Bon dia, Marc. Des de les vagues de primavera del 1988 no s’havia vist una mobilització tan gran i tan continuada dels treballadors i treballadores de l’ensenyament. A què es deu?
Sobretot hi ha dos factors. El primer són les condicions laborals i la situació de l’educació del nostre país. Les condicions laborals s’han anat degradant any rere any, fins a arribar a un punt crític en què la gent ha dit prou, perquè així gairebé no podem ni subsistir. És una degradació molt bèstia. Després hi ha la degradació del sistema educatiu: sembla que els diferents governs dels últims 30 anys, o més, hagin volgut desballestar el sistema educatiu públic a través de l’infrafinançament i de canvis constants de les lleis d’educació, cosa que ha fet baixar el nivell educatiu. I que les vagues hagin sigut tan potents també respon a un altre factor: l’autoorganització dels treballadors. Aquestes vagues han vingut impulsades sobretot de baix cap a dalt, a través de l’autoorganització dels centres, de les assemblees i de la força dels centres. Això ha sigut el gran catalitzador de tota la força que hem tingut en aquest cicle de vagues.
Quina ha estat l’actitud del Departament d’Educació davant les demandes del professorat? Ha canviat al llarg de la mobilització?
Sí, molt. Al principi, quan CCOO i UGT encara eren al nostre costat —és a dir, la primera vaga, que va ser el mes de febrer, i la primera manifestació, que va ser el 15 de novembre—, el Departament d’Educació es va mostrar disposat a escoltar i, de fet, es va arribar a un acord amb aquestes dues organitzacions. Un cop signat l’acord, el Departament va dir que no donaria res més, que l’acord era boníssim; el van qualificar fins i tot d’acord de país, el va signar el president Illa i van fer tot el seu xou per dir que allò era el màxim a què podien arribar i que no ens escoltarien més. Vam fer les vagues del mes de març i les de maig i juny, i d’aquell «d’aquest acord no ens mourem» van passar a signar un altre preacord amb algunes organitzacions sindicals que sí que incloïa millores. Per a nosaltres era un preacord clarament insuficient, però sí que hi va haver aquest canvi. Ara, després del preacord, el Departament d’Educació torna a estar en el punt de «fins aquí hem arribat, no donarem res més». Però ja veurem: si iniciem el curs amb un altre cicle de vagues i aquest cicle és prou fort, veurem fins on arribem.
Una de les novetats organitzatives de les mobilitzacions d’enguany ha estat el contacte amb els treballadors i treballadores i la consulta a l’hora de prendre les decisions. Com valoreu aquest aspecte? És una proposta organitzativa de la Intersindical?
Sí, ho valorem molt positivament. Des del principi del curs, i fins i tot des del curs passat, hem penjat material als centres i a les xarxes d’arreu dient: fem les assemblees de centre, fem les assemblees de zona, organitzem-nos de baix a dalt, perquè és el que realment ens donarà força per seguir endavant. Els sindicats només som eines al servei dels treballadors, i estem formats per treballadors: jo mateix soc professor. La Intersindical d’educació som un conjunt de docents que ens hem organitzat amb unes fites i uns objectius comuns, i també amb una manera de fer comuna. Però, si mires el percentatge d’afiliació dins de la classe treballadora catalana, és molt baix. Al final necessites que la gent que no està afiliada també es mobilitzi per aconseguir coses. Per tant, s’ha d’organitzar tota la gent no afiliada per poder aconseguir grans mobilitzacions com les que hem viscut. Pel que fa a la consulta, estem molt contents que finalment s’acceptés fer-la sobre el preacord. De fet, feia ja mesos que havíem aconseguit arrossegar-los a la posició de «cap acord sense consulta», que era una de les consignes que cridàvem a les manifestacions del març i del maig. Això és importantíssim: si la consulta afecta tot el personal docent, és tot el personal docent qui ha de poder decidir, i no només un sindicat o un altre.
De cara al curs vinent, quina és la vostra proposta de mobilitzacions? Aposteu per la vaga indefinida?
