La Veu de Poble Lliure ha entrevistat Carme Travesset Rosselló (Barcelona, 1954) per a conèixer la trajectòria militant que tingué al si de les JRC i del PSAN-P. Malgrat la seva joventut a l’hora de comprometre’s amb l’independentisme combatiu, Travesset participà, de primer, en la fundació d’instàncies juvenils de formació, de propaganda i de mobilització. Aquesta etapa, que constituí una primera experiència de pràctica política, la dugué a la militància de partit.
La Veu creu que donar a conèixer l’evolució biogràfica d’aquesta militant –en la qual tingué un ascendent significat la influència política dels pares, Josep Travesset i Anna Rosselló– és d’interès perquè aporta –en la conjuntura actual, entre la perplexitat i el marasme espanyolitzador– un referent de lluita exemplar.
Agraïm a Carme Travesset totes les facilitats per a confegir aquesta entrevista. Li regraciem especialment l’accés a bibliografia, la documentació familiar aportada i les aportacions al redactat final del document. Una part de l’entrevista fou feta presencialment l’11 d’agost de 2026.
Quins foren els orígens familiars de la vostra militància?
El meu pare, Josep Travesset Pijoan (Balaguer, 29-4-1917; Barcelona, 16-3-2002)1 l’any 36, quan tenia 19 anys, ja era membre del CADCI i d’Estat Català. Des del primer moment va anar com a voluntari a defensar la República, primer a Mallorca i després al front d’Aragó. Un cop perduda la guerra va passar per diferents camps de concentració a França fins que els alemanys el van detenir i el van portar a Alemanya a fer treballs forçats en una fàbrica d’armament. Un cop alliberat, acabada la segona guerra mundial, va anar tornant i es va establir a Andorra.2
La meva mare, Anna Rosselló Elias (Flix, 3-12-1923; Sant Pere de Riudebitlles, 21-4-2020), òrfena de mare des de petita, quan tenia dinou anys, es va quedar òrfena també de pare3 perquè després d’estar quasi dos anys empresonat va morir l’any 1942 a la presó Pilats de Tarragona, quan esperava un consell de guerra. Una mena de xantatge per fer tornar els dos fills que tenia exiliats, un dels quals es va passar dotze anys a la presó, tot i que li havien dit que no li passaria res. A començament de la dècada dels anys cinquanta, la meva mare havia de portar una carta del seu germà empresonat al que estava exiliat per dir-li que no tornés, però com que no podia anar directament a Perpinyà, a través d’un familiar llunyà, va contactar amb un enllaç que vivia a Andorra perquè aquest portés la carta a Perpinyà. Aquest enllaç era el meu pare que, poc temps després va tornar a Barcelona i al cap d’un any es va casar amb la meva mare.4
Al meu pare li costava molt trobar una feina estable pels seus antecedents republicans, feia de viatjant, ara en diuen comercial, van muntar una papereria amb la meva mare, però la seva vida era molt precària. D’altra banda, els meus pares tenien moltes inquietuds i van decidir marxar cap a Amèrica quan jo tenia dos anys.
I, entre 1956 i 1965, féreu un viatge pel continent americà…5
A Sao Paulo van conèixer altres realitats i altres cultures.6 Començaren a escriure sobre les vides dels catalans que havien emigrat a Amèrica cercant una vida millor però que la majoria de les vegades no havien reeixit. També es van començar a interessar per les cultures originàries d’aquell continent.7 De mica en mica van anar fent un paral·lelisme entre l’opressió nacional catalana i la dominació colonial espanyola a Amèrica. Això els va portar a voler conèixer més les cultures ameríndies i a fer el viatge a peu des del Brasil a Guatemala. A casa sempre es va parlar de tot. Quan jo era petita el meu pare m’ensenyava cançons patriòtiques catalanes que es cantaven durant la República i la guerra.
La primera experiència militant la tinguéreu a les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC).
