L’assaig que ens ocupa era necessari perquè desmitifica conceptes com ‘transició ecològica’, ‘revolució verda’ o ‘energia renovable’. Desmitifica, doncs, una formalitat de reconversió que no fa altra cosa que instaurar el que l’autor de l’estudi, Oriol Malló, defineix de manera escaient com a ‘capitalisme verd’ (l’epígraf “Los límites y nostros” en sintetitza la filosofia de l’argumentari, pp. 40-49). El periodista Malló, que ja ha exposat i documentat la qüestió en d’altres fòrums, proposa de contextualitzar en aquest volum la modalitat d’enriquiment privat fonamentada en la privatització del recurs energètic elèctric i solar. I ho fa a través d’una nissaga familiar navarrobasca que políticament entronca amb Madrid. Cap casualitat.
No és que el plantejament de l’estudi, reblert de dades i de referents biobliogràfics de suport, fonamenti una crítica a l’autogestió de la distribució energètica de nous recursos (ie.: energia eòlica), o es mostri contrari a l’organització cooperativa d’accés a l’energia. Aquesta via és viable si no comporta la legitimació de la fragmentació i de la privatització de l’energia i la seva mercantilització a través de monopolis o oligopolis no controlats per l’estat.
A la base de la reflexió de Malló hi ha una crítica al neoliberalisme, al criteris privats de la taxació de l’energia, a la “balcanització” o fragmentació de la distribució per mitjà de les companyies. El ‘capitalisme verd’ no deixa de ser, doncs, una modalitat de capitalisme, és a dir, una via de maximització de beneficis en clau de canvi de recursos –la fi de l’energia fòssil, dels hidrocarburs i l’emergència de l’energia verda.
Malló, amb tot, no es deixa impressionar per la propaganda economicista de les empreses partidàries de les energies renovables. Preveu, per contra, la viabilitat de l’explotació dels hidrocarburs o de les nuclears sempre i tant restin sota l’estatització sota l’aplicació de l’economia mixta.
Tota la disposició argumental de l’assaig, o millor dir-ne tractat, és concretada a través de la història de la companyia Iberdrola (d’altres empreses monopolitzadores de l’energia renovable són: Endesa i “Naturgy” [Gas Natural], p.139), resultat de la fusió de les agències Iberduero i Hidrola. Un procés que prengué forma a començaments dels anys noranta (1994), però que té els orígens en el context –i crisi– dels monopolis franquistes a la dècada dels anys quaranta. No és casual, doncs, que per les pàgines del primer capítol –una introducció històrica a Iberdrola– aparegui la dinastia Oriol y Urquijo, una branca de la qual, Iñigo Oriol, tingué protagonisme directe en la formació de la nova companya al·ludida. El primer capítol serveix per a situar políticament la constitució d’Iberdrola dins l’engranatge del tardofranquisme i de la reforma de l’estat espanyol als anys setanta sota els pactes de la Moncloa (1977).
La hipòtesi de fons de Malló –el control estatal dels recursos energètics: el control reglamentat de les companyies privades– entronca amb la història contemporània més recent i, també, es relaciona amb una crítica àcida a una moral ecologista, o ambientalista, com també defensa l’autor del text, corresponsable de la privatització de l’energia i de tot l’ideologisme construït entorn de la necessitat (artificial?) de les energies renovables. Cal destacar en aquest punt les crítiques a Greenpeace, Naomí Klein i Greta Tumberg, referents d’actituds de denúncia formal, superficials o limitades, davant el interessos de les corporacions financeres neoenergètiques. Com a contrast, l’informe dels anys setanta del fisicomatemàtic argentí Rolando Garcia, el qual reconeixia que el model de creixement i de consum energètic era una qüestió pòlítica, no pas tècnica (pp. 63-65).