La nostra proposta de mobilitzacions és molt similar a la d’aquest curs. Aquest curs hem fet tres consultes. La primera va ser un sí o no al primer acord, el de CCOO i UGT, on el «no» anava lligat al compromís de mobilitzar-se i fer vaga. La segona va ser per preguntar a la gent com ens volia mobilitzar; de fet, el cicle de vagues de maig i juny respon a això, al mandat de la consulta. En aquella consulta hi havia un percentatge de gent a favor de la vaga indefinida i un percentatge més gran en contra, i amb tot allò vam impulsar les vagues de maig i juny, que pensem que van tenir força i van permetre aconseguir alguna millora més. Per al curs que ve l’aposta és la mateixa: seguir fent el que ens digui la gent. Portem tot el curs dient que no són les cúpules sindicals les que han de decidir si s’accepta un acord ni com es mobilitza un col·lectiu; és el col·lectiu qui ha de decidir com es mobilitza. Per tant, si el col·lectiu ens diu vaga indefinida a partir de demà passat, la convoquem. I si ens diu que ara no pot fer vaga indefinida perquè està esgotat —una mica el que va passar al final d’aquest curs—, també l’escoltarem. Recordem que hi va haver un sindicat que va condicionar el «no» al preacord a convocar una vaga indefinida, i la gent va respondre que això era una bogeria: ara no podíem fer una vaga indefinida perquè ho havíem donat tot; necessitàvem agafar forces, replegar-nos i seguir lluitant al setembre. Per tant, farem el que ens digui la gent.
Una altra forma de protesta que s’ha plantejat, i que ja es va intentar tímidament com a resposta a les retallades del curs 2011-2012, és la negativa a fer colònies. Quina és la posició del vostre sindicat respecte a aquesta mesura?
Hi estem molt d’acord; és una mesura de pressió boníssima. De fet, ja es va intentar i en aquell moment va ser un èxit: es volia implantar un canvi de calendari i es va fer tirar enrere gràcies a la pressió de les cases de colònies, les empreses de transport, etcètera. Nosaltres, el setembre del 2023, vam engegar una campanya de «ens plantem, no fem sortides ni colònies» per intentar aconseguir millores laborals i educatives. En aquell moment no ens en vam sortir perquè no vam aconseguir que s’hi adherissin prou centres, i sense una massa crítica de centres això no es pot tirar endavant. Però estem molt contents que ara, des de la base, s’hagi reprès aquesta iniciativa i hagi tirat endavant, perquè és molt potent i és una molt bona feina de lluita.
Per què us vau oposar a les propostes d’acord que havien plantejat sindicats com USTEC o ASPEC-SPS?
USTEC i ASPEC-SPS van signar el preacord el 29 de maig i van fer tota una campanya al voltant del fet que s’havien compromès a fer la consulta. La consulta es va fer en un període de campanya en què aquests dos sindicats estaven a favor, mentre que nosaltres i un altre sindicat fèiem campanya en contra. No entraré en tot el desenvolupament, però va ser una campanya força dura i estem molt contents amb els resultats. El resum és que era un preacord clarament insuficient. Se centrava en una millora salarial, en 5.000 càtedres per a alguns afortunats i en més recursos per a la inclusiva: 6.400 places d’inclusiva, que estan molt bé. En cap moment vam dir que el preacord fos una porqueria, perquè no ho és; 6.400 places d’inclusiva és una xifra significativa, però si divideixes quantes places toquen per centre en surten menys de dues, i dues places per centre és molt insuficient. La proposta salarial està bé, però no n’hi ha prou, i les càtedres afecten 5.000 professionals: no és un canvi estructural, perquè, per la manera com es fan els concursos de càtedres, els qui tindran més mèrits seran els qui estan a prop de la jubilació. Seran algunes persones que tindran millores retributives i laborals, però la gent no s’està mobilitzant per millores puntuals: s’està mobilitzant perquè calen canvis estructurals en el sistema educatiu públic català, perquè la situació a què hem arribat és límit. Parlem de canvis en les infraestructures, en el currículum i en les ràtios —ens calen baixades de ràtios— i de molta més inversió en educació. L’acord no és que es quedi curt, és que es queda molt curt. Per tant, no hi podíem donar suport.
Us va sorprendre el resultat de la consulta als treballadors i treballadores o teníeu indicis que l’oposició a l’acord seria tan contundent?
Teníem clar que havíem de fer campanya pel no, perquè l’acord era molt insuficient. El que no teníem tan clar és que hi hauria un 65%, 40.000 vots, pel no; pensàvem que el no guanyaria, però amb un resultat més ajustat. Ens va sorprendre molt positivament. Pensàvem que guanyaria el no perquè mai hem perdut el contacte amb els treballadors que representem: mai hem deixat de visitar centres, d’anar a les assemblees ni d’escoltar la gent, i és d’això que ens nodrim. Vèiem molt clar que hi havia un sentiment de «no n’hi ha prou, no ens hem mobilitzat només per això». Fins i tot hi havia algun cartell que deia «no era això, companys, no era això». Al final es va qualificar aquest acord de profundament insuficient, i és un sentiment majoritari. Això sí que ho vam copsar.
