Fer política independentista, fer possible la ruptura

El viatge al no-res de l’autonomisme

Els darrers mesos hem assistit al penúltim acte de l’estratègia de retorn a l’autonomisme adoptada per les dues forces numèricament més importants del que es va considerar el bloc independentista entre 2012 i 2019: ERC i Junts. Estratègia que, com no podia ser d’altra manera, culminarà amb una desfeta de dimensions colossals de la qual tan sols en trauran rèdit l’espanyolisme i l’extrema dreta nostrada.

Les arrels d’aquest canvi d’orientació (si és que mai realment n’hi va haver cap altra) es troben en la mateixa naturalesa d’aquestes organitzacions, ja sigui per la seva orientació ideològica liberal-reformista, ja ho sigui per la seva composició de classe, en tots dos casos són absolutament contràries a assumir el conflicte, les contradiccions i la inevitable confrontació democràtica amb l’estat que requereix un moviment per la independència.

Els primers símptomes van restar relativament amagats a l’opinió pública (les vacil·lacions respecte del referèndum i les converses prèvies amb Soraya Sáenz de Santamaria i el PSOE per part d’Oriol Junqueres), es van començar a fer evidents amb la negativa a aplicar-ne els resultats per part del Govern Junts-ERC encapçalat per Puigdemont (govern que, contràriament al que havia predicat, no havia previst l’escenari del moment crític), i van clamar al cel amb una suposada estratègia antirepressiva absolutament lamentable, que va començar amb lliuraments voluntaris al poder ocupant (reconeixent-li així legitimitat) i va acabar amb el vergonyós espectacle d’uns suposats líders independentistes que no van tenir ni la mínima dignitat d’utilitzar la llengua catalana en el moment culminant del seu judici.

Quan el 3 d’octubre del 2017, amb dos milions de persones als carrers, no es va tenir el coratge de fer una passa endavant, Espanya ja va tenir clar que els anomenats «líders del procés» mai liderarien un procés d’independència. I l’evidència ja fou clamorosa quan aquests mateixos líders, a través de llurs corretges de transmissió van acabar tant amb el Tsunami Democràtic, com amb totes les formes de mobilització popular i de resistència de finals del 2019.

A partir d’aleshores, ERC d’una manera més explícita, i Junts d’una manera més hipòcrita, han anat acomodant la seva estratègia a un escenari de retorn a l’autonomisme. Conceptes creats ad hoc o agafats amb pinces com «ampliació de la base», «gestió del mentrestant», «estabilització i pacificació», «l’acord de claredat» i la «via canadenca», l’«oportunitat històrica de reformar Espanya», etc. s’han anat succeint per mirar de donar cobertura al que no és res més que, com diria Malcolm X, «un retorn de les gallines al corral».

ERC ha mirat infructuosament de presentar-se com a socialdemòcrata, anant de la mà dels Comuns… i el PSOE! , però amb una praxi política ultraliberal, especialment en l’etapa del govern Aragonès, que deixava al descobert la seva naturalesa real de partit petit-burgès. Per la seva banda, Junts ha intentat refer els ponts amb aquells que més van lluitar contra l’independentisme en els moments crítics (La Caixa, Banc Sabadell, Foment) i ha esdevingut el portaveu principal de la burgesia rendista i botiflera.

Amb la doble investidura de Pedro Sánchez (recordeu quan Rufian va dir, fa deu anys, que anava a Madrid només uns mesos, i els de Junts que farien Espanya ingovernable si no es reconeixia el dret d’autodeterminació?) amb un insult a la intel·ligència com qualificar d’oportunitat històrica un pacte amb el PSOE que ni tan sols comparteix el nucli dur del deep state espanyol, i posteriorment la de Salvador Illa, lliurant l’aparell de la Generalitat i, especialment, la CCMV als qui han fet de l’espanyolització intensiva del nostre poble el seu primer objectiu, es corroborava l’abandonament de tota política independentista per part d’ERC i Junts, així com la seva guerra gallinàcia per arreplegar el màxim de molles d’un nou escenari autonòmic dominat pel PSC (aquell partit quasidifunt ara fa deu anys).

