Una reflexió sobre la política industrial (I): Dels límits del creixement al postcreixement

Aquest article qüestiona la validesa del paradigma del creixement econòmic il·limitat com a fonament del desenvolupament contemporani, tant a escala nacional, territorial com mundial. Aquest model s’enfronta a importants limitacions estructurals relacionades amb la reproducció sostenible de la mà d’obra i els ecosistemes. En un context en el qual els recursos naturals i les capacitats de regeneració humana són intrínsecament finits, la hipòtesi d’un creixement infinit resulta incompatible amb les condicions materials del planeta.

Davant aquests límits, s’examina l’enfocament del «postcreixement», sovint qualificat d’utòpic. No obstant això, a la llum de les crisis sistèmiques actuals —en particular, les crisis climàtica i ecològica—, aquesta perspectiva podria constituir l’alternativa més realista i viable. L’article sosté, per tant, que el postcreixement, lluny de ser una construcció idealitzada, podria convertir-se en una necessitat històrica.

El paradigma del «postcreixement» continua sent complex i encara relativament recent. Implica una profunda reconfiguració del conjunt de les estructures econòmiques, els sectors productius i les dinàmiques territorials. Donada la magnitud d’aquests reptes, l’article se centra, en la seva segona part, en un àmbit especialment rellevant: la política industrial. Des dels anys setanta i vuitanta, aquesta ha passat d’ocupar un lloc marginal a adquirir una importància cada vegada major, primer a través de les polítiques industrials «verdes» i, posteriorment, cap al que ara pot qualificar-se de «política industrial del postcreixement».

******

Finalment, l’autor expressa el seu agraïment a Roger Guimerà per la seva iniciativa, insistència i el seu suport constant, al mateix temps que assumeix plenament la responsabilitat de les possibles deficiències del text.

Dels límits del creixement al postcreixement (1)

El problema fonamental que caracteritza avui dia l’economia mundial —des dels Estats Units fins a la Xina, des d’Europa fins al Sud global, encara que amb diferències a vegades significatives— resideix en l’organització econòmica i social dominant, estretament vinculada a una determinada visió política del món. Aquesta organització es basa en l’hegemonia de l’economia de mercat, en una dinàmica de creixement incessant i en la primacia del principi del creixement pel creixement. Les crisis ecològiques i energètiques, l’augment de les desigualtats socials i de la pobresa, la denominada «Gran Recessió» i les recurrents crisis econòmiques, així com la crisi de la democràcia i dels valors republicans, representen els símptomes i les conseqüències d’aquest paradigma.

Les empreses persegueixen l’objectiu de maximitzar contínuament els beneficis, produint i comercialitzant —sovint gràcies a la pressió de la publicitat— béns i serveis de tota mena, independentment de la seva utilitat social real: és la lògica del productivisme. Les famílies i els individus, per part seva, aspiren a augmentar els seus ingressos per a consumir cada vegada més, sovint béns innecessaris, de nou sota la influència de la publicitat: és el consumisme. L’Estat i, en general, les administracions públiques orienten les seves polítiques cap al creixement, a l’augment constant del PIB, que s’ha convertit avui dia en l’autèntic model de civilització.

No obstant això, el PIB és un indicador que presenta importants limitacions metodològiques i conceptuals, tal com han demostrat nombrosos premis Nobel. Resulta especialment inadequat a l’hora de mesurar el benestar real de la població, la qualitat de vida o l’impacte ecològic de les activitats econòmiques (2).

Si el creixement presenta tals limitacions (3) i, al mateix temps, constitueix el principal motor de la insostenibilitat econòmica, social, ecològica, energètica i democràtica, resulta necessari superar la lògica del creixement com a fi en si mateix. No és possible perpetuar un model econòmic fràgil —com demostren les seves crisis recurrents— i incapaç de satisfer necessitats fonamentals com l’accés a l’habitatge, al mateix temps que fomenta un consum excessiu de béns superflus.

En aquest context, resulta especialment esclaridora la metàfora de l’iceberg econòmic (4). Aquesta mostra com el model capitalista dominant només fa visible la part que sobresurt: el mercat, els diners, les empreses i el consum. Sota la superfície, no obstant això, es troba una economia invisible, però essencial —el treball de cures, les activitats domèstiques, la biodiversitat, les xarxes comunitàries— que sustenta de manera concreta la vida social i ecològica. La part visible representa l’economia monetària i competitiva; la part submergida, en canvi, comprèn activitats que no es comptabilitzen, però que són indispensables per a la reproducció de la societat i dels ecosistemes. Sense aquesta base oculta, tot el sistema econòmic estaria abocat al col·lapse.

Els límits del creixement

Els límits ecològics

El concepte de límits ecològics al creixement es basa en una constatació fonamental: el planeta Terra disposa de recursos finits i d’una capacitat limitada per a absorbir els residus i les emissions generades per les activitats humanes. En aquestes condicions, la continuació d’un model de creixement econòmic i demogràfic il·limitat, tal com s’ha desenvolupat fins ara, sembla materialment impossible. Els límits no han d’entendre’s com a fronteres fixes, sinó com a llindars crítics —les fronteres planetàries (planetary boundaries)— més enllà dels quals els sistemes vitals de la Terra entren en una zona d’incertesa o d’alt risc.

La recerca científica ha identificat nou processos biofísics essencials que regulen l’estabilitat i la resiliència del sistema Terra (5). Mantenir l’activitat humana dins de l’«espai operatiu segur» definit per a aquestes nou dimensions permetria conservar unes condicions ambientals similars a les de l’Holocè, un període geològic d’uns 12 000 anys durant el qual la civilització humana ha pogut desenvolupar-se.

