L’observatori editorial-polític “Tres i Quatre” –quina editorial no ho és?– ha encarregat a Albert Botran de redactar (p. 11) un assaig entorn del “procés independentista català”, un procés, com explica Botran, que es troba emmarcat en la lluita independentista en situacions colonials (“colonialisme interior”) a l’Europa Occidental. Mirarem, tot seguit, de comentar algunes reflexions del jove historiador.
1. La revolució (democràtica) dels catalans es realitza a través de la República Catalana. En el cas del Principat la ruptura política pendent respecte de l’Estat espanyol és immanent a la independència. Tota l’encertada anàlisi d’Albert Botran pel que fa a l’estructura social definidora d’un subjecte polític revolucionari nacionalment emancipador ajuda a comprendre’n la materialització a través de l’articulació ascendent del moviment octubrista entre 2006 i 2017. La República Catalana és consubstancial a la sobirania popular: catalitza la lluita contra el despotisme oligàrquic oriünd i d’importació. La síntesi entorn de la crítica a l’estat convencional com a antítesi de la sobirania nacional-popular és diàfana (p. 58). El primer capítol, doncs, “Per què lluita el poble català?” esdevé causa eficient de la resta de l’obra i permet de pensar la lluita independentista com a motor social i polític impulsor d’un nou estat de coses.
En el nostre context –un estat d’antic règim enemic, fonamentat en l’espoliació cultural-lingüística i material de pobles i de nacions– cal subratllar que sense alliberament nacional no és possible establir cap via socialista. Per aquest motiu el títol de la reflexió de Botran és del tot fonamental i oportú: “independència és (la) revolució”. Llegiu, per exemple, l’argumentació entorn de la dimensió “revolucionària de l’independentisme” (p. 58). En aquest sentit, ‘sobirania’ esdevé sinònim d’independència. Dic això perquè hi ha prou sectors autoqualificats d’esquerres que empren la recepta de l’‘exercici del complex de sobiranies’ per a diluir-hi la independència. I és justament el contrari: és la independència –com a expressió màxima de sobirania de sobiranies– el que possibilita l’exercici del ‘complex sobiranista’. Un debat, doncs, que potser mereixeria un capítol específic.
2. Botran té raó quan argumenta que “Espanya és un toro de paper” (pp. 65-67). Demostrar-ne la historicitat, fonamentada en l’assimilació de pobles i nacions, és un objectiu central del volum, el qual esdevé una síntesi històrica ben plantejada, amb algun matís que comentem més endavant.
La “crisi catalana”, concebuda com a integrant de la ”triple crisi” de legitimitat –econòmica, política i nacional– del Regne d’Espanya (p. 89-ss.) és una crisi superior que evidencia no pas una fallida tècnica de govern de gestió sinó la centralitat estratègica de la lluita per la independència. Explica, doncs, el perquè d’un crac econòmic –persistent, per capitalista– que en casos d’estats centralitzats, autopercebuts com a ‘uninacionals’, esdevé una manifestació de la crisi de legitimitat política. Ho sostinc, tot basant-me en tres pressupòsits fonamentals contextualitzats per Botran: a) l’invent, no pas gratuït, d’una unitat espanyola com a garant del transfranquisme (p.77), persistent acció devastadora, colonial, de nacions i de pobles, b) com a conseqüència d’això, la generació del nacionalisme espanyol com a cultura política legitimadora del fals ordre economicopolític regnant (p.94), c) la nació oprimida –les nacions i pobles sotmesos– com a catalitzador principal de la ruptura política. Es podria haver dedicat, doncs, un epígraf específic en l’assaig a la crisi superior d’un estat com a conseqüència de l’enquistament del conflicte polític nacional generat pel Regne d’Espanya.
3. La referència a l’historiador E.P. Thompson pel que fa a la “lluita de classes sense classes” (p.148-149) ha estat ben oportunament sintetitzada per Botran a l’hora de conceptuar una “nova consciència de país”. Exacte: una consciència revolucionària republicana no emana de l’aïllament del pensament respecte de l’acció. Com exemplifica el gran historiador marxià anglès, és la dinàmica de la lluita la que en defineix la consciència –i el projecte resultant. Una dinàmica que explica la materialització del trinomi acció-pensament-acció culminat al primer d’octubre.
El referèndum fou conseqüència del que l’autor de l’assaig defineix com a “acció col·lectiva autònoma i articulada” (p. 95). Per contra, però, la no institucionalització política del moviment autònom com a direcció política dugué a l’interruptus republicà institucionalitzat.
4. Som, o no som, “un sol poble” (p. 151)? Cap poble sense estat n’és. Precisament, perquè no té una entitat institucional sobirana, independent. L’expressió encunyada per l’advocat democristià Josep Benet el 1968 (pp. 153-154) era més un projecte que no pas una realitat.
Com a mostra un botó: la capçalera pluripartidista de la manifestació del 8 d’octubre de 2017, recordada oportunament per Botran (p.152), donava pistes més que evidents de quin és el bloc polític, intel·lectual i social (bloc històric) –integrat curiosament (?) per forces d’esquerra– que dinamita el projecte “ser un sol poble”. Les unitats civils no neixen: es fan. Davant la independència ningú no es posa de perfil: o sí, o no.
