Les darreres setmanes hem vist com sectors clau del país es mobilitzaven en defensa dels seus drets i per reclamar una millora de les seves condicions laborals, exigint així una millora de facto d’uns serveis públics i bàsics darrerament posats en tela de dubte.
El sindicalisme groc i espanyolista, aliè com sempre a les necessitats de la classe treballadora del país, va intentar estroncar una mobilització de la comunitat educativa com feia anys que no veiem, sense massa èxit. Aquest febrer i març passats hem vist com milers d’educadors, mestres i professors es llançaven al carrer en defensa d’una educació pública i de qualitat, en unes vagues i mobilitzacions àmpliament participades i recolzades pel conjunt de la comunitat educativa. La reducció de les ràtios, els augments salarials pel conjunt dels professionals de l’educació, la valorització de la feina que fan o l’augment dels recursos que destinem com a país a l’educació dels nostres infants eren i són al centre de les proclames que els mestres i professors posen al damunt de la taula. Mentrestant, sense cap mena de sorpresa, el sindicalisme espanyolista ha apostat per la desmobilització, la divisió del front sindical educatiu i la confrontació oberta, en un moment clau per a l’avenç i les millores en educació.
A mestres i professors també s’hi ha unit el col·lectiu de metges i professionals sanitaris, que també han sortit als carrers per exigir unes condicions laborals dignes i segures per a treballadors i pacients; per una millora, en definitiva, del conjunt del sistema de salut. No són peticions noves: any rere any hem vist mobilitzacions similars entre diferents col·lectius sanitaris.
A les darreres vagues de mestres, professors i professionals de la salut, cal sumar-hi també les mobilitzacions que s’han esdevingut davant de la indignació que hem viscut com a usuaris de rodalies pel caos ferroviari que s’ha vist accentuat aquest 2026. La classe treballadora d’aquest país portem patint anys de desinversió, desinformació i maltracte en els nostres desplaçaments diaris amb Rodalies. Però aquest 2026 el col·lapse ha sigut majúscul, acompanyat per una mala gestió que encara ha fet més visible el despreci que patim per part dels qui ens governen, i que ha tret a la llum unes infraestructures caduques i perilloses per a qui les utilitzen.
El comú denominador de totes aquestes vagues i protestes ha estat, com és evident, la defensa d’un sistema públic en fallida, d’uns serveis que s’han anat desprestigiant i desmantellant per donar màniga ampla a les privatitzacions i a la pèrdua constant i sistemàtica de drets i garanties de blindatge d’aquests. Així doncs, els mestres no demanen només un augment salarial: demanen la millora d’un servei públic bàsic que els darrers anys ha anat patint retallades i privatitzacions, que ha sigut mercantilitzat i que ha precaritzat a mestres, alumnes, infants i a les seves famílies. Els metges no demanen fer menys hores de guàrdia: demanen el blindatge del dret a rebre un tracte correcte i segur quan assistim a urgències. Els usuaris de rodalies no demanen la gratuïtat dels bitllets de tren: demanen disposar d’una xarxa de transport públic adient que no els faci arribar tard a tot arreu cada dia de les seves vides.
I és que des dels anys vuitanta i, en especial, des de la caiguda de l’URSS, l’estat del benestar i el conjunt dels serveis públics ha anat patint una reculada sense aturador. El desmantellament i la privatització del sector públic de les darreres dècades, i l’augment del suport social als discursos i polítiques de l’extrema dreta, arreu del món, ens situen en un escenari realment molt complicat per al conjunt de les classes populars, per a la majoria social.
No és cap sorpresa que, davant de totes aquestes mobilitzacions, la resposta per part del govern socialista d’Illa, el «Govern de tothom», hagi estat ignorar les reclamacions de les classes populars catalanes i menystenir-les. En plena mobilització del col·lectiu docent, van acordar apujar el sou als Mossos d’Esquadra, fet que es pot interpretar com una mofa envers les peticions d’un col·lectiu que no només pateix les conseqüències d’anys i anys de retallades i privatitzacions, sinó que també ha d’aguantar ser vist com un col·lectiu de «bons vividors»: de moltes vacances, d’horaris flexibles… Pura irrealitat.
Però també el col·lectiu sanitari ha patit darrerament una posada en dubte de les seves reivindicacions. Més enllà de la lamentable resposta de la consellera Pané (que hauria de ser cessada del càrrec el més aviat possible) i de les seves darreres propostes de vincular el finançament dels Centres d’Atenció Primària al nombre de baixes que els seus professionals donaven, hi ha hagut un menysteniment generalitzat, de baixa intensitat, cap a les seves reivindicacions. Per exemple, era fàcil trobar a xarxes i tertúlies personatges que qüestionaven la duresa i perillositat de les guàrdies dels sanitaris, per exemple vinculant-ho al descans que fan posterior o al sou que cobren. Discursos molt perillosos que s’han de tallar de soca arrel.