Les avaluacions més recents indiquen que, en set d’aquests nou àmbits, ja s’han superat els llindars de seguretat:

• Canvi climàtic. Les concentracions atmosfèriques de CO₂ han aconseguit els 423 ppm, superant amb escreix el llindar de seguretat estimat en 350 ppm. Aquesta deriva està directament relacionada amb les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle derivades de la crema de combustibles fòssils, l’agricultura industrial i la desforestació.
• Integritat de la biosfera. La pèrdua de biodiversitat, mesurada sobretot per les taxes d’extinció, supera amb escreix els límits naturals. S’estima que el ritme actual d’extinció és entre 100 i 1 000 vegades superior a la taxa natural. Aquesta erosió afebleix els ecosistemes i els serveis que aquests proporcionen —pol·linització, control de plagues, fertilitat del sòl, etc.—.
• Contaminació química. L’acumulació de substàncies sintètiques persistents (plàstics, metalls pesants, compostos orgànics tòxics) supera la capacitat d’assimilació dels medis naturals. Els efectes a llarg termini sobre la salut humana i els ecosistemes continuen sent en gran part desconeguts, però els senyals d’alarma es multipliquen.
• Cicles biogeoquímics (nitrogen i fòsfor). L’ús massiu de fertilitzants industrials ha alterat profundament els cicles del N i del P, provocant eutrofització, zones mortes en els oceans i contaminació de les capes freàtiques.
• Canvis en l’ús del sòl. La desforestació ha reduït la superfície dels boscos primaris a aproximadament el 59%, mentre que el llindar de seguretat s’estima en el 75%. La conversió de boscos i aiguamolls en terres agrícoles o zones urbanitzades disminueix la capacitat de segrest de carboni i altera els cicles hidrològics.
• Recursos d’aigua dolça. La introducció d’una distinció entre aigua «blava» (rius, aqüífers) i aigua «verda» (humitat del sòl) permet comprendre millor la magnitud de la crisi. L’esgotament dels aqüífers fòssils i la creixent intermitència dels cursos d’aigua posen de manifest que s’han superat les capacitats naturals de recàrrega.
• Acidificació dels oceans. Convertida en la setena frontera superada en 2025, l’acidificació és conseqüència de l’absorció de CO₂ per part dels oceans, la qual cosa redueix el seu pH i amenaça als organismes calcaris (corals, mol·luscos, plàncton), amb efectes en cadena sobre el conjunt de les cadenes tròfiques marines.

Les dues fronteres que encara es troben en l’espai segur són:

• Càrrega atmosfèrica d’aerosols, encara que algunes regions —en particular el sud d’Àsia— registren nivells crítics.
• Esgotament de la capa d’ozó, que s’està estabilitzant gràcies a l’èxit del Protocol de Montreal.

El debat sobre el «desacoblament»

Els defensors d’un creixement ecològicament sostenible sostenen que, gràcies a les innovacions tecnològiques, seria possible un «desacoblament» entre el creixement econòmic i la degradació mediambiental. Segons aquesta perspectiva, l’economia podria continuar creixent al mateix temps que redueix el seu impacte ecològic.

No obstant això, les dades empíriques disponibles mostren que cap economia ha aconseguit mai mantenir un creixement sostingut al mateix temps que reduïa de manera absoluta i duradora la seva petjada ecològica global (6). Els casos de desacoblament observats solen ser:

• parcials (que només afecten un contaminant o a un sector),
• temporals,
• d’escassa magnitud,
• relacionats amb alentiments econòmics més que amb avanços tecnològics.

A més, les anàlisis de desacoblament solen passar per alt:

• les emissions importades a través de les cadenes de valor globalitzades,
• els efectes del desplaçament geogràfic de la contaminació,
• la dependència estructural del creixement respecte a l’energia i els materials.

Per això, els experts consideren que un desacoblament absolut i global és altament improbable, per diverses raons:

• Insuficiència de les inversions necessàries. La transició cap a energies veritablement netes exigiria inversions massives, difícilment compatibles amb les limitacions econòmiques i polítiques actuals.
• Efecte rebot. La millora de l’eficiència energètica redueix el cost dels serveis energètics, la qual cosa provoca un augment de la demanda i anul·la totalment o parcialment els beneficis obtinguts. En alguns casos, el consum final fins i tot augmenta: és la paradoxa de Jevons.
• Subestimació de la petjada ecològica dels serveis. En les economies terciaritzades, els serveis es basen en infraestructures físiques i digitals que consumeixen molta energia, la qual cosa contradiu la idea d’una economia «immaterial».
• Límits del reciclatge. Molts materials crítics només poden reciclar-se parcialment o perden qualitat al llarg dels cicles.
• Temporalitat de les innovacions. Els avanços tecnològics requereixen temps, recursos i inversions considerables, sovint incompatibles amb la urgència ecològica.

La qüestió de les energies renovables

El debat sobre la capacitat de les energies renovables per a substituir als combustibles fòssils és fonamental. En 2023, l’energia eòlica i la solar representaven al voltant del 12% de la producció mundial d’electricitat. Malgrat el seu ràpid creixement, els combustibles fòssils continuen constituint més del 80% del consum energètic total, especialment en el transport pesat i la indústria.

Entre els principals obstacles per a una substitució completa es troben:

• la intermitència de les fonts renovables i la falta de solucions d’emmagatzematge prou eficaces;
• la necessitat de modernitzar les xarxes elèctriques, sobretot mitjançant infraestructures intel·ligents;
• la dificultat d’electrificar determinats sectors (aviació, navegació, siderúrgia, ciment) que requereixen altes densitats energètiques;
• la persistència de les subvencions a les energies fòssils, estimades en 7 000 mil milions de dòlars a l’any segons l’FMI.

Aconseguir la neutralitat en carboni en 2050 —objectiu de l’Acord de París— suposaria que les energies renovables representessin entre el 65% i el 70% del mix energètic mundial, combinades amb una electrificació massiva i millores en l’eficiència. Nombrosos científics consideren que aquest objectiu és poc realista sense profundes transformacions sistèmiques.

L’energia nuclear, sovint presentada com una alternativa amb baixes emissions de carboni, planteja diversos reptes: la gestió dels residus radioactius; els riscos d’accidents greus; els elevats costos i els llargs terminis de construcció; la dependència de l’urani, un recurs finit l’extracció del qual té un impacte mediambiental significatiu. Aquestes limitacions restringeixen en gran manera la seva capacitat per a substituir a les energies fòssils a gran escala.