La cobertura ideològica d’aquest canvi d’estratègia ha estat articulada des de dos punts de vista:

Per un costat, i sota l’empara (i ens atreviríem a dir, l’impuls) d’una socialdemocràcia basca que ja ha renunciat tant a la independència com al socialisme per la senzilla raó (entre altres) que tant la CAV com Navarra disposen (a diferència dels Països Catalans) de recursos suficients per desplegar unes mínimes polítiques socials, l’objectiu de la independència ha estat substituït pel d’una hipotètica reforma plurinacional de l’estat, de la mà d’unes tant suposades com inexistents esquerres espanyoles sensibles al fet nacional. Recordem, però, que fou precisament la constatació de la impossibilitat de la reforma de l’estat espanyol (propugnada, teoritzada i impulsada pel president Maragall), qui va dur al conjunt de la societat catalana, començant pel mateix Maragall i els seus seguidors, a abraçar l’independentisme com a única via per a poder garantir un futur a aquest país.

D’altra banda, hem tingut l’apel·lació a la resolució dels «problemes reals de la gent», com a excusa per recloure’s en una gestió (per cert, nefasta en els darrers sis anys) de les minses competències autonòmiques. És a dir, han pretès esborrar de la memòria col·lectiva els primers quinze anys d’aquest segle, durant els quals la majoria del nostre poble va prendre consciència que cap ni un dels problemes socials, econòmics i territorials que ens afecten, ni els atacs a la nostra llengua i a la nostra cultura podien ser superats sota la dominació d’un estat espanyol estructuralment extractiu, profundament catalanòfob, i en un procés clar de refeixistització.

I, evidentment, la bombolla del suposat «realisme» els ha esclatat als morros exactament amb els mateixos temes estrella que fa vint anys:

Cal recordar que la desinversió en infraestructures, els peatges, el desastre de Rodalies i la negativa a construir el corredor mediterrani van ser els primers detonants perquè àmplies capes de la societat (inclosos sectors de la petita i mitjana burgesia) abracessin l’independentisme?

Hem oblidat que fins a la nit del 10 de setembre de 2012 el President Artur Mas va intentar forçar l’ANC a canviar l’eslògan de la primera manifestació multitudinària, renunciant a la independència a canvi de reivindicar un pacte fiscal amb l’estat espanyol? I que només el cop de porta als morros rebut per part d’en M. Rajoy va fer que l’antic món convergent se sumés a l’independentisme?

No tenim present que, malgrat que les disposicions addicionals incloses en l’estatut de 2006 preveien una inversió mínima de l’estat a Catalunya, proporcional al nostre pes demogràfic, aquestes no s’han complert mai dels mais? (de fet, s’han pressupostat cada any molt per sota del que marca l’estatut i rarament han arribat a executar-se en més del 50% pressupostat!)

Repetim-ho una vegada més: sense la independència MAI s’aturarà l’espoli econòmic sobre els Països Catalans per la senzilla raó que les estructures essencials de l’estat espanyol són del tot inviables econòmicament sense aquest saqueig permanent (cosa, d’altra banda, que els catalans sabem des de la Guerra dels Segadors).

Sense aquests recursos, malgrat que hi hagués la voluntat de fer polítiques de transformació social (que no hi és, com es va encarregar de demostrar el govern de Pere Aragonès, amb les seves privatitzacions en massa i la seva política educativa), és impossible resoldre els «problemes reals de la gent». I més encara quan aquestes polítiques sempre acaben supeditades a l’ordenament jurídic espanyol, que les pot acabar anorreant com va fer amb totes i cada una de les mesures socials aprovades pel govern d’unitat de Junts i ERC amb el suport parlamentari de la CUP.

