Fem-nos forts contra l’ocupació i fem del camí a la independència la revolució catalana, no només per desempallegar-nos de França i Espanya sinó per fer un país socialment just, amb control públic i popular sobre els sectors estratègics i amb el català com a llengua d’ús social majoritari.
Hi ha país. I el país respon a una realitat que és tossuda, per molt que l’espanyolisme i l’autonomisme s’entestin en mirar d’amagar-la.
No hi ha altra via que identificar les contradiccions, assenyalar-les i organitzar el poble per lluitar contra els seus autèntics enemics.
L’independentisme d’esquerres és més necessari que mai, però també és cert que aquest espai polític està en una crisi que no és només electoral i que no se superarà amb les propostes més o menys públiques que plantegen coalicions entre les esquerres d’obediència espanyola i les independentistes.
Iniciatives com la gran manifestació per la llengua a Barcelona del passat 23 d’abril o l’impuls de la Vaga General al País Valencià el 29 de maig són exemples de com la mobilització d’un poble organitzat pot superar l’efecte narcòtic de la pau del cementiri que se’ns vol imposar.
El 2024 hem celebrat el 40è aniversari de la fundació de l’MDT i el 10è de la fundació de Poble Lliure. Hem clos l’any amb la V Assemblea Nacional del Partit, on ens hem conjurat per fer foc nou dins del moviment independentista.
Una de les necessitats inajornables per tal que el proper embat amb l’Estat espanyol sigui exitós és analitzar què ha fallat en els últims anys. Els articles d’aquest nou número de La Veu van, precisament, en aquesta direcció.
La teòrica esquerra institucional és als llimbs o, directament, a l’altre cantó de la barricada, i l’esquerra social mirant de lluitar al carrer prou afeblida, tant per la repressió com per l’abandonament o la inoperància de l’esquerra institucional.
Com a la revolta pagesa, que del clarobscur actual en sorgeixi un nou món o un monstre depèn crucialment de qui es posa al davant i és capaç de donar resposta al malestar i la frustració. Des de La Veu, seguim generant debat, eines i pensament per tal que aquest lideratge sigui de l’independentisme d’esquerres.
La llei d’amnistia no és cap victòria estratègica de l’independentisme: és una victòria tàctica i conjuntural. Ara cal treballar per tal que no sigui un punt i final, perquè serveixi per aguditzar la crisi de l’Estat i debilitar-lo encara més, per deslegitimar-ne l’estratègia repressiva. En definitiva, cal lluitar perquè l’amnistia esdevingui un pas més cap a la ruptura que anhelem, i no pas una nova “transició”.