Els límits socials del creixement

Igual que els ecosistemes, també els sistemes socials —és a dir, les capacitats reproductives que fan possible la vida humana i, en particular, la vida en comunitat— presenten límits estructurals. Qualsevol procés de producció o consum depèn de l’existència d’una infraestructura reproductiva que garanteixi la continuïtat de la societat. Per reproducció social s’entén el conjunt d’activitats —cures, suport emocional, manteniment de la llar— i aquelles condicions naturals que permeten a les comunitats mantenir-se vives i funcionals. La crisi ecològica, a través de fenòmens com la sequera, els fenòmens climàtics extrems o la degradació mediambiental, erosiona progressivament la base material que sustenta aquestes pràctiques.

De la mateixa manera que un creixement infinit és impossible en un planeta finit, tampoc pot donar-se un creixement il·limitat en una societat la capacitat reproductiva de la qual és intrínsecament limitada. Una expansió excessivament intensa dels mercats pot fins i tot contribuir a la dissolució dels llaços socials. Els límits es fan evidents quan el model de creixement dominant —generalment basat en l’ús il·limitat dels recursos— entra en conflicte amb les condicions necessàries per a la sostenibilitat social i la cohesió comunitària. L’augment de l’activitat mercantil no coincideix necessàriament amb un progrés real: moltes de les coses que es produeixen i consumeixen no responen a necessitats autèntiques, sinó a lògiques de mercat i a dinàmiques de consum induït.

Entre les principals limitacions socials del creixement —que en alguns casos poden fins i tot configurar-se com a oportunitats de transformació— cal esmentar:

• l’envelliment de la població, que comporta un augment significatiu del treball de cures;
• els fluxos migratoris, que, depenent de com es gestionin, poden exercir pressió sobre els sistemes d’acolliment i la cohesió social;
• l’homogeneïtzació cultural, amb la consegüent pèrdua de coneixements locals i tradicions comunitàries;
• l’afebliment dels vincles socials i els valors col·lectius (solidaritat, cooperació), erosionats per la individualització i el consumisme;
• les desigualtats extremes, que en 2025 feien que l’1% més ric posseís el 46% de la riquesa mundial, més que el 95% restant de la població (7); aquests desequilibris generen exclusió, pobresa i tensions socials;
• el creixement de l’economia informal i del treball precari, que priva a milions de persones de l’accés als drets fonamentals;
• l’estrès derivat de la precarietat laboral, l’alienació i la incertesa climàtica, que compromet la capacitat individual i col·lectiva per a afrontar els reptes i agreuja els problemes de salut mental;
• la distribució desigual del treball de cures, que recau de manera desproporcionada sobre les dones i les famílies, sense un reconeixement social ni econòmic adequat.

Aquests límits són crucials per diverses raons. En primer lloc, posen en perill la pròpia continuïtat de les societats humanes. En segon lloc, les comunitats cohesionades i capaces de compartir recursos són més resilients davant crisis com les pandèmies o els desastres climàtics. En tercer lloc, un model de creixement depredador compromet el futur de les generacions esdevenidores. Finalment, els límits socials ens recorden que l’economia ha d’estar al servei de les persones i no al revés.

Els límits polítics del creixement

Hi ha qui sosté que els límits ecològics i socials representen un «mal necessari», un preu que cal pagar per a obtenir els suposats beneficis del creixement econòmic. Entre aquests beneficis se citen sovint la reducció de les desigualtats, la disminució de la pobresa, la creació d’ocupació, l’augment dels ingressos fiscals i, en general, la millora del benestar col·lectiu.

No obstant això, l’evidència històrica i els estudis empírics mostren que aquestes promeses no es compleixen de manera sistemàtica ni duradora. Els indicadors econòmics, socials i ecològics dels últims vint anys ho confirmen clarament. A més, les dinàmiques polítiques contemporànies fan cada vegada més difícil abordar els reptes estructurals. La creixent desconfiança cap als governs i les institucions —alimentada per fenòmens com la corrupció o la captura corporativa— obstaculitza l’adopció de les polítiques a llarg termini necessàries per a abordar problemes com el canvi climàtic. Paral·lelament, en un món globalitzat, els Estats han perdut capacitat de regulació sobre els fluxos financers, les multinacionals i les crisis globals, com han demostrat les recents pandèmies.

La principal barrera política radica en el fet que l’Estat del benestar, el mercat laboral i el sistema financer es basen en la premissa del creixement constant. El creixement econòmic està directament associat al poder militar, tecnològic i geopolític d’un Estat. Cap gran potència renunciarà voluntàriament al creixement si el percep com una condició per a la seva pròpia seguretat. L’actual rearmament global, que consumeix una gran quantitat de recursos, contradiu obertament els objectius climàtics i ecològics.

El paradigma del creixement no és només un objectiu polític: és un marc mental hegemònic que defineix el que significa l’«èxit». Políticament, resulta extremadament difícil dissociar la idea de millora de la vida de l’augment del consum material. El discurs segons el qual «no créixer» equival a «austeritat» o «empobriment» és fàcil que sigui convincent. A més, els cicles electorals curts afavoreixen les polítiques que produeixen resultats immediats, no aquelles que requereixen sacrificis en el present per a evitar un col·lapse futur.

La pregunta política fonamental no hauria de ser «com fer créixer el PIB?», sinó: «quines necessitats humanes i ecosistèmiques han de satisfer-se col·lectivament i dins de quins límits biofísics?». Substituir el creixement com a objectiu central requereix un nou imaginari de prosperitat compartida, un debat que la política contemporània a penes ha començat a albirar (8).

Molts científics de les ciències naturals i socials sostenen que una governança inclusiva i una garantia efectiva dels drets fonamentals serien més fàcils d’aconseguir si s’abandonés l’obsessió pel creixement il·limitat. Ni la pobresa ni les desigualtats es resolen augmentant el PIB, sinó mitjançant una distribució més equitativa de la riquesa produïda. De la mateixa manera, la desocupació no s’elimina amb el creixement, sinó amb una profunda reorganització social del treball.