Amb aquests antecedents familiars jo, de molt jove, ja era conscient de les injustícies però com que hi havia una absoluta clandestinitat era molt difícil contactar amb un partit si no tenies alguna coneixença que en formés part. Quan tenia 15 anys feia el primer de batxillerat a l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, a la Verneda, allà vaig conèixer la Imma Tubella, que també feia el mateix curs. Ella em passava fulls del PSAN i jo vaig veure l’oportunitat de poder entrar a formar part d’un partit revolucionari independentista. Al cap d’un temps, em va presentar el Josep de Calassanç Serra Puig, Cala, amb qui vaig tenir unes quantes xerrades, i li vaig demanar de militar al PSAN. Em va convidar a les xerrades de «captació», en les quals s’explicava la situació política del moment, i posteriorment a les xerrades de «formació», on s’aprofundia en els aspectes històrics, culturals i polítics del moviment d’alliberament nacional i de classe, i es parlava de les normes de seguretat que sempre s’havien de tenir presents. Un cop acabat el cicle de xerrades ja vaig poder entrar a militar al partit. Això era a finals de l’any 70 o primers del 71. Les JRC no es van constituir fins a primers del 1972 i els primers fulls signats per JRC em sembla que eren els de l’Aplec de Calella, quan em van detenir per primera vegada (juny del 72).
Quin objectiu tenien les JRC?
Les JRC volien incidir en el moviment juvenil, a través d’escoles, instituts i centres socials, amb una autonomia organitzativa respecte al partit però amb uns lligams ideològics i uns vincles de coordinació. L’abril de 1973 es publica el primer número de la revista «Joves en Lluita», on es concreten les anàlisis ideològiques, i el «Petit Llibre roig del jove estudiant», una traducció i adaptació de la versió francesa d’un text danès que va fer una tasca important per enderrocar tabús i prejudicis molt arrelats aleshores. El gener de 1974 es fa el document «L’opressió del jove sota el sistema capitalista i línies estratègiques generals», el gener de 1975 la primera edició del llibret «Aprenguem a fer l’amor» i l’abril de 1976 el document «Per un moviment revolucionari de la joventut als Països Catalans».
Paral·lelament als primers temps de la constitució de les JRC es va anar gestant l’escisió entre PSAN i PSAN-Provisional i l’organització juvenil va enfortir els lligams amb el PSAN-Provisional, sense perdre la independència orgànica. L’estiu del 75, en el II Congrés de les JRC, es van ampliar els objectius i va passar de tenir com a objectiu prioritari la «formació política i social de la joventut en la teoria i l’acció» a donar una importància més gran a la «lluita de masses contra l’opressió de la joventut i per l’alliberament nacional i de classe».
I fou pertanyent a les JRC que l’any 1972 us varen detenir per primeva vegada?
La primera vegada que em van detenir va ser el juny de 1972, tenia 17 anys i estava a punt d’examinar-me del COU. Era un diumenge i amb uns companys havíem agafat el tren per anar a un aplec de sardanes a Calella a repartir uns fulls de les JRC. Quan tot just els havíem acabat de repartir amb una altra companya, la policia local ens va detenir i ens va portar als calabossos. A la tarda ens van traslladar en cotxe a la comissaria de policia de Via Laietana de Barcelona, amb les manilles ben estretes, tot i que estava prohibit que els menors viatgessin per carretera emmanillats. Vaig estar-hi tres dies, durant els quals vaig rebre moltes pressions psicològiques perquè delatés els meus companys. Però, evidentment, no ho vaig fer. Com que era la primera vegada que em detenien, no vaig entrar a la presó. A la Unitec,8 on estudiava, em van fer els exàmens després perquè no perdés el curs.
Una vostra tasca específica va ser la impressió de material del PSAN-P…
Molt aviat, a començaments del 1973, vaig integrar-me a l’aparell de propaganda del PSAN, no recordo exactament el mes, quan m’ho va demanar el Cala (Josep de Calassanç Serra Puig), ja que havia d’anar substituint la Dolors Serra, que ho havia fet fins aleshores. Com que vaig començar a responsabilitzar-me de la impressió de tot el material, per qüestions de seguretat, no podia participar en gaires actes. La meva feina principal i gairebé exclusiva era confeccionar els originals, fer les planxes, la impressió en òfset i la distribució dels fulls, documents i totes les publicacions. Fins a l’octubre de 1975 quan va caure l’aparell de propaganda i em van detenir per tercera vegada.
