Si considerem seriosament com haurem de fer front a la crisi agreujada que vivim ara, n’hem de treure una primera conclusió: necessitem una transformació profunda, una nova civilització, que posi la vida i la seva cura al centre de la nostra societat. Des del seu naixement, l’independentisme d’esquerres català s’ha construït damunt el fonament polític que defensa que aquesta transformació només tindrà possibilitat d’existir si la nostra nació disposa de sobirania, és a dir, si aconseguim la nostra independència política i econòmica dels Estats espanyol i francès.
Des de Poble Lliure ens reafirmem en aquesta tesi primària, tot remarcant que l’objectiu és ara una necessitat encara més peremptòria si observem l’evolució que està prenent el sistema capitalista internacional dins un món globalitzat en què els Estats espanyol i francès evolucionen cap a formes de poder de caràcter despòtic. En aquestes condicions, és evident que als Països Catalans, el nostre poble no disposarà d’eines eficaces per portar a terme la transformació política, econòmica i social que necessitem per sobreviure com a nació, amb unes condicions de vida dignes i sostenibles per al seu conjunt.
A Poble Lliure defensem que cal prioritzar i incidir en totes aquelles lluites que són fonamentals per canviar el model polític i econòmic que actualment ens han imposat, com ho són el feminisme o la lluita ecologista; però hi ha un objectiu comú en tots aquests combats: que es fa imprescindible de trencar la dependència envers Estats que ens espolien i ens neguen la capacitat política per a dur a terme la transformació que necessitem. Hem de ser un Estat. Hem de disposar d’eines per trencar la dependència d’Espanya i França com a repte principal per frenar les conseqüències del neoliberalisme desbocat i construir una alternativa que funcioni diferent, d’acord amb els interessos populars. Necessitem un país amb consciència política, una societat conseqüent, crítica i mobilitzada, disposada a involucrar-se en la construcció d’unes noves normes del joc. Necessitem una República catalana, socialment justa, feminista i respectuosa amb el planeta.
Però, on som? On ha quedat el “procés” i com avançar?
Si defensem que la prioritat política ha de ser trencar la dependència, principalment amb l’Estat espanyol, l’independentisme necessita posar fi a les dinàmiques autodestructives dels darrers anys. L’Estat ha pogut aturar de moment la principal amenaça per a la seva supervivència com a organització política: l’independentisme català. A la Moncloa han observat quines són les nostres fortaleses per disputar-li l’exercici del Poder a Catalunya i han pogut copsar també les potencialitats nostres que podrien afavorir la correlació de forces del nostre projecte i han actuat amb contundència com correspon a la seva ideologia militarista. Han afeblit les nostres forces: han dificultat la recerca d’una estratègia comuna fent pressió als líders polítics, han portat al seu bàndol els sectors més febles ideològicament i han treballat per dividir el moviment tot establint diferències en la forma de la repressió etc, de manera que han estat creant dificultats per a articular un projecte en positiu que posi al centre les raons dels independentistes per dibuixar un imaginari comú que pugui confrontar a l’Estat -un projecte polític independentista- que pot aportar més certeses, seguretat i unes millors condicions de vida per als catalans i les catalanes.
Tot i les dificultats que han mostrat els lideratges i els partits independentistes per avançar en el procés d’independència i prioritzar els objectius compartits, les aspiracions nacionals i socials del nostre poble continuen vigents i tenim clar que el procés no ha mort. Tanmateix, cal assumir que la improvisació que es va posar de manifest en els fets de 2017 ens va provocar conseqüències que s’han hagut d’afrontar amb poca preparació. Els partits no van planificar el país per dur a terme accions efectives de sobirania política tal com havien promès, però un cop assumida aquesta realitat hem de preparar el país per fer-ho possible. Això sí, assumir-la vol dir, com a conseqüència immediata, que no hi ha cap DUI màgica perquè la sobirania és una qüestió material i no abstracta fruit de les dèries d’uns determinats ideòlegs desconnectats de la realitat material i desconeixedors de les característiques del poder.