Quin model de creixement, llavors? (9)

Després de dècades de debat i reflexió, ha sorgit un consens cada vegada major —encara que no unànime— entre acadèmics i professionals que sostenen que és necessària una transformació radical del model de desenvolupament actual. Aquesta transformació ha de partir del reconeixement que un sistema econòmic basat en el creixement infinit és incompatible amb els límits biofísics d’un planeta finit i amb la naturalesa finita de la vida humana. Per tant, és imperatiu abandonar el paradigma del «creixement pel creixement». Aconseguir aquest canvi requereix un procés de transició complex i exigent des del model existent cap a un fonamentalment diferent.

Sense entrar en polítiques sectorials específiques, molts autors proposen que aquesta transició es desenvolupi en dues fases distintes.

Primera fase: la transició

La primera fase implicaria una reorientació gradual, planificada, democràtica i participativa del sistema econòmic. L’objectiu seria redirigir una part dels recursos que actualment es dediquen a activitats que generen contaminació o que no contribueixen al benestar humà —com el temps de treball, l’energia i els materials— cap a activitats socialment i ecològicament beneficioses. Aquestes augmentarien el valor afegit ecològic i social total, per exemple, ampliant el temps d’oci o reforçant els serveis públics.

En essència, aquesta fase busca organitzar la desacceleració econòmica d’una manera que sigui ecològicament sostenible, socialment justa i democràticament legítima. En conseqüència, els objectius fonamentals de la política econòmica canviarien profundament. Donarien prioritat a la reducció de la petjada ecològica, la participació democràtica, la justícia social i la millora del benestar col·lectiu.

L’objectiu general és construir un model econòmic més participatiu en el qual les decisions sobre què produir i què consumir es prenguin de manera col·lectiva. Aquest model reduiria les desigualtats i la pobresa, i milloraria la resiliència del nivell de vida davant pertorbacions geopolítiques, econòmiques i ecològiques.

Segona fase: postcreixement

La segona fase, sovint denominada etapa de postcreixement, preveu un model econòmic d’estat estacionari en relació harmoniosa amb la naturalesa. En aquest model, les decisions es prenen col·lectivament i la riquesa es distribueix de manera equitativa, la qual cosa permet a les societats prosperar sense creixement —o amb un creixement mínim i estrictament regulat—. Es tracta d’un model alineat amb el principi: «De cadascun segons les seves capacitats, a cadascun segons les seves necessitats».

Aconseguir un sistema així requeriria replantejar-se la relació de la humanitat amb la naturalesa; transformar les formes i els fins de la producció i el consum; garantir una distribució justa de la riquesa; i redefinir la mateixa prosperitat. Això inclou explorar el significat del benestar, el valor de la frugalitat i la importància ètica de respectar als éssers vius i els ecosistemes. Alguns autors descriuen això com la cerca d’una «bona vida» per a tots.

El decreixement i el postcreixement

El decreixement —o postcreixement— constitueix un enfocament radical, ja que no es limita a denunciar les violències generades pel creixement capitalista, sinó que busca també, i sobretot, comprendre els mecanismes estructurals que les produeixen. Es tracta d’imaginar la vida més enllà del productivisme econòmic cec i, per tant, de determinar què és el que realment podem permetre’ns produir i consumir. El decreixement es presenta avui dia com una necessitat ecològica, però també social i existencial. Es tracta de reduir per a sobreviure, però sobretot de reduir per a viure millor, per a existir plenament.

Com subratlla Antonio Turiel en la seva última obra (10), «la grandesa de l’era fòssil arriba a la seva fi amb els combustibles fòssils. No podem compensar la necessària lentitud amb un desplegament massiu. No disposem dels materials per a això, ni de l’espai, ni de la capacitat per a concentrar tants recursos en un entorn tan limitat. Cal tornar a l’escala local, fer el que és just i necessari per a satisfer les necessitats humanes, i fer-ho de manera que no s’alterin els cicles de la vida, perquè puguem recuperar el nostre lloc en ella».

Aquesta referència a un retorn a l’escala local —municipis, comarques, subcomarques, cantons suïssos— resulta especialment pertinent. En un món caracteritzat per una complexitat creixent a tots els nivells (ecològic, social, econòmic, geopolític), sembla difícilment concebible que un país com Catalunya pugui adoptar d’un sol cop una alternativa tan profunda. Sens dubte, caldrà donar mostres de paciència i iniciar aquest procés des dels nivells locals, per a després avançar cap a nivells més globals. En aquest sentit, resulta revelador que, el 9 de gener de 2025, Suïssa —malgrat estar molt més avançada que nosaltres en matèria de consciència ecològica— rebutgés, mitjançant referèndum, una «iniciativa popular sobre la responsabilitat mediambiental», que només va obtenir un 30,2% de vots a favor i no va aconseguir la majoria en cap cantó [11].

Definicions contemporànies del decreixement

En 2025, Timothée Parrique va publicar un article en el qual analitza 115 definicions del terme degrowth amb la finalitat d’elaborar una formulació sintètica i rigorosa [12]. Conclou que «el decreixement pot definir-se com (1) una reducció de la producció i el consum, (2) destinada a reduir la petjada ecològica, (3) planificada democràticament, (4) de manera equitativa, (5) garantint al mateix temps el benestar».

El decreixement constitueix, per tant, abans de res, una fase de transició destinada a reduir progressivament el creixement fins a aconseguir una estabilització en un nivell més baix i sostenible. Aquest procés afecta el conjunt de l’economia: es tracta d’una reducció dels nivells agregats de producció i consum. El punt central del decreixement consisteix a reduir o eliminar progressivament els béns i serveis socialment superflus i ecològicament insostenibles. La lògica del decreixement implica, per tant, una contracció dels nivells de producció i consum. Es traduirà aquesta contracció en una disminució del PIB? És possible. Però, per als investigadors i defensors del decreixement, el que està en joc no és el valor afegit, ni els ingressos, ni el PIB, sinó els béns i serveis efectivament produïts i consumits.

Els defensors del decreixement insisteixen a evitar la confusió habitual entre decreixement i recessió. El que fa que el decreixement sigui conceptualment original és que la contracció econòmica està concebuda per a aconseguir objectius socials i ecològics concrets. Per utilitzar una metàfora, una recessió seria comparable a una fam provocada per una escassetat inesperada d’aliments, mentre que el decreixement seria un canvi voluntari i reflexiu en la dieta.