Una cosa que, si més no, resulta sorprenent és que el sindicat majoritari, amb diferència, USTEC —que per tant compta amb un nombre de persones alliberades capaces d’estar en contacte amb els centres educatius—, no fos capaç de copsar que el professorat rebutjaria l’acord que avalava. A què creieu que es deu aquest error de càlcul? Penseu que hi ha un canvi en la relació entre treballadors i treballadores i els sindicats, en el sentit que els primers no accepten fàcilment el que negocien els seus representants?
No puc parlar per USTEC; no sé ben bé quin va ser el seu error de càlcul. Em puc fer la idea que a ells també els va fer molt mal la campanya que van fer CCOO i UGT quan van signar, dient que els altres no signen mai res ni aconsegueixen mai millores. Suposo que van comprar aquest discurs de CCOO i UGT i tenien moltes ganes de dir «nosaltres també aconseguim millores, mireu, hem aconseguit aquestes altres millores». Això està molt bé, però les millores han de ser suficients. El que no entenc és que fins ara no s’hagin fet consultes sobre els acords a tots els treballadors, com es fa en altres sectors. Són els treballadors els qui decideixen si un acord és bo o no, si una vaga s’aixeca o no i si es convoca o no. El que em sobta és que, en més de 40 anys amb les majories sindicals que tenim vigents, no s’hagi escoltat els treballadors, no s’hagin fet consultes per decidir si es fa vaga o no, ni enquestes massives com les que s’han fet ara per saber quines són les seves demandes. Que això no s’hagi fet fins ara és el motiu pel qual critiquem les majories sindicals que hi ha hagut: no han estat capaces de connectar amb les necessitats dels treballadors.
ERC o els Comuns, forces votades per molts professionals del col·lectiu docent, no han fet servir la seva força per condicionar l’aprovació del pressupost de la Generalitat al compliment de les vostres demandes, i fins i tot han impedit que el president Salvador Illa comparegui al Parlament a donar explicacions. Què en penseu?
Això sí que és curiós. Abans que Esquerra Republicana governés, abans del Cambray, hi havia enquestes que deien que prop de la meitat dels professionals d’educació —un col·lectiu de 100.000 persones— la votaven habitualment, i m’agradaria veure una enquesta d’ara sobre quants professionals d’educació voten Esquerra o els Comuns. Esquerra Republicana de Catalunya ha seguit la línia que va tenir amb el Cambray. El Cambray va venir a imposar una mena de despotisme il·lustrat, i a més amb aquell to xulesc de «jo sé el que us convé a vosaltres, que no sabeu res». És un senyor que sí que va fer classe un dia o dos fa molts anys —no se li pot dir que no ha fet mai classe—, però que portava els últims 15 o 20 anys passant de la política professional de carrer a la política institucional, desconnectant de les aules. Al final Esquerra Republicana va girar l’esquena a tots aquests docents que la votaven per fer cas a la Fundació Bofill, als pedagogs i a tota aquesta gent que hi ha al darrere d’aquests canvis curriculars i d’aquesta manera de fer l’educació pública al nostre país. Això és lamentable. Crec que la gent tardarà molts anys a oblidar el mal que va fer Cambray, i la línia d’Esquerra Republicana ha sigut continuista i de donar suport al PSC, com fa també en altres àmbits que no són l’educació. Dels Comuns, crec que no han sorprès ningú: són una crossa del PSC i actuen com a tal, i tot allò del 15-M ja és història molt passada.
Heu mantingut contactes amb les mobilitzacions del País Valencià?
Sí, tenim una relació molt fluïda i des de fa anys estem en contacte amb l’STEPV-IV, la Intersindical Valenciana. Els convidem als nostres congressos i ells ens conviden als seus, i hem anat parlant de les nostres mobilitzacions per intentar coordinar-nos en moments puntuals i veure de quina manera ens podem ajudar mútuament.
Des de fa anys, una de les reivindicacions és la demanda d’inversió del 6% del PIB en educació. Ara bé, com a sindicat independentista i, per tant, conscient de l’ocupació econòmica del país, creieu que és possible arribar a aquest nivell d’inversió en una Catalunya autonòmica?