Teníem un local molt petit en unes golfes del carrer dels Àngels on jo feia la preparació dels originals (picava els articles en una màquina d’escriure Lexicon 80, amb una tecla que tenia l’ela geminada, segur que era l’única, mai vaig saber com s’havia pogut manipular, i feia el muntatge manual de les publicacions). Els textos dels articles només me’ls passava el Carles Castellanos, ja que era un circuit molt reduït per qüestions de seguretat. Després quedava amb una cita amb la persona que havia d’imprimir-ho en un altre local, un pis del passatge Valeri Serra tocant a la Gran Via. Per contactar amb aquesta persona anava a la llibreria Publia, de Joan Ballester Canals, ja que els que anaven al pis on hi havia les màquines d’imprimir eren dos dels seus fills, el Roger i el Ricard. Un cop imprès el material em passaven els paquets i jo els pujava a les golfes del carrer dels Àngels per anar fent els paquets petits per distribuir a les persones de la llista que tenia. Evidentment ni jo coneixia el pis on hi havia les màquines d’imprimir ni els impressors coneixien les golfes.
En aquest context es produí la vostra segona detenció i ingressàreu a la presó de dones de La Trinitat…
La detenció següent fou el 21 d’abril de 1974,9 a les quatre de la matinada, quan va sonar el timbre de casa i uns cops forts a la porta. Eren tres o quatre policies de la brigada politicosocial que venien a arrestar-me i a fer un escorcoll. Mentre l’estaven fent, vaig dir a la meva mare que tenia unes claus a la jaqueta i ella les va poder amagar. Eren les claus del local on teníem la impremta clandestina. Aquella vegada m’acusaven d’associació il·legal, només per les declaracions d’una persona que em coneixia i que havia donat els noms de membres de quatre organitzacions diferents. Ja era la segona vegada que em detenien i només tenia dinou anys. Després de tres dies d’interrogatoris i cops, pressions de tota mena i humiliacions, em van portar al jutjat de guàrdia i d’allà a la presó de dones de la Trinitat.
La presó de dones estava regentada per unes monges membres del Instituto Secular de la Cruzada Evangélica, una entitat fundada el 1937 pel capellà major de presons del bàndol feixista, per «reeducar» les dones que transgredien la moral conservadora de l’època o havien estat reprimides per les seves activitats polítiques. La primera i única directora va ser María Luisa de Lequerica -d’una coneguda família basca dretana i franquista-, superiora del Instituto Secular, que la va governar amb mà de ferro i amb una disciplina basada en la repressió psicològica, les humiliacions i els càstigs.
Estava prohibit qualsevol mena de contacte entre les preses polítiques i les anomenades «comuns». Fins i tot no podíem ni creuar una sola paraula de salutació, ja que no volien de cap manera que es poguessin «contaminar» amb les nostres idees i contagiar-se del nostre esperit de lluita. Per aquest motiu les polítiques estàvem en una sala totes juntes, completament aïllades de les altres presoneres, i no podíem ni treballar al taller, ni anar a cap activitat que es fes a la presó. L’única cosa positiva és que ens estalviàvem de l’obligació d’anar a missa.
Fins i tot havien regulat com s’havien de vestir les preses: no es podien portar pantalons a l’hivern ni anar sense mànigues a l’estiu. A l’hivern hi feia tant de fred, que una dona que hi va ser el 1970 va tenir un començament de congelació als dits dels peus. Posteriorment, uns familiars van aconseguir entrar-hi una estufa de butà, però amb la condició que les bombones les havien de pagar les famílies de les preses.