Reduir la petjada ecològica

La reducció de la producció i el consum té com a objectiu disminuir la petjada ecològica, el segon element central de la definició. La petjada ecològica ofereix una representació tangible i fàcilment comprensible: la biocapacitat dels ecosistemes és limitada i no pot absorbir un nombre il·limitat de pressions. Si algunes comunitats exerceixen una petjada excessiva, redueixen l’espai ecològic disponible per a les altres.

El decreixement pot interpretar-se com una forma de «règim macroeconòmic». Una reducció de la producció implica un menor ús de recursos naturals, una transformació més limitada d’aquests recursos en les economies humanes i un menor retorn de residus als ecosistemes. Això suposa una reducció simultània de l’ús de recursos i dels impactes mediambientals. Igual que en una dieta, la reducció de la petjada ecològica persegueix un objectiu concret: adaptar l’economia a la biosfera de manera sostenible.

Les trajectòries de decreixement variaran segons els contextos: la composició, l’escala i el ritme dependran del lloc i del moment. Per a alleugerir les petjades ecològiques, la reducció de la producció i el consum ha de ser selectiva i centrar-se en els béns i serveis que més recursos naturals consumeixen. La «cistella» de béns i serveis que cal reduir o eliminar dependrà, per tant, de la composició biofísica del metabolisme econòmic de cada territori.

L’escala de la transició dependrà del grau de sobrecàrrega ecològica: seran necessàries reduccions importants a les regions que presentin un marcat excés ecològic, mentre que en els territoris menys insostenibles bastaran contraccions més modestes. El ritme de la transició dependrà del seu disseny: com més gran hagi de ser la reducció, més ràpida haurà de ser la transició.

Una planificació democràtica

La transició ha de planificar-se democràticament, la qual cosa constitueix la tercera característica essencial. Això implica dues dimensions de planificació interrelacionades: la producció i el consum.

El decreixement pot entendre’s com una estratègia de contracció i transformació: reduir els nivells globals de producció al mateix temps que es modifiquen la lògica i els fins de la producció restant, passant d’estructures jeràrquiques orientades al benefici i a la maximització del valor de canvi a alternatives més democràtiques que privilegien els valors d’ús. La contracció és específica del decreixement, però la transformació és comuna a altres paradigmes de sostenibilitat.

Les polítiques poden ser directes (prohibició de la venda de vehicles tot terreny) o indirectes (quotes energètiques, augment dels impostos sobre els beneficis). En tots dos casos, exerceixen una pressió a la baixa sobre la producció.

Quant al consum, existeixen nombrosos instruments: restriccions publicitàries, xarxes d’intercanvi d’objectes, limitacions de velocitat, tarifació progressiva dels recursos naturals, impostos sobre productes nocius o insostenibles, etc. També en aquest cas, les mesures poden ser directes (limitar legalment el nombre de cotxes per llar) o indirectes (regular la publicitat, promoure la reparació).

La planificació ha de ser el més autoorganitzada, participativa i deliberativa possible. Els teòrics del decreixement solen recórrer als conceptes d’autonomia i sobirania: un individu o una comunitat és autònom/a quan pot prendre decisions crítiques i deliberades sense influències externes dominants.

Una transició equitativa

La reducció de la producció i el consum ha d’organitzar-se de manera equitativa. Això implica determinar, segons els països i les regions, qui ha de reduir el seu consum i en quina mesura. Es plantegen dos problemes importants en un món marcat per profundes desigualtats i una sobrecàrrega ecològica:

Els pressupostos ecològics no basten per a mantenir els estils de vida de gran petjada ecològica de les regions riques i, al mateix temps, permetre un desenvolupament material intensiu a les regions on encara no se satisfan les necessitats bàsiques.

Els estils de vida de les elits mundials, que consumeixen una gran quantitat de recursos, agreugen les crisis mediambientals que afecten principalment les poblacions amb baixos ingressos.

Des d’aquesta perspectiva, la reducció de la producció i el consum a les regions riques pot considerar-se no sols com una estratègia mediambiental, sinó també com una exigència de justícia global. Hi ha qui considera que el decreixement ha d’afectar principalment les nacions riques, però, en teoria, qualsevol territori podria reduir la seva producció per a disminuir la seva petjada ecològica. No obstant això, seria contraproduent imposar-ho a les regions pobres on encara no se satisfan les necessitats bàsiques.

Tanmateix, existeixen comunitats pobres als països rics i comunitats riques als països pobres. Per tant, la divisió Nord/Sud ha de complementar-se amb una anàlisi basada en la riquesa individual i comunitària, amb la finalitat d’identificar als qui han de reduir el seu consum, independentment de la seva ubicació geogràfica.

En general, els esforços de reducció han de ser proporcionals a la responsabilitat ecològica: reduccions importants per als «supercontaminadors» i reduccions modestes per als qui contaminen poc. Les persones que disposin de més recursos hauran de contribuir en grau més alt, la qual cosa permetrà un repartiment més equitatiu de l’esforç col·lectiu i una redistribució dels ingressos i la riquesa.

L’equitat dependrà del disseny de les polítiques públiques. Una transició equitativa ha de garantir que la situació de les persones més vulnerables millori, mentre que la càrrega principal recaigui sobre els més rics.

Garantir el benestar

L’última característica de la definició de decreixement és la garantia del benestar. El benestar inclou tant la satisfacció subjectiva (felicitat) com la satisfacció de les necessitats fonamentals (benestar objectiu). Garantir el benestar significa tant protegir les necessitats ja satisfetes com trobar maneres de satisfer aquelles que encara no ho estan.

Els elements esmentats anteriorment —reducció de la producció i el consum, sostenibilitat, democràcia, justícia— són condicions necessàries per al benestar. Com escriu un autor, «el que hem de fer per a sobreviure és exactament el que hem de fer per a viure millor» [13]. El decreixement té com a objectiu reduir la intensitat ecològica del benestar, és a dir, desvincular la satisfacció de les necessitats humanes de les pressions mediambientals.