El ”desembarcament” d’Iberdrola a Mèxic fou el següent pas de la vocació internacionalitzadora de la companyia. El fet d’expandir el model de control privat d’un factor de producció com era l’energètic entrà en col·lisió amb el model de nacionalització dels recursos derivat del model nacionalista econòmic instaurat als anys trenta i quaranta pel president Lázaro Cárdenas, esmentat encertadament per Malló. Amb tot, la via nacionalitzadora del Partido Revolucionario Institucional postrevolucionari es veié contestada al si de l’organització als anys vuitanta i noranta sota presidències liberalitzadores. Fou en aquest període que Iberdrola pogué acumular beneficis i controlar, en part, l’horitzó econòmic mexicà en clau energètica. Ara bé, sota la presidència de López Obrador, des de 2018, Mèxic deixà de ser un paradís financer per a Iberdrola tot recuperant la política intervencionista dels recursos públics. D’aquest viratge renacionalitzador Malló en dóna informació ben rellevant.
Vist des d’una òptica mundialista Iberdrola escenificava a la “Perifèria” –amb la consegüent marginalitat de població que no podia accedir a l’energia controlada per mans privades– la idea maximitzadora elaborada al ‘Centre’, a Europa, amb el benentès de Brussel·les: de la Unió Europea. L’exportació del model Iberdrola als EUA, a Califòrnia, suposava la culminació del model neoliberal de concepció i de gestió energètiques (Malló apel·la a Frederic Hayek i a l’Escola de Xicago). I també comportà l’empobriment d’àmplies capes socials a Puerto Rico.
L’assaig, que aporta una perpectiva històrica necessària pel que fa a polítiques que han plantejat el control energètic, ens retrotrau al New Deal aplicat als anys trenta sota la presidència del president nord-americà F. Rooselvet i també evoca el laborisme anglès posterior a la Segona Guerra Mundial. Són referents necessaris per a dotar l’enfocament de Malló d’una historicitat qüestionadora de visions espúries o simplistes basades a presentar com a ‘revolucionari’ el que, de fet, és la involució privatitzadora.
Els capítols segon i tercer, dedicats al cas mexicà, amb rerefons nord-americà, i a l’estudi dels efectes de la privatització energètica al si de la classe treballadora, duen a l’examen d’altres vies productores i distribuïdores que s’apliquen en el present i que mantenen el principi d’estatalització dels béns naturals. La Xina, que d’ençà de Den Xiao Ping conjuga obertura de mercat (capitalisme contolat per l’estat) amb el ‘socialisme amb característiques xineses’, esdevé un apartat a l’assaig de Malló com a exemple de planificació econòmica i energètica: com a contrapès al mercat d’Occident i d’emergència de la política d’aliances bastida entre La Xina i Rússia.
El quart i darrer capítol constitueixen una reflexió entorn de la funció dels monopolis energètics i la reiteració del “sueño guajiro” entorn del factor de l’energia, que no és altre que la nacionalització d’un bé essencial que, per aquest motiu, no ha de ser d’usdefruit privat, sinó públic: “yo no quiero derribar, trocear o descentralizar esos prodigios del siglo XX que son los monopolios integrados de electricidad. Solo quiero que, allá donde nací, de los embalses a las nucleares y de las subestaciones a los contadores, una sola compañía estatal administre lo que es de todos en favor de las mayorías” (p. 525).
Malló recupera, des de la seva condició mexicana, el nacionalisme econòmic, ço és planificat, com a mesura de contenció del neoliberalisme o dictadura del mercat. Aquest és el pinyol –la contraposició vers l’anarquia de mercat– que ha de contemplar qualsevol opció descentralitzada, sorgida dels moviments populars cooperativistes. I no sempre s’esdevé.
En síntesi, el tràsit del ‘capitalisme fòssil’ al ‘capitalisme verd’ expressa el pas de la burgesia industrial a la nova burgesia derivada de l’especulació al mercat energètic. Aquesta és una idea central que plana al llarg de tot l’enfocament de Malló, que no s’oposa, com he dit, a una nova via d’obtenció d’energia sinó que en vol prevenir la privatització.
Informe Iberdrola apunta a l’epicentre de les motivacions i objectius que presideixen la fragmentació de recursos a mans d’empreses que, com a tals, es regeixen pel benefici. I a aquest objectiu, tal com mostra la investigació de Malló, van adreçats tots el pactes i tripijocs dels dirigents i quadres de direcció de les corporacions que composen la “Revolució Verda” contrets amb elits del poder o sectors adjacents que hi tenen vinculació. No idealitzem eufemismes disfressats d’ecologisme empresarial. Molt per aprendre.