L’odi que tenien a les preses polítiques era tan desfermat que quan jo vaig sortir en llibertat provisional, a mitjan novembre de 1974, la subdirectora em va dir textualment: «que no te volvamos a ver por aquí, y si vuelves que sea por puta y no por política».
Però després hi hagué un canvi de local on imprimíeu el material del partit…
Al cap d’un temps es va veure la necessitat d’unificar els dos locals perquè ja estaven una mica «cremats» i em vaig encarregar de cercar un local de planta baixa perquè teníem la idea de poder-hi entrar un cotxe perquè no es veiés que s’hi entraven paquets de paper. Finalment vaig trobar un local al carrer Copèrnic, el vaig llogar amb un carnet fals, amb el pretext que era un estudi per fer-hi traduccions, i hi vam traslladar tot el material i les màquines d’imprimir. Per fer el trasllat hi va participar amb un cotxe el Joaquim Auladell. Una habitació interior del local es va folrar amb porexpan per aïllar-la i que no se sentís el soroll de la màquina d’imprimir òfset. Això ho va fer el Francesc Fuentes,10 el meu company de tota la vida. Aquest va ser el local de l’aparell de propaganda del PSAN-Provisional fins que el 26 d’octubre de 1975 van trucar al timbre els policies de la brigada politicosocial. Precisament aquell dia hi havia anat amb un company de les JRC, Joan Vilallonga, perquè m’ajudés a preparar un trasllat, ja que sospitava que el local podia estar vigilat. Ja no hi vam ser a temps. Després de marxar a fer el servei militar el meu company, m’havia quedat completament sola al local. En Cala i la Dolors11 havien marxat ja al primer exili i alguns altres companys també estaven mig amagats després de la caiguda d’uns militants bascos a Barcelona.
Recordeu quin material imprimíeu i quins eren els punts de distribució?
Tant de la revista Lluita com d’altres documents de discussió, se’n feien entre 400 i 500 exemplars i els que no es distribuïen restaven al local. Del llibre El fenomen nacional (1974) se’n feren unes quantes edicions,12 com també del llibret de les JRC Aprenguem a fer l’amor (1975). També va rodar força el Petit Llibre Roig del jove estudiant (1973).
Alguns simpatitzants participaven com a receptors en la distribució: una farmàcia dels sogres de Carles Jordi Guardiola,13 una cansaladeria de l’Eixample esquerre d’un antic militant del FNC,14 un militant de la UPG del Centre Galego de Barcelona,15 una germana d’en Lopez Llaví que treballava al Cinc d’Oros16, una rellotgeria de l’Eixample i altres domicilis particulars.17 A més de la revista Lluita i de les altres publicacions nostres també els passàvem els Fulls d’Informació Nacional, d’en Miquel Sellarès.
(Carme Travesset aclareix: “Entre el primer i el segon exili, el Cala va treballar legalment com a impressor a la impremta Mar Blava, del Miquel Sellarès. Em sembla que era entre 1976 i 1977. També hi van treballar el Marcel Casellas i el Josep Vidal (Marino). Fora d’hores laborals hi imprimien les nostres publicacions. Jo no hi vaig anar mai ni sé on era.”)
En aquesta avinentesa fóreu detinguda per tercera vegada i aconduïda, també, a la presó de dones de La Trinitat…
L’octubre del 1975, després de cinc dies de tortures a la Jefatura de Policía de la Via Laietana. La brigada politicosocial havia descobert el lloc on teníem l’aparell de propaganda i van trucar al timbre un diumenge que havia quedat amb un company perquè em vingués a ajudar. Tot just obrir la porta em van començar a donar cops de puny i vaig anar a parar a terra unes quantes vegades. Després em van entrar a l’habitació insonoritzada on teníem la impressora d’òfset i em van començar a disparar al costat del cap. Posteriorment em van portar a la comissaria de policia de Via Laietana. Em posaven emmanillada amb les mans entre les cames i penjada en una barra de ferro entre dues taules, de cap per avall. En aquesta posició m’anaven donant cops amb una altra barra o porra als peus descalços perquè declarés el que ells volien i inculpés els meus companys. Quan pràcticament em desmaiava, em baixaven a empentes i rodolons fins a una cel·la, grisa i bruta, al soterrani de l’edifici. Al cap d’unes hores em tornaven a pujar al primer pis per continuar els interrogatoris i la mateixa tortura. Però la meva dignitat i el convenciment que resistir era vèncer em van donar la força per no delatar ningú ni donar-los cap informació. Al cap de cinc dies de tortures em van portar a la presó.