Garantir el benestar en un context de decreixement implica establir prioritats. Per a minimitzar les pèrdues de benestar, la reducció ha de començar pels béns i serveis menys essencials, tant en l’àmbit individual com col·lectiu. La planificació democràtica és essencial: les prioritats només reflecteixen l’interès col·lectiu si són fruit de deliberacions inclusives, per exemple, a través d’assemblees ciutadanes.

Un camp de recerca en plena expansió

La creixent producció d’articles i obres, l’organització de conferències i simposis, així com la implicació d’organitzacions internacionals (Comissió Europea, OCDE, Nacions Unides, Fòrum Econòmic Mundial) donen testimoniatge del creixent interès pels growth-critical studies. Paradoxalment, aquest camp crític del creixement es troba al seu torn en plena expansió. En aquest context, un article considerat com una de les millors síntesis de l’àmbit [14] proposa uns cinquanta conceptes i més de dues-centes referències.

Davant la complexitat d’aquest article, Timothée Parrique ha proposat una «síntesi pedagògica», organitzada entorn de cinc grans temes: sostenibilitat ecològica, qualitat de vida, resiliència econòmica, estabilitat política i justícia internacional. Cada tema es presenta en quatre tesis clau, que constitueixen una llista articulada de vint afirmacions representatives de les preocupacions i els coneixements del camp [15].

Abans de presentar un resum, Parrique recorda que els growth-critical studies es divideixen en tres grans famílies conceptuals: l’objecció de consciència, el decreixement i el postcreixement. Tal com suggereixen Aurore Fransolet i Éloi Laurent, resultaria més clar utilitzar «postcreixement» com a terme-categoria que englobi les dues fases que segueixen al creixement: el decreixement (transició) i l’«economia del benestar» (objectiu final) [16].

Què implica afirmar, tal com sosté una de les tesis (la 12ena concretament), que «el postcreixement no és compatible amb el capitalisme»?. Segons Timothée Parrique (2026), el decreixement no ha d’entendre’s com una versió reduïda o alentida de l’economia actual, sinó com un procés de transició cap a una economia postcapitalista. Des d’aquesta perspectiva, les principals institucions i pràctiques que caracteritzen al capitalisme —el treball assalariat, la producció de mercaderies, els mercats competitius, la propietat privada dels mitjans de producció, les empreses orientades al benefici— estan destinades a desaparèixer o, com a mínim, a perdre el seu protagonisme social.

El debat continua obert sobre com denominar aquest nou sistema econòmic i social. S’han plantejat diverses propostes conceptuals: «socialisme sense creixement» (Kallis), «economia de la cura» (Tim Jackson), «comunisme del decreixement» (Kohei Saito), «ecosocialisme democràtic» (Hickel) o «economia del benestar» (Fransolet i Laurent). Totes aquestes formulacions comparteixen la idea que sortir del paradigma del creixement requereix una transformació estructural de les institucions econòmiques i de les relacions socials.

Síntesi i conclusions

El creixement pel creixement té com a objectiu fonamental el benefici privat i l’acumulació de capital. No persegueix, com deuria, la satisfacció de les necessitats —sobretot les essencials— de la majoria de la població.

Sabem, a més, que un creixement infinit és impossible, ja que els recursos del planeta són finits. No obstant això, aquesta impossibilitat entra en contradicció amb la lògica interna del capitalisme, el motor del qual és la valorització del capital, és a dir, la generació de benefici per a alimentar una acumulació cada vegada major. Per a continuar creixent, el capitalisme ha d’explotar la mà d’obra, la naturalesa i els països menys desenvolupats, reproduint formes de neocolonialisme.

El creixement descontrolat té conseqüències devastadores per a la majoria de les persones i per als ecosistemes: desigualtats creixents, pobresa extrema, fam, guerres, recessions i depressions econòmiques, crisi climàtica i ecològica. Per contra, una petita minoria —l’1% o el 2% més ric— es beneficia d’aquest sistema, ja que controla una part desproporcionada de la riquesa i els ingressos mundials.

Els estudis científics demostren clarament que aquesta situació, que posa en perill la vida humana i l’estabilitat ecològica del planeta, no pot resoldre’s dins del capitalisme i la seva lògica de creixement il·limitat. Ni les promeses tecnològiques, ni l’anomenat «capitalisme verd», ni altres solucions tecnocràtiques aborden les arrels del problema.

Per tant, és necessari trobar una alternativa real. L’alternativa teòrica i pràctica que avui dia gaudeix de més consens entre els estudiosos és la de posar fi al creixement capitalista i orientar-se cap al decreixement (postcreixement, «bona vida», etc.). En els últims anys, el decreixement s’ha consolidat en les ciències ambientals, amb un notable augment de la recerca empírica. A més, ha trobat un ampli suport entre els activistes climàtics i entre els moviments socialistes i anarquistes transformadors. El decreixement és, en aquest sentit, una postura anticapitalista, que s’emmarca en el ecosocialisme. L’essència del ecosocialisme consisteix a democratitzar el control de la producció per a organitzar-la entorn de la garantia del benestar humà i l’estabilitat ecològica.

Molts crítics ataquen el decreixement perquè el terme sembla negatiu. Però la raó profunda de l’oposició és una altra: el decreixement implica superar el control capitalista sobre els mitjans de producció. És important aclarir tres malentesos molt estesos:

• El decreixement no es dirigeix als països en desenvolupament, sinó a les classes dominants de les economies riques, principals responsables de la crisi ecològica.
• El decreixement no pretén reduir totes les formes de producció, sinó només aquelles que són destructives i supèrflues.
• El decreixement busca millorar el benestar humà, reorientant la producció cap a activitats socialment i ecològicament útils.

La visió del postcreixement sol qualificar-se d’utòpica. No obstant això, com afirma Søren Mau, la crisi climàtica ens obliga a ser utòpics: atès que el capitalisme és incapaç de reproduir les seves pròpies condicions naturals i continua erosionant-les, un canvi radical és inevitable. Aquest canvi podrà adoptar la forma d’un col·lapse ecològic o d’una transformació política capaç de modificar el curs de la història. L’únic escenari veritablement utòpic —en el sentit d’irrealista— és la continuació de l’statu quo [17].

