País en flames?

L’intent desesperat del govern espanyol de salvar-se d’un patacada inevitable, fruit de la seva inconsistència política, de les pràctiques corruptes i de la incapacitat de gestionar la crisi colonial a Sebta, ha ventat les brases i ha fet ben visibles les flames de la que és, probablement, la font principal de sofriment de les classes populars catalanes: la privació del seu dret efectiu a un habitatge digne. I és que la voracitat capitalista, alimentada per les disposicions legals aprovades pel mateix PSOE (derogació dels lloguers indefinits, el 1985, acceleració dels desnonaments, el 2009, i el gruix de legislació urbanística, per exemple), que ara, bo i exhibint el seu cinisme proverbial, blasma, ha anat expulsat cada cop més famílies de casa seva, i barrat el pas a l’habitatge a les que encara no en tenen, per substituir-les per sectors benestants que poden permetre’s lloguers i hipoteques desaforades i fora de l’abast de la majoria del nostre poble o per a usos especulatius (lloguer turístic, de temporada, per habitacions).

La hipocresia política del PSOE i Sumar, no hauria , però de despistar-nos del fet que la degradació del dret a l’habitatge és tan greu com inadmissible. Només per il·lustrar-ho amb alguna dada:

• Al primer trimestre de 2025 hi va haver 3.138 desnonaments als Països Catalans sota ocupació espanyola, 35 cada dia.¹
• A la Catalunya sota ocupació espanyola, el preu de l’habitatge va créixer un 10,9% l’any 2025.²
• 1 de cada 3 persones que hi viu de lloguer ja destina ja més del 50% dels seus ingressos a pagar-lo.³

Com hem arribat fins aquí?

Al costat de milers de famílies que no troben un habitatge digne assequible hi ha, als Països Catalans, aproximadament 1.050.000 habitatges buits.⁴

Hem de començar recordant una evidència: la precarietat en l’accés a l’habitatge en les societats capitalistes és endèmica perquè la conversió d’aquesta necessitat bàsica en font de renda per a les oligarquies (burgeses o no) és inherent al capitalisme. El fet que hi hagi hagut breus períodes de temps en les quals l’exclusió habitacional hagi estat menys aguda o menys estesa geogràficament no ens hauria de fer oblidar que, a les nostres viles i ciutats, l’infrahabitatge i el barraquisme han estat habituals al llarg dels darrers segles. Només cal recórrer als arxius fotogràfics del segle XX o als memoràndums del segle XIX per adonar-se que aquest paradís on tothom tenia un habitatge digne no ha existit mai fora dels discursos dels demagogs del lobby immobiliari.

Tanmateix, la fase capitalista neoliberal, iniciada fa 50 anys, ha aguditzat la precarització de l’habitatge perquè conté una combinació perversa de tres elements:

1. Una política econòmica basada en devaluació permanent dels ingressos reals de les classes populars (ja siguin assalariades o autònomes)⁵.
2. La inexistència d’una política de creació d’habitatge públic accessible. Mentre d’una banda s’ha permès la privatització del petit parc habitatge públics (que s’havia aconseguit a base de dures lluites populars) i de preu protegit (que no és exactament el mateix) i amb això s’han afegit al parc d’habitatges de lliure especulació, de l’altra s’ha deixat de construir habitatge públic i s’han malbaratat milions en incentivar promocions privades que han tingut una incidència nul·la a l’hora de garantir preus accessibles.
3. Els fons d’inversió (anomenats “voltors”), bo i buscant rendiments molt més alts dels que oferien els sectors productius tradicionals, s’han centrat en l’especulació financera i immobiliària, han arrossegat també molts “petits” tenidors i han provocat, primer, la gran crisi de 2008 i, a continuació, la inflació i l’allau de desnonaments que estan abocant milers de famílies al carrer, al barraquisme o a l’amuntegament residencial.

Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, milers de persones van perdre la casa, tot i que van haver de seguir pagant les hipoteques. Alhora, van quedar milers de pisos buits i es van injectar a la banca espanyola (BBVA, Bankia, CaixaBank, Banco de Santander i Banc de Sabadell) 74.228 milions d’euros⁶, públics (pagats amb baixades de sou i retallades socials, no ho oblidem) per salvar els seus beneficis i les ominoses remuneracions dels seus impresentables directius. Es van transferir milers de pisos a la SAREB, però no pas per posar-los a disposició pública sinó per especular-hi com un fons voltor qualsevol. Molts dels habitatges que han tornat al mercat ho han fet o bé en modalitats específicament especulatives (promocions a de luxe, lloguers turístics o de temporada) o a preus fora de l’abast de la majoria del nostre poble.