Pràcticament no podia posar els peus a terra d’inflats i adolorits com els tenia pels cops i van haver de fer venir dues preses polítiques a l’entrada de la presó perquè m’ajudessin a arribar fins a la nostra cel·la.
El dia 1 de desembre de 1975, deu dies després de la mort del dictador, i sense que hi hagués el mínim canvi, la majoria de preses polítiques vàrem començar una vaga de fam per reclamar unes quantes millores: aigua calenta per dutxar-nos, poder portar pantalons per no passar tant de fred, poder parlar en català amb les nostres famílies el dia que ens venien a visitar i poder escriure les cartes en català, que permetessin entrar tots els llibres i revistes de circulació legal, poder menjar al menjador i no a l’habitació havent de rentar els plats al lavabo, assistència mèdica adequada i lliure accés a la biblioteca i al pati. Al desè dia vam finalitzar la vaga de fam perquè la salut d’algunes ja es començava a deteriorar i ja havíem aconseguit la difusió pública de les nostres reivindicacions. Cal dir que mentre vàrem fer la vaga de fam vam estar sempre incomunicades en cel·les individuals d’uns 4 metres quadrats, amb un llit, un vàter i un lavabo, d’on només podíem sortir el temps just per anar al locutori a parlar amb l’advocat quan ens venia a visitar.18
Fa un parell d’anys vaig demanar al Ministerio del Interior l’expedient sobre la detenció i l’interrogatori de la meva darrera detenció, el 26 d’octubre de 1975. Uns mesos més tard em van arribar només els documents de les empremtes digitals amb un informe de la policia que deia: «Como ya sucedió en otras ocasiones, durante el tiempo que permaneció en las dependencias policiales, su comportamiento fue desafiante i cínico; por último pretextó encontrarse gravemente enferma, certificando el facultativo que la asistió no padecer ninguna afección ya que se trataba de una auténtica simulación.» Evidentment no hi havia cap rastre dels noms dels policies torturadors.
Després de la tercera detenció continuàreu militant? 19
Quan vaig sortir de la presó, en llibertat provisional, el 22 de desembre de 1975,20 vaig continuar al PSAN-Provisional, després IPC, però com qualsevol altre militant de base sense tasques específiques, ja que les tortures de la darrera detenció em van deixar bastant tocada físicament.
Fig. 1. Expedient policial i carta de denúncia de tortures dels pares de Carme Travesset adreçada al rei espanyol Juan Carlos I.
Quin balanç (humà, intel·lectual, polític…) feu de la vostra trajectòria?
La dècada dels anys setanta, al final de quasi quaranta anys d’una dictadura ferotge, va ser molt important per vertebrar el moviment d’alliberament nacional dels Països Catalans. Jo hi vaig aportar el que vaig poder tal com es van anar presentant les circumstàncies.
Fig. 2. Campanya de solidaritat (organitzada des d’Holanda) d’Amnistia Internacional prolibertat Carme Travesset. Fons documental de Carme Travesset.
Després del referèndum del Primer d’Octubre de 2017, i havent viscut totes les contradiccions que se n’han derivat, quina és la vostra perspectiva de país?
Venim d’una mal anomenada «transició» que no va ser res més que una concessió per maquillar els poders inqüestionables de l’estat espanyol. El 1977 es va promulgar una llei d’amnistia molt oportuna ja que alhora que s’alliberaren molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de qualsevol responsabilitat tot l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris… tots els crims, les execucions i les tortures, la presó i els escàndols van ser esborrats d’un cop de ploma. No es van tocar les estructures de la dictadura. Ens van vendre la moneda falsa d’una transició exemplar, però en realitat vam sofrir milers d’actes de repressió i ens van encolomar una “Constitución” tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra i un funcionariat franquista per gestionar l’aparell de l’Estat. És clar que això no hauria estat possible sense la complicitat dels partits polítics que no van ser capaços d’impulsar un canvi de veritat, o no ho van voler.