Avui dia vivim una crisi col·lectiva de la imaginació política: hem perdut, almenys en part, la capacitat de pensar que és possible organitzar la vida social al marge del capitalisme, de creure que el món pot canviar-se, en contra de la lògica TINA («There Is No Alternative»). A més, fins i tot en cas d’una revolució immediata, hauríem de conviure durant molt de temps amb les conseqüències del capitalisme fòssil, dedicant enormes recursos a la reparació del planeta.

El decreixement/postcreixement és un marc analític potent, sobretot entre acadèmics, estudiants i activistes, però no constitueix un moviment polític capaç d’aconseguir el poder i aplicar polítiques públiques. Es pot intentar exercir pressió sobre els governs actuals, però aquests operen dins d’estructures capitalistes i és poc probable que adoptin mesures radicals. Les polítiques necessàries inclouen: orientar el crèdit per a reduir les indústries destructives; més inversió pública en serveis universals; la garantia d’ocupació o una renda bàsica per a reorientar la producció i garantir una vida digna per a tots.

L’única forma realista d’aconseguir aquestes transformacions és a través d’un moviment pel socialisme democràtic. El decreixement ha d’entendre’s com a part d’una transformació socialista no productivista, no imperialista i profundament democràtica.

Les recerques sobre el decreixement mostren que és possible millorar els indicadors socials amb nivells molt més baixos de consum energètic, ús de materials i producció agregada. Si els treballadors i les comunitats tinguessin el control sobre la producció, els estudis empírics indiquen que reduirien la producció de béns nocius i superflus, no explotarien a les poblacions del Sud global i no malgastarien el temps de treball.

Sense democràcia econòmica no pot existir una veritable democràcia. La democràcia econòmica implica democratitzar el poder de decisió en l’economia i en l’empresa, transferint-lo d’una minoria d’accionistes a la majoria dels actors implicats (treballadors, consumidors, comunitats). Significa construir un sistema en el qual les decisions econòmiques responguin a les necessitats socials i no a la maximització del benefici privat. S’oposa a la concentració del poder econòmic i aspira a un ordre just i sostenible.

Per a aconseguir tot això és necessària una organització o moviment de masses capaç de promoure una visió alternativa global i de conquistar el poder estatal per a aplicar polítiques transformadores. Aquest moviment deu: mantenir vincles orgànics amb els treballadors i les comunitats; forjar consciència política; i integrar diversos moviments i lluites. Avui dia, els esforços es troben fragmentats en centenars de moviments: contra la guerra, feministes, pel clima, per l’habitatge, pels serveis públics, sindicals, pagesos, antiracistes, etc. Cadascun amb les seves pròpies reivindicacions, que rares vegades estan coordinades. És necessari unificar-los per a multiplicar la seva força. Només un moviment de masses pot, de manera realista, aconseguir la transformació necessària [18].

Notes

[1] La meva inspiració en tota aquesta part han estat, en part molt important, els llibres, articles, blocs (https://www.jasonhickel.org/blog) (https://timotheeparrique.com/), Substacks de Jason Hickel (i els seus col·laboradors) i el blog de Timothée Parrique que s’esmenten en la bibliografia, així com els treballs (https://www.realpostgrowth.eu/publication-list/) que s’han començat a publicar a REAL- A Post-Growth Deal (https://www.realpostgrowth.eu/), un interessantíssim projecte europeu en el que participen molts dels principals especialistes en la matèria (més de 30), liderats per Jason Hickel, Julia Steinberg i Giorgios Kallis.

També altres llibres (particularment Schmelzer, M., Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022)) i articles que s’aniran esmentant i que apareixeran també en la bibliografia.

[2] Vegeu, entre altres: Stiglitz, J. E., Sen, A., Fitoussi, J. P. (2013); Daly, H. E., & Cobb, J. B. Jr. (1989); Felice, E. (2012); Méda, D. (2019).

[3] El estudi pioner sobre els límits del creixement és el informe encarregat pel Club de Roma que va iniciar el debat sobre les conseqüències del creixement exponencial en un planeta finit, posant les bases conceptuals d’aquest camp d’estudi: Meadows, D. H., Meadows, D. L., Randers, J., & Behrens III, W. W. (1972). Posteriorment van actualitzar dues vegades l’estudi inicial: Meadows, D. H., Meadows, D. L., & Randers, J. (1992); Meadows, D. H., Randers, J., & Meadows, D. L. (2004).

[4] Sostenible.cat (2026).

[5] Rockström, J., Donges, J. F., Fetzer, I., et al. (2024).

[6] Vegeu Parrique, T., et al. (2019); Hickel, J., & Kallis, G. (2020); Wiedmann, T. O. et al..(2015).

[7] OXFAM (2026); UBS (2025).

{8] Jackson, T. (2021); Schmelzer, M., Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022).

[9[ Vegeu la nota [1]

[10] Turiel, A. (2024)

[11] Vegeu https://www.swissinfo.ch/spa/politica-suiza/resultados-de-la-votaci%C3%B3n-del-9-de-febrero-de-2025-en-suiza/88767880

[12] Parrique T., (2025).

[13] Hickel, J. (2020).

[14] Em refereixo a Kallis, G., Hickel, J., O’Neill, D.W, Jackson, T., Victor, P.A, Raworth, K., Schor, J. B., Steinberger, J. K., Ürge-Vorsatz, D.. (2025). Una altra excel·lent síntesi és la que es fa a Schmelzer, M., Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022).

[15] Parrique, T. (2026).

[16] Fransolet, A., & Laurent, É. (2025).

{17] Mau, S..(2026).

(18) Hickel, J. (2023); Hickel, J. (2025b); Hickel, J. (2025c).

Bibliografia

Bärnthaler, R., Mang, S. & Hickel, J. (2025). «Toward a post-growth industrial policy for Europe: navigating emerging tensions and long term goals», Globalizations, Vol. 22, Issue 6, https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/14747731.2025.2501821

Daly, H. E., & Cobb, J. B. Jr. (1989). For the Common Good: Redirecting the Economy toward Community, the Environment, and a Sustainable Future. Boston: Beacon Press.