I ara què?

És evident que una solució satisfactòria que garanteixi de forma estable el dret efectiu a un sostre digne a tothom no s’assolirà sense un canvi de règim polític i econòmic, que exclogui de la lògica capitalista l’habitatge, a través de la creació d’un parc potent d’habitatge públic (com a mínim del 30%), la protecció efectiva dels llogaters (pròrrogues automàtiques, contractes indefinits, suspensió dels desnonaments), un control efectiu dels preus i l’exclusió real de les pràctiques i els operadors especulatius.

Però l’oportunisme descarat de quin fins ara no s’ha pres seriosament del Dret a l’Habitatge (PSOE i l’”esquerra” oficial ) no ens hauria de dur a desaprofitar l’ocasió per a reforçar i incorporar aquesta lluita a les que ja hi ha en curs (per la independència, l’educació pública, els transports, la cultura de base o la sanitat…) i empènyer cap al canvi revolucionari que el nostre país necessita. Més concretament caldria:

• Reforçar el moviment popular per l’habitatge, el qual ha estat duent a terme una lluita imprescindible però que potser hauria d’estar en condicions d’afegir a la seva tasca defensiva una d’ofensiva, amb capacitat per forçar passos endavant que, com a mínim, alleugin el sofriment del nostre poble i que no es podran assolir si no és amb una gran nivell de mobilització.
• Forçar en el marc institucional (ajuntaments, administració autonòmica,..) les polítiques d’habitatge públic al màxim, de manera que quedin també en evidència les limitacions volgudament imposades pel règim polític (ocupació espanyola) i econòmic (submissió als interessos de l’oligarquia, amb l’aquiescència de les autoritats. espanyoles i europees).
• Denunciar com l’ocupació espanyola i els seus administradors i còmplices impedeixen (a través de la perpetuació de l’espoli fiscal, del manteniment de les normatives urbanístiques i administratives que fomenten l’especulació immobiliària i de la submissió a a una judicatura que obeeix als interessos de l’oligarquia espanyola) de tirar endavant polítiques que garanteixin l’accés efectiu de les classes populars a un habitatge digne i realment assequible.

I pel que fa al contingut de les reivindicacions, són les que el moviment popular en defensa del Dret a l’Habitatge ha plantejat:

• Aturada dels desnonaments.
• Reconquesta dels contractes indefinits.
• Limitació efectiva dels preus tant de lloguer com de compra d’habitatges.
• Penalització normativa i fiscal de les pràctiques especuladores.
• Aturada i reversió dels processos d’especulació que es fan a través de dedicar els habitatges als usos turístics, al lloguer temporal o d’habitacions.
• Creació d’agències públiques amb capacitat (és a dir amb pressupostos significatius i no només simbòlics) d’empènyer la rehabilitació i posada al mercat, amb tarifació social, dels habitatges buits de titularitat pública, privada o cooperativa.
• Creació d’un parc públic d’habitatge a partir de la disposició immediata dels habitatges de la SAREB i de la rehabilitació i construcció d’habitatge estrictament i irreversible públic.
• Obtenció d’habitatges públics en totes les promocions urbanístiques noves o en curs.

Notes

1 Consejo General del Poder Judicial, «Los concursos presentados en los órganos judiciales mantienen la tendencia al alza y en el primer trimestre del año crecen un 37 % respecto a 2024″.

² INE, «Viviendas según tipo de vivienda y año de construcción (agregado) del edificio».

³ Intermón OXFAM, «L’habitatge agreuja la desigualtat: el 53% de les persones llogateres a Catalunya no aconsegueix estalviar després de pagar el lloguer».

⁴ INE i Agence Nationale de la Cohésion des Territoires, elaboració pròpia.

⁵ LA INTERSINDICAL, «Informe: La pèrdua de poder adquisitiu del salari mitjà anual brut a Catalunya (2004 – 2023)».

⁶ Medina, R. «El cost del rescat bancari, 11 anys després», El Món. Aquesta bancs han obtingut des d’aleshores i fins al maig d’enguany uns beneficis acumulats de 205.828 milions d’Euros.