Amb tot aquest panorama, el paper dels mitjans generalistes, especialment els públics (per a més inri), ha sigut profundament lamentable i justificador d’un govern desoir unes reivindicacions bàsiques i fonamentals. Els metges no demanen res que no sigui assumible; les mestres i professors no exigeixen res que no sigui de justícia i els usuaris de rodalies només volem utilitzar amb seguretat i tranquil·litat la xarxa de transport públic d’aquest país.
Ara bé, ja no és tan sols la incapacitat de la sucursal del PSOE que ens governa de gestionar aquests conflictes amb mà esquerra (sic). Els darrers dies hem assistit a un qüestionament brutal dels serveis públics i del conjunt de l’Administració i d’allò que s’hi gestiona, un qüestionament àmpliament patrocinat per l’extrema dreta i els seus perfils.
Per una banda, els darrers discursos que intenten vincular qualsevol despesa pública (ignorant la normativa que hi ha al darrere d’això, per altra banda) a una malversació o dispendi innecessari. I per l’altra, la ràtzia d’odi i visceralitat que trobem a xarxes davant qualsevol col·lectiu que treballa de l’administració pública (paràsits funcionaris!) i davant d’aquells que qüestionen la neutralitat pretesa de qui afirma «només estar aportant transparència».
És evident que en aquest país nostre hem viscut, com en tots, episodis de corrupció flagrants, i això fa aflorar la desconfiança de qualsevol ciutadà en els gestors i la gestió dels nostres recursos. Però també és evident que les subvencions i els contractes es gestionen i es tramiten sota un paraigües legal i normatiu realment eixordador, que vetlla per evitar la discrecionalitat (malgrat alguns trobin com saltar-se-la, és evident). Només cal fer un cop d’ull a la Llei de Contractes del Sector Públic o a la Llei General de Subvencions, per posar d’exemple dues de les lleis que regulen l’activitat administrativa del sector públic en aquestes qüestions, però en podríem enumerar moltes més. Sembla il·legal contractar de manera directa, quan aquesta pràctica és possible sota uns límits concrets. O bé se sembra el dubte davant de les subvencions de caràcter social que, com és de lògica aclaparadora, estan protegides al ser dades de caràcter molt sensible. A banda, cal analitzar el percentatge de recursos públics que es destinen a subvencions, per exemple. O tenir clar que els contractes que fa l’administració són elements clau per fer funcionar els serveis públics, des de tenir trens fins que al centre cívic del poble s’hi facin xerrades i activitats. I que no és il·legal ni anormal que hi hagi empreses amb un finançament molt elevat de recursos públics: hi ha empreses que neixen per prestar serveis a les administracions públiques, principalment. I ho fan seguint uns paràmetres legalment establerts, com ha de ser, per evitar tractes de favor i subjectivitats. Altra cosa és que des de l’esquerra ens agradaria un funcionament públic amb molts més serveis prestats de manera directa per part de les administracions i menys prestats de manera externalitzada. Però tot i així, hi ha molts serveis que per especialitat, incapacitat o impossibilitat, una administració no pot prestar. Aquí és on entra en joc el paper de la contractació pública.
De la mateixa manera, les subvencions són una eina molt potent per redirigir les polítiques públiques en matèria d’intervenció comunitària. Les convocatòries mai són innòcues en aquest aspecte i tenen una voluntat clara de dirigir l’activitat «privada» que es desenvolupa des del teixit associatiu i social-econòmic: no és el mateix subvencionar la implantació de macroplantes de biogàs que subvencionar projectes d’autoocupació.
Les dades sense context, llençades de manera malintencionada i donant a entendre que tot és malversació sense distincions, són un discurs perillós per qui vol utilitzar-lo per denostar els serveis públics i alimentar determinats corrents de pensament.
És feina necessària de l’independentisme combatiu defensar els serveis públics bàsics i blindar els drets dels qui els presten i dels qui en som usuaris. Però no només això: cal anar un pas més enllà i exigir la nacionalització dels sectors estratègics, la municipalització de serveis i la remunicipalització d’aquells que han estat privatitzats els darrers anys. Només d’aquesta manera aconseguirem recuperar uns serveis públics de qualitat i globals.
Aquesta mercantilització i privatització ha comportat un empobriment del que és universal i una pèrdua de drets i de sobirania sobre els recursos públics que bé caldria monitoritzar. Potser sí que sortirien a la llum autèntiques menjadores de drets públics universals, però casualment ningú exigeix llums i taquígrafs davant d’això.