L’1 d’octubre tampoc els partits polítics catalans no van estar a l’alçada del moviment popular que es va generar i això ha provocat un desencís generalitzat.
Crec que és molt important tenir en compte que només amb la pressió de l’independentisme, amb l’organització de les classes populars, amb la denúncia constant, es poden anar aconseguint victòries parcials. I només aconseguirem la independència amb una confrontació constant i sostinguda en el temps. Cal lluitar en tots els àmbits, en la defensa de la llengua, en el rebuig contra la monarquia, en la defensa del territori contra els interessos monopolistes, en la sobirania alimentària i la defensa dels productes ecològics i de quilòmetre zero en contra de les grans cadenes d’alimentació, etc. Cal organitzar-se i denunciar les vergonyes del nacionalisme espanyol, a dreta i esquerra tan nostàlgic de la vocació imperial i habituat a munyir la nostra nació.
Voleu afegir res més?
Vull animar a venir els primers i tercers dimarts de cada mes a les concentracions que es fan davant de la Jefatura Superior de Policia de Via Laietana per fer-ne fora la policia espanyola i convertir l’edifici en un museu, un centre d’interpretació on s’expliqui la repressió que s’ha exercit, no només durant el franquisme sinó de sempre i fins a l’actualitat, contra el poble treballador dels Països Catalans.
Recentment Josep Cruanyes, coordinador de la Comissió de la Dignitat, ha presentat un recurs contra la resolució de declarar Via Laietana «Lloc de Memòria Democràtica» però mantenint els usos policials actuals. Mantenir l’activitat policial és incompatible amb la conversió de l’edifici en un espai de memòria que expliqui la repressió i les tortures que s’hi van practicar. A més aquest edifici s’ha de traspassar a la Generalitat com a part de la reparació de les confiscacions franquistes de quan van ocupar Barcelona.
Notes
1. El pare de Carme Travesset (d’ara endavant CT) era esperantista i milità, també, al Partit Nacionalista Català i a Nosaltres Sols.
2. Josep Travesset després d’estar reclòs al camp d’Argelers, quan feia treballs per a pagesos de la contrada, fou detingut (la Wermacht ocupà l’estat francès entre 1940 i 1944) i desplaçat com a presoner de guerra al camp de treball de Leipzig. Hi romangué fins a l’alliberament aliat, el maig de 1945.
3. Es tracta de Joan-Baptista Rosselló Carceller, carlí represaliat pels franquistes.
4. Josep Travesset poc temps després de conèixer a Andorra Anna Rosselló, cap el 1951, tornà a Barcelona i es casaren el setembre de 1953. El 1954 el matrimoni s’establí al barri del Guinardó, on nasqué la Carme Travesset el 9 de juliol de 1954. Quan Josep Travesset tramitava el passaport per anar a Amèrica, fou detingut i empresonat uns mesos perquè havia estat exilliat i no tenia documentació.
5. És memorable la denúncia de la campanya del govern espanyol socialista entorn dels trescientos millones. Vegeu-ne l’assaig de Josep Travesset i Anna Rosselló: No són tres-cents milions. Estudi sobre les ètnies soemeses a l’idioma espanyol, El Llamp, Barcelona, 1983 i, en segona edició, Rodés edicions, de 1988.
6. De fet la família Travesset-Rosselló s’estigué a Sâo Paulo quatre anys, entre 1956 i 1960. En aquesta etapa el pare de la Carme exercí diverses professions que li serviren d’aprenentatge per construir el «cotxe-llar», una caravana de tracció animal (una euga, anomenada ‘Nineta’) amb la qual feren el viatge per les diferents repúbliques americanes. Aquest vehicle, al qual posaren el nom de ‘La intel·lectual’, duia les banderes del Brasil, l’esperantista, i la de Catalunya. A partir dels contactes amb l’Amazones, escrigueren el llibre: O Catalâo (un català a l’amazones), El Llamp, Barcelona, 1983.