Ens trobem doncs en un escenari de via morta, on el grau de consciència d’una part significant de la ciutadania (com ho demostren les múltiples mobilitzacions en tots els àmbits, des dels drets socials fins a la llengua, i com va quedar palès amb l’èxit de la manifestació convocada per l’ANC contra el desgavell ferroviari que apuntava clarament les arrels del problema: RENFE i Espanya), conviu amb una profunda decepció popular amb la classe política que ha donat ales al feixisme, ara també nostrat.

Malgrat la propaganda constant i la guerra psicològica de l’estat i l’autonomisme, una realitat tossudament punyent i un subconscient on encara roman el record del decenni 2009-2019, han fet que el nostre poble continuï resistint a les agressions contra la llengua i la identitat nacional, i continuï mobilitzant-se en defensa dels drets socials i dels drets humans com l’habitatge, l’educació, la sanitat o el rebuig a la guerra i al genocidi del poble palestí.

L’independentisme popular (i també la CUP si vol ser útil com a projecte polític i ajudar realment a barrar el pas a l’extrema dreta) ha de superar definitivament el trauma postprocés i entendre que cal confrontar i denunciar sense demora i sense treva el que és, a la pràctica, el nou Bloc Autonomista conformat per ERC, Junts i el PSC (amb el seu apèndix dels Comuns). Un bloc que, més enllà dels matisos i la propaganda oportunista, comparteix tant el marc institucional de referència (autonomies-estat espanyol-UE), com el gruix de les polítiques concretes a desplegar, dictades pels poders econòmics.

La previsible (i desitjable) desfeta electoral d’ERC i Junts tan sols serà efectiva si som capaços d’articular una veritable alternativa independentista, radicalment democràtica, i que respongui a les necessitats reals del nostre poble en termes socials, ecològics, territorials, etc. En cas contrari, o aquesta desfeta no s’acabarà de produir en el grau que caldria, o serà capitalitzada pel feixisme (que d’independentista no en té res, com demostra la complementarietat total entre Aliança i Vox), cosa que permet una recomposició de forces on l’extrema dreta i el bloc autonomista sotmetran el nostre poble al xantatge permanent.

No té cap mena de sentit, és una pèrdua de temps, i un error estratègic continuar apel·lant a «la unitat de l’independentisme» amb qui no està disposat a fer polítiques independentistes. Ben al contrari, més enllà dels acords puntuals que es puguin donar en aspectes concrets o en l’àmbit local, el moviment d’alliberament nacional català ha de denunciar i enfrontar-se al projecte polític de país (nacionalment submís, socialment injust i culturalment decadent) propugnat per l’autonomisme.

Contra aquest marc de renúncies compartides que se’ns vol imposar, l’independentisme ha d’insistir en l’aplicació d’una estratègia de ruptura, que permeti acumular forces, disputar espais de poder i contrapoder, construir les infraestructures necessàries per a fer viable una República Independent, i articular un teixit social mobilitzador i conscienciador el més ampli possible, combinant la lluita per la independència amb les reivindicacions populars.

Fer política independentista en el nou escenari

Al nostre entendre, fer actualment política independentista implica dues coses: confrontar l’única alternativa alliberadora pel nostre poble, la independència, amb l’estat ocupant i el projecte polític de l’espanyolisme i l’autonomisme tot intensificant la mobilització i la conscienciació, i preparar les condicions objectives per a la ruptura democràtica i el consegüent desplegament d’una república independent.

Podríem concretar aquesta estratègia general en alguns punts:

Enfortir diferents formes d’autoorganització popular lliures dels tentacles de l’autonomisme i les forces sucursalistes

Per aconseguir-ho ens calen, bàsicament tres coses:

• • Unes associacions culturals, socials, esportives, de lleure, etc. als nostres barris, viles i ciutats que vetllin per la socialització de la catalanitat i per la cohesió de les classes populars enfront del lerrouxisme, el racisme i les dinàmiques segregadores i excloents.

  • Unes entitats, col·lectius, sindicats i plataformes en defensa dels drets socials i el territori (habitatge, drets laborals, educació, sanitat, transport públic, ecologisme…) nacionalment autocentrades i que facin evident el vincle entre les reivindicacions populars i la necessitat de la ruptura amb els estats ocupants.