És complicat. Hi ha dues qüestions. La primera: a la Catalunya autonòmica o en una Catalunya lliure, l’educació ha de ser una prioritat, i no ho ha sigut de cap dels governs que han passat per la Generalitat; cap govern ha prioritzat invertir més en educació. Amb l’espoli fiscal que patim, que segons l’any és d’entre el 8 i el 10% del PIB, és difícil destinar tots els recursos necessaris a educació, a habitatge, a transport o al que sigui. També hem de tenir en compte que estar sota l’ocupació de l’Estat espanyol no només influeix en la manca de recursos —que no puguem climatitzar aules, pagar els professionals o abaixar ràtios—, sinó que a més tenim unes lleis educatives imposades per l’Estat espanyol: el que ensenyem a Catalunya ens ho marca Madrid. I el que és pitjor, la llengua en què ho hem d’ensenyar ens la imposen els tribunals espanyols. Ara mateix a Catalunya hi ha una quarantena d’escoles amb sentències de tribunals espanyols que obliguen que un tant per cent determinat de les classes es facin en castellà. D’aquí a uns mesos està pendent de caure una sentència del Tribunal Constitucional que podria imposar un percentatge de classes en castellà al nostre país, i d’imposar-nos, per tant, la llengua d’una manera brutal. Aquests dies ja estem veient el que ha passat al País Basc, on els tribunals han invalidat la nota d’èuscar d’alguns alumnes: uns alumnes van treure un zero, es van queixar als tribunals espanyols i aquests han dit que l’èuscar no els importa i que l’examen és invàlid. Veurem com acaba. Però una cosa així seria impensable en matemàtiques o en castellà; en qualsevol altra matèria seria impensable. Per què ho fan amb l’èuscar? I aquí, ho faran amb el català? Si hi ha un grup d’alumnes que van als tribunals per la llengua catalana, aquests tribunals espanyols invalidaran l’examen de llengua catalana i no servirà de res?
Per a vosaltres el sindicat és, en el fons, una eina reformista, l’objectiu de la qual és aconseguir millores per als treballadors i treballadores, o pot ser una eina revolucionària que vagi més enllà?
La Intersindical és una eina revolucionària, sobretot en tres aspectes. En primer lloc, en l’alliberament nacional: l’alliberament nacional d’una nació oprimida durant anys per un estat amb visos colonialistes, com és l’espanyol, ja és una revolució en si mateixa, ja és un canvi sistèmic. En segon lloc, és revolucionària en tant que feminista, perquè el feminisme també és una revolució, i la Intersindical és un sindicat feminista. I, en tercer lloc, és revolucionària perquè, com tots els sindicats, vol l’alliberament i l’emancipació de la classe treballadora: pensem que els mitjans de producció han d’estar en mans i al servei de la classe treballadora. Per tant, va molt més enllà.
En l’àmbit educatiu, què diferencia la Intersindical de la USTEC, la CGT o l’ASPEC-SPS?
De la USTEC i l’ASPEC-SPS és molt fàcil, perquè la Intersindical no som només un sindicat dels treballadors de l’educació, sinó que som sindicat de classe i anem molt més enllà: volem l’emancipació de la classe treballadora i la independència del nostre poble. Per això un sindicat que sigui només d’educació no pot incidir de la mateixa manera. En l’àmbit educatiu tenim concepcions molt diferents de com ha de ser el sistema educatiu. L’ASPEC-SPS, sobretot, ve del sindicat de catedràtics, és només de secundària i no lluita per la millora de la primària, quan tot està connectat: jo soc professor de secundària, però els alumnes de primària acaben arribant-me a mi, i que millori la primària també és una millora per a mi i per a tothom. Nosaltres defensem millores per a tota la classe treballadora. Abans em preguntàveu per què ASPEC-SPS sí que es va sumar al preacord: potser a ells els semblava que una pujada salarial era suficient i, com que són sindicats corporatius, amb una pujada salarial ja tenen els seus contents. Però nosaltres defensem la millora de tot el sistema educatiu: volem una educació pública, de qualitat i en català, i fins que no ho aconseguim no pararem de mobilitzar-nos. No en tenim prou amb una mica; volem un canvi sistèmic i estructural, i això és fonamental. Respecte a la CGT, és un sindicat amb una cúpula a Madrid i té un marc mental clarament espanyol: es coordina amb mobilitzacions a la resta de l’Estat i té actes a Madrid. A més, estan a favor que se segueixi regalant el títol de C1 de català en acabar quart d’ESO, i nosaltres hi estem rotundament en contra. Primer, perquè no s’ha de regalar un títol a qui no té el nivell de llengua, sigui el de l’ESO, sigui el C1 o sigui l’acreditació que sigui: una acreditació ha de ser vàlida, no pot ser fraudulenta. Segon, perquè el que passa ara, que acreditem el C1 