Una de les qüestions principals que ha d’afrontar l’independentisme és, justament, la comprensió de la mecànica del poder. Això significa ser conscient que sense poder econòmic no hi ha poder i sense aquest no pots exercir sobirania política. Tenint en compte aquesta premissa, l’independentisme ha de treballar per sumar més complicitats a favor del nostre projecte, però sobretot ha de ser capaç de dissenyar una estratègia encaminada a enfortir les bases econòmiques del país assumint la urgència de la reindustrialització catalana i la transició cap a un model d’economia eficient i sostenible.
Com s’avança en la correlació de forces i com aconseguim que més catalans i catalanes arribin a la conclusió que la independència és un projecte millor per a les seves vides? Com es disputa el poder a l’Estar? Podem fer front a la recentralització de competències constant? L’independentisme ha de poder abordar eficaçment aquestes qüestions i definir “què vol ser quan s’haurà fet gran”: un projecte creïble que aporta certeses i que assoleix els objectius que es marca o un projecte idealista dedicat exclusivament a la retòrica cap als convençuts embolcallat de folklore, però poc creïble i amb una capacitat d’influència irrisòria. Assumir els debats pendents i trencar les dinàmiques contaminants dels darrers anys són els deures que té l’independentisme per aquest 2023…Però, quines són les prioritats polítiques de l’independentisme d’esquerres i concretament del nostre espai polític?
Situar les prioritats per anar-hi, anar-hi i anar-hi: La militància política
Si alguna cosa sabem bé l’esquerra independentista és que l’organització a través de la militància política és imprescindible per construir estructures de pensament i activitat política per incidir en la nostra realitat immediata. Per aquest motiu, des de Poble Lliure volem recordar que no ha existit cap revolució ni cap transformació històrica assolida des de la individualitat sinó que sempre s’han aconseguit a través d’espais col·lectius que aglutinaven els anhels de canvi d’un gran nombre de persones. És per això, que volem posar en valor i reivindicar la necessitat de generar més militància política i establir una xarxa que articuli totes aquelles persones que tenen el propòsit d’actuar en aquesta realitat que volem transformar des de l’independentisme d’esquerres.
Tanmateix, som conscients que la poca penetració social del debat estratègic al llarg dels darrers anys, la repressió i la poca capacitat de recuperar objectius compartits ha generat frustració entre moltes persones que s’han allunyat d’espais d’organització col·lectiva. I és normal, respectable i sobretot comprensible, però si mirem els fets col·lectivament aquesta situació ha de tenir data de caducitat perquè si volem canviar la realitat, necessitem recuperar tot aquell capital humà hereu de la nostra tradició política i posar-lo a disposició d’un projecte compartit com és l’alliberament nacional del nostre país. Militar en un partit o en una organització ha d’enriquir les nostres vides i hem de ser capaços al mateix temps de trobar l’equilibri entre la militància i la vida personal. Ningú és imprescindible, però ens necessitem a tots. Sense militància no hi ha estructura i sense estructura no hi ha organització.
Davant d’un panorama convuls per al nostre país i d’un futur ple d’incerteses on els Països Catalans han de fer front a múltiples amenaces i reptes complexos, l’independentisme d’esquerres tenim l’obligació de recuperar tota aquella intel·ligència col·lectiva i posar-la al servei d’objectius nobles com els nostres. Un projecte que ens ha configurat com a individus, que ens ha donat coneixements i coneixences, bastint una gran xarxa fraternal al servei d’aquest poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, a la feina i al barri, a les aules i als casals d’arreu, es mereix tenir-nos a disposició per a fer-se possible.
En un sistema on el capitalisme avança a passos de gegant cap a la màxima expressió de la individualitat i la pèrdua dels valors de la vida solidària en societat és imprescindible entendre que no som cadascú de nosaltres sols davant del món sinó que estem envoltats d’altres persones amb qui compartim projectes, expectatives i anhels. I, sincerament, cal reconèixer que hi ha poques causes més humanes i més dignes que lluitar per la llibertat i els drets del nostre poble.