  • Una entitat social, al marge de la política institucional, eminentment independentista i de masses, amb la capacitat de mobilitzar àmplies capes de la població. Paper que, amb totes les dificultats i entrebancs possibles, ha jugat fins ara l’ANC. Caldrà un nou impuls organitzatiu i ideològic per encara una nova etapa on, previsiblement, altres agents jugaran la carta de la desmobilització i la despolitització.

Conquerir espais dins el poder institucional establert

L’independentisme no pot renunciar a la lluita institucional, però ha de tenir molt clar què hi va a fer i quins són els riscos de la institucionalització del moviment. Cal disputar el (minso) poder polític d’ajuntaments i comunitats autònomes amb un objectiu ben clar: aplicar de manera intensa i desacomplexada programes independentistes i transformadors tant com sigui possible, i fer evidents i denunciar les mancances i limitacions d’un marc institucional basat en la submissió del poble català a un estat hostil.

D’altra banda, cal evitar caure en el parany de viure dels recursos de l’estat, que acaba creant una casta de polítics i tècnics «trepes» (i sovint incompetents) que inevitablement prioritzen els seus interessos personals i la supervivència de l’aparell del partit a les necessitats de la gent i l’estratègia general (necessàriament rupturista) del moviment independentista.

Pel que fa a la presència de l’independentisme en el parlament espanyol, aquesta ha de basar-se en una tàctica de bloqueig i denúncia permanents, entenent que tan sols el col·lapse del règim borbònic pot portar a la ruptura i l’autodeterminació i actuant en conseqüència.

Finalment, en el moment en què es considerés i s’aconseguís tenir presència al Parlament Europeu, aquesta hauria de basar-se, bàsicament en tres preceptes: la denúncia sistemàtica del caràcter opressiu de l’estat espanyol respecte a la nació catalana, la denúncia del caràcter clarament antidemocràtic de la mateixa UE, (eina de dominació del gran capital i de subordinació a l’OTAN), i la recerca d’aliances amb altres moviments independentistes i democràtics.

Desplegar una institucionalitat catalana i eines pròpies de contrapoder

A banda de la lluita dins les estructures dels estats ocupants, cal que el nostre poble desplegui les seves pròpies eines d’institucionalitat, referencialitat i construcció nacional, evidentment al marge dels poders espanyol i francès i tan fora de l’abast del seu aparell repressiu com sigui possible.

Una d’aquestes estructures hauria pogut ser el Consell per la República, que per manca de voluntat dels diferents agents polítics (entre ells el mateix Puigdemont), no va assumir el paper que li pertocava i ha acabat esdevenint una simple marca al servei no se sap ben bé de qui i o de què.

El fet, però, és que tot poble que pretengui alliberar-se necessita dotar-se d’un protoestat, d’un aparell capaç d’assumir tasques com la internacionalització de la seva lluita i la construcció d’infraestructures claus per al moviment.

Per exemple, són indispensables tant un aparell comunicatiu i cultural propi, lliure de les urpes espanyolitzadores de l’autonomisme, com el desplegament d’eines de suport financer al moviment, d’informació i contrainformació, i de prevenció de la repressió.

L’independentisme necessita un canvi total de xip respecte idees preconcebudes, exclusivament institucionalistes i liberals, com les de «la revolució dels somriures» o el «de la llei a la llei» que no van fer sinó esterilitzar el moviment i facilitar la cooptació de la militància per part les estructures de l’autonomisme a través de la compra de voluntats, disfressada d’una suposada «professionalització».

Cal, en definitiva, i com es deia a la ponència PIC^1:

[l]a definició de les parts en litigi…(i)… L’establiment d’una pràctica de lluita que permeti, d’una banda, l’eixamplament i el reforçament de les pròpies forces, i de l’altra, l’isolament i la destrucció de les forces contràries.

Notes