En els últims mesos hem viscut mobilitzacions massives en àmbits diversos. Des de les mobilitzacions del personal sanitari al Principat, fins a les vagues recents sense precedents del professorat al País Valencià i al Principat. Des de les manifestacions per la llengua arreu dels Països Catalans, amb el Correllengua Agermanat i el Sant Jordi per la Llengua com a màxims exponents, fins a la manifestació independentista contra el caos de Rodalies i en denúncia de l’infrafinançament crònic de les infraestructures de transport públic. Des de les mobilitzacions de pagesos i llauradors en defensa de la terra, fins a les mobilitzacions internacionalistes contra l’imperialisme i en defensa dels pobles palestí, libanès, iranià, cubà o veneçolà.
Hi ha país. I el país respon a una realitat que és tossuda, per molt que l’espanyolisme i l’autonomisme s’entestin en mirar d’amagar-la. Els Països Catalans som espoliats, com demostraven fins i tot les últimes balances fiscals que va publicar l’Estat espanyol l’any 2011 (abans de decidir que, per raons òbvies, no era convenient seguir fent-ho), i on quedava palès que les úniques comunitats autònomes amb dèficit fiscal eren Catalunya, el País Valencià i les Illes, tot i no ser ni molt menys les més riques. Com escriu Xavier Oca en un article en aquest número, «sense la independència mai no s’aturarà [aquest] espoli econòmic sobre els Països Catalans, per la senzilla raó que les estructures essencials de l’estat espanyol són del tot inviables econòmicament sense aquest saqueig permanent». I com que cal mantenir aquest saqueig, tampoc no s’aturarà la catalanofòbia que serveix de mecanisme justificador i per crear un enemic intern. En altres paraules, a les persones que lluitem per una societat més justa, als Països Catalans no ens queda més remei que seguir sent independentistes. Res no fa pensar que això hagi de canviar en el futur.
El que no està clar encara és qui serà capaç d’organitzar el poble mobilitzat. ERC ha retornat feliçment a l’autonomisme, amb l’aprovació dels pressupostos del Govern del PSOE a Catalunya com a últim esperpent. Dediquem unes línies als pressupostos, doncs. Entre el 2016 i el 2025 l’execució efectiva del pressupost de la Generalitat ha passat (en valor real, descomptant la inflació) de 31.2 milers de milions d’euros a 43.1, un creixement anual del 3.7%. Però l’execució en educació només ha crescut un 3.0% i en salut un 3.3%, mentre que l’execució relacionada amb els interessos del deute públic han crescut un 4.5%. Altre cop, l’Estat espanyol ens condemna a condicions de vida cada cop pitjors en termes relatius. I si diem que ERC ha tornat a l’autonomisme, podríem parlar també de Junts, més pendent de recuperar el vot que Aliança li esgarrapa atiant la divisió entre catalans que de liderar cap ruptura amb l’Estat.
Des de La Veu, seguim amb la dèria de generar idees i debat que facin créixer, des de l’independentisme d’esquerres i la unitat popular, una alternativa política que ens dugui a la llibertat.