7. El viatge per Abya Ala, nom amerindi del continent americà, va ser dut a terme entre l’agost de 1961 i l’agost de 1965. Comprengué un recorregut de quinze mil quilòmetres fets amb el cotxe-llar i a peu. Els Travesset-Rosselló, a través d’un recorregut per onze països, visitaren ètnies precolombines del Brasil (es desplaçaren per l’Amazones), Bolívia (traspassaren els Andes), Perú, Equador, Colòmbia. De Colòmbia passaren a Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala. L’objectiu final era anar a Mèxic, però no hi arribaren a causa de la manca de relacions diplomàtiques entre el país asteca, aleshores presidit per Gustavo Díaz Ordaz, i el règim espanyol del General Franco. Per aquest motiu tornaren a Panamà per agafar un vaixell de retorn a Barcelona. Vist amb posterioritat Carme Travesset precisa que aquell viatge serví per a copsar el paral·lelisme del colonialisme espanyol a Catalunya. Per a resseguir tota l’expedició del viatge, Josep Travesset i Anna Rosselló van escriure: L’Amèrica marginada, Pòrtic, Barcelona, 1978.
8. Acadèmia Universitaria i Tècnica, “Unitec”, aleshores situada a la Ronda de la Universitat.
9. En aquella ràzzia policial –segons informació de El Correo Catalan, 28 d’abril de 1974, p. 26– foren detinguts 18 militants de diverses organitzacions independentistes (GIC, PSAN-P i JRC) i nacionalistes (Partit Popular de Catalunya). Fons documental de Carme Travesset.
10. Francesc Fuentes Núñez (Esplugues de Llobregat, 20-6-1953), des de molt jove va començar a treballar com a ajudant de farmàcia mentre estudiava el batxillerat. L’any 1973, pocs mesos després de començar jo a treballar a l’aparell de propaganda del PSAN, també s’hi va incorporar.
11. La militant del PSAN-P Dolors Serra Kiel.
12. CT s’encarregà de picar el text que Castellanos havia confegit a la presó Model. L’anècdota és que calgué canviar-ne la coberta atès que Travesset hi escriví ‘fenòmen’ i no pas ‘fenomen’.
13. CT es deu referir a l’àmbit familiar de la filla de l’enginyer Ignasi Ponti, dona de l’editor de La Magrana, Carles-Jordi Guardila.
14. En referència a l’històric militant del Front Nacional de Catalunya Robert Surroca i Tallaferro.
15. Probablement es tracta de Xosé Lois Garcia Fernández (Lugo, 1945), aleshores treballador de la SEAT. Historiador del nacionalisme i independentisme gallecs. Ha estudiat el pensament polític de Alfonso Rodríguez Castelao.
16. Es tracta d’Elisa López Llaví, segons ens ha comentat l’historiador i militant del PSAN-P, Agustí Barrera.
17. CT recorda haver dut propaganda del PSAN-P a casa del pedagog i lingüista Joaquim Arenas i Sampere (1938-2025).
18. Anna Rosselló comunicà a la premsa internacional i nacional les tortures patides per la seva filla. La carta es pot llegir a Anna Rosselló: Memòries d’una dona lluitadora, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2004, p. 179.
19. CT havia de ser objecte d’una nova detenció el 29 gener de 1977, però se’n deslliurà perquè en el moment de l’escorcoll policial ja no vivia a casa dels seus pares. Vegeu-ne la carta de denúncia de la mare dins Anna Roselló: Memòries […], pàg. 188-190.
20. Per a donar suport a l’alliberament de CT, Amnistia Internacional impulsà una campanya de solidaritat consistent en la tramesa de postals signades individualment adreçades als pares de la presa.