automàticament a gent que no té el nivell, fa que després aquesta gent pugui accedir a la funció pública sense saber la llengua. I què passa? Que la gent va al metge o a l’administració pública i se la discrimina, perquè no pot ser atesa en català. Ho estem veient en casos extrems i recents d’expulsió d’una consulta mèdica, com el d’una pacient oncològica, perquè parlava en català o perquè volia que l’atenguessin en català. Això és molt bèstia, i corregir-ho passa, en primer lloc, per no acreditar el C1 automàticament. Tampoc som un sindicat anarcosindicalista: el nostre objectiu final no és un model d’estat anarcosindicalista, com sí que ho és el de la CGT. Un altre aspecte s’ha vist ara amb la consulta. Nosaltres no demanarem a la gent que es mobilitzi perquè sí. M’explico: els dies abans de saber-se els resultats de la consulta, mentre fèiem campanya pel no igual que la CGT, nosaltres vam dir que faríem campanya pel no, però que, si sortia que sí, acataríem els resultats. És a dir, escoltarem el que diuen els treballadors encara que no ens agradi: si sortia que sí, desconvocaríem la vaga de divendres. El resultat sortia un dijous i el divendres hi havia una vaga convocada. Si la gent deia que estava esgotada, que no podia més i que fins aquí havíem arribat, doncs fins aquí; i el curs vinent continuaríem intentant aconseguir més. La CGT, en canvi, va dir que, digués el que digués la consulta, seguiria convocant vaga. Però demanar a la gent que faci l’esforç de sortir al carrer, de fer vaga, d’exposar-se a la repressió i a l’esforç econòmic que comporta… si hi ha un acord amb els sindicats majoritaris i un sí de la majoria de treballadors de l’educació del país, amb quin objectiu li fas fer aquest esforç? Nosaltres també creiem en les vagues i la lluita, som combatius i som un sindicat de contrapoder, però de vegades també cal tenir cert seny: potser aquell no era el moment i tocava replegar-se, agafar forces i continuar. Per sort va sortir que no, vam fer la vaga tots el divendres i seguim en la lluita.
Al començament de l’any, veient que hi haurà eleccions sindicals, quins són els vostres objectius?
El nostre objectiu ha de ser créixer, perquè volem ser una eina útil i no ho podem ser si som minoritaris. Créixer, com a mínim, per arribar al llindar del 10%. Tenir el 10% de representació ens donaria més recursos en forma de delegats, d’hores i de gent que pot treballar per assolir les nostres fites com a sindicat, i ens donaria representació en els òrgans de negociació, les meses sectorials. És veritat que portem tot el curs dient que la mesa sectorial no és un espai de negociació, i ho seguirem dient, sobretot perquè hi ha CCOO i UGT posant pals a les rodes a totes les negociacions. Però pensem que és important ser-hi perquè el Departament d’Educació ens reconegui com a interlocutors. Això, en aquest cicle de mobilitzacions, no ha passat, perquè no s’ha convocat el comitè de vaga. Sempre hem dit que és al comitè de vaga on podem aconseguir coses, tinguem un 7, un 10 o un 32% de representació, i que és on realment podem negociar en igualtat de condicions amb el Govern. De fet, l’últim pacte, el de la reducció de l’hora lectiva, que van signar tots els sindicats, nosaltres inclosos, va sortir del comitè de vaga, l’any 2022 o 2023. Per tant, l’objectiu és créixer i superar aquest llindar del 10% de representació.
Perfecte, Marc. Tens alguna cosa més que vulguis afegir o comentar?
Relacionat amb aquesta pregunta, m’agradaria desenvolupar-ho una mica més. A part de les eleccions sindicals, el que és important és créixer en afiliació, perquè és el que ens permet arribar a tot arreu i tenir una base, una afiliació militant. Imagina que fóssim un sindicat amb un 50% de representació, supermajoritari, el primer i el més representatiu; si no tinguéssim afiliats militants que, des dels centres de treball, surten, lluiten, combaten i s’organitzen quan hi ha mobilitzacions i vagues, no seríem res. Tenir molta representació i després no tenir una afiliació que milita, s’organitza, combat i lluita no serveix de res: aquesta és la base de qualsevol organització, almenys en el món sindical. Sense això no som ningú. Per tant, tinguem els resultats que tinguem, la clau és que hem crescut significativament en afiliació durant aquest cicle de mobilitzacions, i la clau és seguir amb aquest creixement. Això serà un èxit molt més important que els resultats de les eleccions sindicals. Les eleccions, evidentment, ajuden, però el creixement en afiliació és el que ens dona poder, eines i capacitat d’organització per assolir fites importants.
Molt bé, doncs moltes gràcies, Marc, per aquesta entrevista i molts encerts.
A vosaltres, moltes gràcies.