Felice, E. (2012). “Neither dashboard nor ‘mashup’ indices: an empirical wealth approach as a pathway to a comprehensive measure of development”. Documents de treball (UAB).

Fransolet, A., & Laurent, É. (2025). “Conceptualizing and Operationalizing the Well-Being Economy: Actionable Domains and Policy Instruments for the EU”. Joint Action PreventNCD Report. https://doi.org/10.5281/zenodo.17091439

Hauge, J & Hickel, J.(2025). «A progressive framework for green industrial policy». New Political Economy, Vol. 30, Issue 6. https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/13563467.2025.2506655

Hickel, J., & Kallis, G. (2020). “Is green growth possible?” New Political Economy, 25(4), 469-486. file:///C:/Users/Antoni/Desktop/ARTICLE%20VEU/Borradors%20i%20Final/POL%20IND/HickelandKallis-%20IsGreenGrowthPossible.pdf

Hickel, J. (2020). Less is More: How Degrowth Will Save the World. William Heinemann.

Hickel, J. (2023). “The Double Objective of Democràtic Ecosocialism”. Monthly Review, Vol. 75, Nº 4, September. (https://monthlyreview.org/articles/the-double-objective-of-democratic-ecosocialism/).

Hickel, J. (2025a). «Atmospheric Colonisation and Ecological Imperialism in the World System». Tricontinental PAN AFRICA Newsletter, 25 March 2025. https://thetricontinental.org/pan-africa/newsletterissue-atmospheric-colonisation/

Hickel, J. (2025b). «On de-growth politics and strategy». degrowth.info, 24.11.2025. https://degrowth.info/en/blog/on-degrowth-politics-and-strategy

Hickel, J. (2025c). «Can Socialism Solve the Climate Crisis». Tribune, 09.04.2025. https://tribunemag.co.uk/2025/09/can-socialism-solve-the-climate-crisis

Hickel, J. (2026a). «New Research Highlights from 2025!». https://jasonhickel.substack.com/p/new-research-highlights-from-2025

Hickel, J. (2026b). «Jason Hickel’s Research». https://www.jasonhickel.org/research

Jackson, T. (2021). Post Growth: Life After Capitalism. Polity Press.

Kallis, G., Hickel, J., O’Neill, D.W, Jackson, T., Victor, P.A, Raworth, K., Schor, J. B., Steinberger, J. K., Ürge-Vorsatz, D.. (2025): «Post-growth: the science of wellbeing within planetary boundaries». The Lancet Planetary Health, Vol. 9, Issue 1. https://www.thelancet.com/journals/lanplh/article/PIIS2542-5196%2824%2900310-3/fulltext

Mau, S..(2026): «Una defensa materialista del pensament utòpic», Catarsi Magazin, 21 de maig, https://catarsimagazin.cat/una-defensa-materialista-del-pensament-utopic/

Meadows, D. H., Meadows, D. L., Randers, J., & Behrens III, W. W. (1972). The Limits to Growth. Universe Books.

Meadows, D. H., Meadows, D. L., & Randers, J. (1992). Beyond the Limits. Chelsea Green Publishing

Meadows, D. H., Randers, J., & Meadows, D. L. (2004). Limits to Growth: The 30-Year Update. Chelsea Green Publishing.

Méda, D. (2019). «Nuevos indicadores de riqueza al servicio de una sociedad postcrecimiento». Las Políticas Sociales en Europa, (44), 47-61 .

OXFAM (2026): “Resisting the Rule of the Rich”. Oxfam’s Global Inequality Report. https://www.oxfam.org/en/research/resisting-rule-rich

Parrique, T. (2019). “The political economy of degrowth”. Economics and Finance. Tesi Doctoral. Université Clermont Auvergne; Stockholms universitet. https://theses.hal.science/tel-02499463/file/2019CLFAD003_PARRIQUE.pdf

Parrique, T., et al. (2019). “Decouplink Debunked. Evidence and Arguments against Green Growth as a Sole Strategy for Sustainability”. European Environmental Bureau (eeb.org/decoupling-debunked).

Parrique, T. (2022). Ralentir ou périr. L’économie de la décroissance. Seuil. Traduït a l’español el 2024 com a: Desacelerar o morir: Todo lo que hay que saber (y desmitificar) para comprender el decrecimiento (Otros futuros posibles). Siglo XXI Editores, México.

Parrique T., (2025). “Defining degrowth”. Working Paper n°2025-1, https://timotheeparrique.com.

Parrique, T. (2026). La science de la post-croissance. Actes Sud Éditions.

Rockström, J., Donges, J. F., Fetzer, I., et al. (2024). “Planetary Boundaries guide humanity’s future on Earth”. Nature Reviews Earth & Environment, 5, 773-788. https://www.researchgate.net/publication/385657769_Planetary_Boundaries_guide_humanity’s_future_on_Earth

Schmelzer, M., Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022). The Future is Degrowth: A Guide to a World Beyond Capitalism. London: Verso.

Sostenible.cat (2026). “L’iceberg de l’economia: l’educació ecosocial és la clau per posar la vida al centre”. Sostenible, Diputació de Barcelona, 28 d’abril. (https://www.sostenible.cat/article/liceberg-de-leconomia-leducacio-ecosocial-es-la-clau-per-posar-la-vida-al-centre)

Stiglitz, J. E., Sen, A., Fitoussi, J. P. (2013): Medir nuestras vidas: Las limitaciones del PIB como indicador de progreso. Barcelona: RBA Libros. (Informe de la Comissión sobre la Medida del Rendimiento Económico y el Progreso Social)

Stiglitz, J. E., Fitoussi, J. P., Durand, M., (2018): For Good Measure: Advancing Research on Well-being Metrics Beyond GDP, OECD Publishing.

Turiel, A. (2024): El futur d’Europa: com decréixer per a una reindustrialització urgent. Destino.

UBS (2025): Informe Global Wealth. https://www.ubs.com/global/es/wealthmanagement/latamaccess/wealth-planning/global-wealth-report.html

Wiedmann, T. O. et al..(2015). The material footprint of nations. https://www.pnas.org/doi/pdf/10.1073/pnas.1220362110