5. L’autor de l’assaig que ens ocupa reconeix les mancances del paradigma insurgent i del paradigma parlamentari en la present lluita republicana. Aposta per la via segons la qual el paradigma parlamentari serveix com a “accentuació” de les contradiccions de l’Estat. Contradiccions que són generades des de l’acció col·lectiva especificada per Botran – o “poder popular de base” (p.131).
Tot seguint el fil de Botran: o s’articula un nou subjecte republicà que actuï de focus intensificador de contradiccions en l’àmbit parlamentari, restituïdor de la doble falca revolucionària republicana, o bé caldrà atorgar caràcter únic de direcció política a l’”acció col·lectiva” com a institució de contrapoder dominant. La situació vigent acondueix més aviat a la segona opció que no pas a la primera: “el 2017 va posar les bases del nou paradigma” (p. 131).
Comptat i debatut, la reflexió Independència és revolució aporta una anàlisi integrada de contextos històrics i polítics que reforcen la restitució republicana; especifica una anàlisi sociològica i política de l’adscripció policlassista del moviment republicà en el context d’una revolució democràtica; defineix, en definitiva, factors objectivables que possibiliten una visió en perspectiva d’una lluita independentista secular, catalitzada –no originada– a començaments del segle XXI.
Amb tot, en alguna qüestió, es podria matisar i situar la posició de l’autor. De la revisió de la II República espanyola com a “ruptura que va ser” (pp. 67-72), hom podria inferir-hi que l’epifania republicana espanyola fou una revolució democràtica… ai! No fou així. Sota l’anomenat bienni reformista (1931-1933) tan sols hi hagué voluntat política de revolució democràtica amb la proclamació de la República Catalana macianista, prevista, per cert, en l’intent d’incursió militar al sud del Principat per Prats de Molló (novembre 1926). Fou, el de Macià, l’únic acte de sobirania nacional; el llibre no li fa justícia en situar-lo enmig d’una enumeració d’esdeveniments d’abast inferior. La República Catalana del 14 d’abril, que hauria de ser commemorada per la flamant “Generalitat republicana” (?), no pot ser autominoritzada des de rengles independentistes. A més, establir la comparació crítica entre el bagatge polític republicà de Macià i el republicanisme de càtedra azanyista permetria, ara sí, establir ponts ideològics entre el “1931” espanyol i el “1978”, continuista respecte del tardofranquisme. Rovira i Virgili dedicà articles crítics magistrals entorn, precisament, de la ideologia nacional que articulava la Constitució republicana espanyola aprovada el novembre de 1931. Aquest apunt, amb tot, no vol desmerèixer en absolut l’encertada hipòtesi de l’autor per trobar fils conductors substancials entre l’estat espanyol republicà i la no-ruptura instaurada constitucionalment el 1978 (p. 76). Una hipòtesi, el desenvolupament de la qual pot equivaler a un assaig… i possibilitaria que el lector comprengués que la prohibició republicana espanyola pel que fa a la federació de Catalunya, País Valencia i les Illes (p. 76) no significava cap contradicció respecte del nacionalisme constititucional espanyol.
Potser es podria haver aprofitat també per reflexionar amb més profunditat sobre la relació dialèctica entre Sobirania i sobiranies. Partir del fet nacional com a contradicció principal –és el que ha estat obviat per un sector de bloc parlamentari imaginat com a independentista– significa incorporar la nova política econòmica i social des de la lògica d’instauració de la República Catalana. Aquesta qüestió potser no resta prou clara al tercer capítol plantejat per Botran. La “institucionalitat republicana” és la que farà efectiva la “sobirania econòmica” (p. 144-ss). I no a l’inrevés. Caldria, doncs, no dissoldre la lluita independentista –com en ocasions sembla proposar-se; no pas en la reflexió de Botran– dins un magna microsobiranista, o fer-la’n dependre, fins al punt de tranformar la contradicció principal en secundària i tranformar la República Catalana en un ‘ens’ (comunitat cultural amb atributs polítics limitats) dissolt en República Federal Espanyola.
La República Catalana, com a culminació de la revolució democràtica, expressa el projecte d’un nou model econòmic de producció. I ho fa com a conseqüència de la identitat nacional-popular del moviment d’alliberament nacional. En una situació d’opressió nacional (o hauríem de dir d’opressió colonial?), sense alliberament nacional no existeix alliberament de classe. En casos de planta d’estat fonamentada en l’extracció de plusvàlua i de recursos de nacions i pobles sotmesos, lluitar contra les condicions que fan possible l’exacció implica qüestionar-ne l’estructura institucional fonamentada en el patrioterisme de la “unitat nacional”. El caràcter extractiu de l’estat espanyol esdevingué causa eficient fonamental del procés octubrista.
L’elaboració d’Albert Botran, més enllà d’aquests matisos, esdevé una reflexió necessària, i encara més provenint de l’independentisme que recull la tradició combativa més destacada. La seva reflexió aporta elements suficients per poder formular la resolució republicana continguda en la qüestió nacional pendent. Caure, per contra, en el dilacionisme –a l’espera de noves condicions objectives favorables– afavoreix el dubtós futur de retorn al passat.
