L’11 de setembre, com el 6 de novembre a Perpinyà, el 31 de desembre a Palma, el 17 de gener a Menorca o el 25 d’abril i el 9 d’octubre al País Valencià, són diades de memòria, de record i homenatge, però també de desig i projecció de futur: la memòria per saber d’on venim i el desig de llibertat futura projectat en una República Catalana Independent.
Aquestes diades ens serveixen també per recordar el fil roig en què ens reconeixem i que no és res més que la continuïtat de la històrica lluita del poble català contra el despotisme i la injustícia. Des de finals del segle XIX amb Josep Narcís Roca i Ferreras passant per la modernització de l’independentisme iniciada a finals dels 60, arribem a la mateixa conclusió també per la via dels fets: que l’alliberament social i l’alliberament nacional són dues cares de la mateixa moneda. En un món en el qual ens han imposat una globalització neoliberal i on l’imperialisme es manifesta de la manera més desesperada en forma de guerres de saqueig, les nacions sense Estat i les classes treballadores formem part d’una alternativa profundament transformadora.
Els Països Catalans experimenten uns canvis importants i veiem, de manera descarnada, els efectes de l’ocupació política, econòmica i cultural que s’agreugen amb els anys i un model destinat a privar dels béns i serveis bàsics a majories cada cop més grans a base de desballestar-los (com l’habitatge, la mobilitat, la salut i l’educació públiques). Aquesta situació de manca de poder polític i de degradació de les condicions de vida, lligada a l’ofensiva dels Estats ocupants, dificulta encara més la possibilitat de fer del català una llengua nacional i de cohesió social.
L’alternativa independentista d’esquerres passa per organitzar el màxim d’espais de lluita nacional i social per forçar la ruptura amb els estats espanyol i francès. Cal planificar què necessitem tenir preparat quan es tornin a donar les condicions de trencar amb els Estats ocupants, amb la certesa que en un món tan canviant no hi ha un únic escenari sinó que cal contemplar-ne diversos i triar el que s’adeqüi més a cada moment.
I també cal aspirar a ser hegemònics: per guanyar sempre s’ha de ser més que l’enemic. A 2026, cal que la proposta independentista, cal que la República Catalana Independent, sigui un model social i nacional molt més just que l’imperialisme capitalista del Regne d’Espanya o de la República xovinista francesa.
Poble Lliure hem demostrat que som capaços de treballar en espais amplis més enllà del nostre cercle. La recerca d’enteses i compromisos per a dur a terme un procés d’alliberament nacional i social rupturista és imprescindible. Tenim la voluntat i treballarem per aplegar l’independentisme d’esquerres al voltant d’aquests eixos:
Cal construir un moviment polític organitzat, democràtic i resistent. Els projectes a llarg termini necessiten disciplina, confiança i complicitats. Som més partidaris de construir amb el conjunt de sectors que lluiten des de la base que no pas anar a remolc de tendències individualistes o interessos electorals abocats a ser foc d’encenalls.
A diferència del que plantegen l’autonomisme i l’extrema dreta, cal tenir clar per què lluitem: el nostre objectiu és enderrocar els Estats espanyol i francès i no ajudar a sobreviure cap govern espanyol ni desviar l’atenció sobre l’arrel de les problemàtiques que tenim per manca de poder real. Cal que el projecte sigui rupturista i democràtic, per obrir la porta a canvis socials profunds.
Per tot plegat, en aquest nou curs polític que encetem amb la Diada, la recepta de Poble Lliure és ben clara: unim-nos, fem-nos forts contra l’ocupació i fem del camí a la independència la revolució catalana, no només per desempallegar-nos de França i Espanya sinó per a fer un país socialment just, amb control públic i popular sobre els sectors estratègics i amb el català com a llengua d’ús social majoritari. Una recepta coneguda però que ha d’esdevenir la nostra aportació al món dels pobles sobirans i en peu d’igualtat.
