions de desobediència pacífiques al crit de “Escolteu a la ciència!”.
Però què diu la ciència? I què diuen aquests informes de l’IPCC sobre els que ens criden l’atenció?
L’IPCC ha presentat entre 2021 i 2022 tres informes. El primer ens explica què està passant amb el sistema climàtic i què passarà d’aquí a 2050 segons els nivells d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que emetem. El segon explica com impactarà el canvi climàtic als ecosistemes, com ens hi podem adaptar i quins ecosistemes són els més vulnerables. I, finalment, el tercer discuteix com mitigar o reduir les emissions perquè l’augment de temperatura sigui menor i els efectes del canvi climàtic no siguin tan devastadors.
Molt resumidament (la suma dels 3 informes són 8390 pàgines) aquests textos ens diuen que ens queda molt poc marge d’emissions per arribar a l’augment de temperatura mitjana del món de 1,5 °C per final de segle, com diu l’Acord de París, ja que si seguim amb el creixement d’emisions d’aquí a 2030, ja estaríem per sobre de l’objectiu del 1,5ºC i molt propers als 2 graus d’augment de temperatura mitjana. I que per arribar a l’objectiu, el pic d’emissions màximes l’hem d’assumir com a molt l’any 2025 i reduir un 43% pel 2030 a nivell mundial. A més, ens avisen que les millores tecnològiques i d’eficiència no estan millorant la situació, sinó accelerant la roda de consum i, per tant, fent créixer més les emissions.
En el cas del segon informe sobre l’impacte, adaptació i vulnerabilitat, cal destacar dos aspecten que ens afecten especialment als Països Catalans. La primera, que l’impacte no serà igual a tot el món: la Mar Mediterrània, com ja hem vist amb les altes temperatures de l’aigua aquest estiu, serà una zona especialment afectada, sobretot a partir de l’augment de 2 °C. I la segona, que l’adaptació pels canvis necessaris, tant per la reducció d’emissions com pel control de l’augment de temperatura, hauran de tenir presents tres factors: els tipus d’impacte que tingui a cada medi la pujada de temperatura, el grau de vulnerabilitat dels països menys desenvolupats, i la bretxa d’adaptació tant natural com econòmica dels ecosistemes ja que es poden desenvolupar societats més desiguals.
És per això últim, que una conclusió a la qual arriben científics com la Marta Rivera, coautora d’aquest II informe de l’IPCC i ponent de la Uni Climàtica, és que en matèria d’adaptació “necessitem, per desenvolupar aquestes estratègies, unes pases que són molt específiques des de cada territori, no existeixen estratègies universals”. I destaca també de l’informe que “els impactes de la adaptació no són iguals ni per tots els països ni per totes les classes socials, per tant, perquè les mesures d’adaptació siguin efectives, necessitem mesures que redueixin la pobresa i les desigualtats entre països i grups socials”. Per això és necessari reforçar models de governança més propers, on s’afavoreixi la participació democràtica de tots els grups socials (especialment dels més vulnerables) i comptant amb tota mena de coneixement, si volem que aquests siguin processos de veritable justícia climàtica que permetin reduir les diferències socials i econòmiques entre classes i països.
En altres paraules, l’evidència científica ens diu que per adaptar-nos al canvi climàtic cal construir societats resilients i que no s’accentuïn més les diferències de classe ni la colonització d’uns països per uns altres: ens cal més sobirania i autogovernança pels territoris petits com el nostre.
Ens cal sobirania econòmica i energètica, que ens permeti ser menys interdependents amb altres ecosistemes i crear el nostre propi procés d’adaptació industrial, agrícola, ramader, social i cultural, on la premissa no sigui fer créixer el PIB del país com exigeix la Unió Europea, sinó garantir vides dignes: alimentació, habitatge, sanitat, educació i aigua potable per tota la població. I alhora, deixar de dependre tant de tercers països en desenvolupament; així deixaríem de ser partícips de la colonització europea de gran part del món amb l’explotació dels seus recursos materials i de mà d’obra.
Tot plegat no ho podem garantir si no reaccionem ràpidament, i si continuem pretenent solucionar aquesta situació subvencionant les energies fòssils com fa el govern espanyol (amb els 0,20 cèntims de la gasolina o la baixada de l’IVA del gas) o aprovant paquets de mesures no adaptades a les realitats territorials, com el programa Fit for 55 de la UE.
Per fer viable una transició justa no n’hi ha prou que els científics se sumin a la immensa sopa de lletres que són les centenars de plataformes ecologistes al nostre país. Cal que el sobiranisme d’esquerres assumim aquest procés de transformació, de decreixement econòmic i energètic i adaptació climàtica com a part imprescindible de la revolució sociocultural que ens ha de portar a la independència de Catalunya i dels Països Catalans i la superació del capitalisme a escala mundial.
L’Independentisme d’esquerres és ara mateix l’únic moviment prou fort i coherent per a incloure dins l’agenda política un calendari de transformacions legislatives que ens permeti complir amb l’Acord de París a casa nostra, i a l’hora ser capaç de traslladar amb un to positiu al gruix del poble treballador el mínim comú múltiple dels científics, l’imperatiu de fer un canvi cultural que posi per davant el benestar de la població i garanteixi que tothom pot “viure una bona vida”, com diria l’activista ecofeminista Vandana Shiva.
Però per això cal que deixem de ser tan tecnopositivistes. Deixem de comprar el relat al neoliberalisme de la transició a base de renovables, per les que no tenim prous materials, i la nuclear neta, que màgicament ens permetran mantenir els estàndards de vida i consum occidentals actuals. La situació no ha d’implicar introduir més tecnologies, tot i que aquestes ben controlades poden ajudar a cobrir necessitats bàsiques amb menys emissions. La realitat és que la mentalitat capitalista de creixement i benefici econòmic infinit ha fet que aquestes tecnologies promoguin major consumisme i, per tant, més emissions.
En canvi, nosaltres hem d’apostar per una implementació de canvis basats en la natura, els comportaments socials i la reforma legislativa, que revaloritzin la ciència no reglada, el coneixement local i l’aprenentatge popular de les nostres mares i àvies, dels pagesos, pescadors, ramaders, teixidores, etc. Un canvi cultural desvinculat de la necessitat de posseir més coses per garantir la felicitat. Hem d’aprendre com a societat a viure amb menys, però amb repartiment més just del treball, els recursos i el temps lliure. Trencar amb l’imaginari col·lectiu de què el neoliberalisme és l’única opció. I apostar per una planificació estatal democràtica del model industrial, per fer una reconversió que permeti deixar d’exportar i importar, per passar a produir només allò que realment necessitem per la nostra subsistència diària com a societat.
Estem en estat d’emergència climàtica, energètica i de recursos materials. Ens cal més que mai un país fort i resilient, la República Catalana sobirana, amb una planificació econòmica i territorial que ens permeti, des d’una governança de proximitat i democràtica, fer possible políticament allò ecològicament necessari.
