Has participat en la Global Sumud Flotilla. Quin paper creus que ha tingut en el capgirament de la consciència política envers el genocidi del poble palestí? Creus que va valer la pena aquesta confrontació no violenta amb el règim israelià?
La Global Sumud Flotilla va ajudar a posar Gaza al centre quan hi havia un risc real que el genocidi fos normalitzat com una tragèdia llunyana i inevitable. Va transformar molta impotència en consciència i acció: gent que mirava horroritzada des del sofà va entendre que, si persones normals érem capaces de travessar la Mediterrània i confrontar el sionisme amb eines no violentes, totes teníem algun marge d’intervenció.
Davant la inacció dels governs, la Flotilla va evidenciar el poder de la societat civil organitzada, generant debat públic i amplificant el soroll dels carrers fins a fer-lo arribar als espais de decisió política. No va ser una acció aïllada, sinó una peça més d’un conjunt de mobilitzacions que va contribuir a forçar un alto el foc necessari en aquell moment. No definitiu, no un punt i final, però imprescindible.
Aquesta esperança la vam viure a les nostres pells a Bizerte, a Tunísia, on el poble ens va rebre amb una solidaritat desbordant: tota la ciutat abocada al port amb festes, càntics i focs; gent que no ens coneixia de res ens acompanyava, ens ajudava i ens portava menjar fins als vaixells. El poble musulmà feia costat al poble palestí d’una manera natural, sincera, que contrastava molt amb l’actitud dels seus governants, que ens posaven traves per tornar a sortir del port i actuaven des de la por a les represàlies. Aquella diferència entre pobles i governs explica moltes coses del que passa avui a Palestina.
Mentre estàvem a la presó, també imaginàvem la gent que s’estaria mobilitzant als carrers de Barcelona i d’arreu. No ho vam saber llavors, però va acabar sent una de les manifestacions més grans de suport a Palestina. El dia de la vaga, des de Manresa, fent boicot al partit de bàsquet on jugava un equip israelià, em va donar molta força veure tanta gent jove organitzada al carrer.
Hem de posar-nos com a objectiu que aquests joves —molts d’ells de segona o tercera generació— que senten la injustícia que es comet amb el poble palestí i estan disposats a mobilitzar-se, puguin veure que compartim una mateixa lluita i s’incorporin també a la defensa d’un poble català lliure.
I, finalment, la Flotilla va tenir un valor simbòlic immens per al poble palestí, que va veure que no estava sol, que les seves vides importen malgrat tot el que el sionisme intenta imposar. Aquesta força acumulada és el que dona sentit real a la Flotilla.
En aquesta confrontació vau arriscar els vostres cossos davant la violència de l’Estat d’Israel. Com us vau preparar? Us va sorprendre la manera com us van tractar?
Vivim en un context on sovint l’acció política no passa per posar el cos. O perquè la precarietat no ho permet, o perquè pesa la por, o perquè la comoditat ens fa creure que no cal. Que nosaltres ho féssim, que assumíssim el que ens podia passar i ho expliquéssim, va sorprendre molta gent. Però si mirem la nostra història col·lectiva —tant aquí com arreu— els avenços sempre han vingut perquè algú ha estat disposat a assumir riscos.
Segurament la decisió de formar part de la Flotilla va tenir un punt d’inconsciència: de no saber ben bé quant de cos hi estaves posant. Durant el viatge el cervell genera mecanismes de defensa que t’ajuden a passar de puntetes per les situacions més perilloses. Després del segon atac al mig de la Mediterrània, amb granades de dispersió esclatant al teu voltant, vam acabar fent una cançó divertida enfotent-nos dels drons. No va ser fins dos dies després de tornar, enmig d’un concert per al que tenia entrades d’abans de marxar i després d’un dia collint bolets, que vaig plorar d’agraïment per ser viva i poder gaudir de les coses petites.
La preparació prèvia va ser mínima: una formació sobre no violència i una explicació de la Greta Thunberg sobre el tracte que havia rebut quan l’exèrcit israelià la va detenir. Però portàvem una altra preparació a dins: l’organització col·lectiva, la militància i la consciència política. Saber que no hi anaves sola.
També hi havia una preparació vinculada a la memòria. Abans i durant el viatge llegia En encesa espera, de Benet Salellas, sobre l’operació Garzón: repressió, presó i resistència que ens toca molt de prop. No el vaig poder acabar: llegir experiències tan dures mentre no sabíem què passaria a les presons israelianes es feia insuportable. L’Ester hi diu que la repressió és com un dol: aprens a conviure-hi, però sempre t’acompanya. Aquella frase em va acompanyar molt. Va ser una forma de dir-me que, fos el que fos el que passés, ho podria sostenir.
Entens que el que fas no és excepcional: forma part d’una continuïtat històrica. No és inconsciència buida, és saber que només estàs fent allò que moltes altres han fet abans, en contextos molt més durs.
El tracte que vam rebre va ser violent i arbitrari, però no inesperat. El que sí que cal dir és que va ser infinitament millor que el que pateixen els palestins, tant a les presons com en llibertat aparent, també a Cisjordània, on es viu un genocidi lent i sistemàtic.
Inicialment aquesta acció va ser rebuda amb escepticisme, fins i tot dins sectors pro-palestins. Com t’ho expliques?
Hi ha molta gent compromesa amb la causa palestina que arrossega frustració després d’anys de veure com iniciatives internacionals acabaven amb poca incidència. Això genera una cultura defensiva, una tendència a rebaixar expectatives com a forma de protegir-se. I, alhora, qualsevol acció que desborda els canals habituals incomoda: obliga a repensar límits que es donaven per assumits.
La presència de figures mediàtiques també va activar recels en alguns sectors, amb la por que l’acció fos llegida en clau personalista. Però crec que sovint això va servir per desplaçar el focus. La Flotilla va ser una iniciativa internacional i popular, amb persones molt diverses, i reduir-la a noms propis és despolititzar-la.
Una altra capa de reaccions va venir de les xarxes socials. Jo no miro gaire què em comenten: l’extrema dreta utilitza aquests espais per exercir violència política contra les dones que som activistes o tenim projecció pública. És una violència sexualitzada, cruel, també contra els nostres fills i filles, amb l’objectiu de fer-nos fora de l’espai públic. Evitar llegir-ho és una forma de cuidar-me.
Tot i això, vaig notar un canvi en el missatge: de desitjar-nos la mort a ridiculitzar-nos; d’acusar-nos de fer el ridícul a dir que teníem privilegis o que perdíem el temps. Aquest gir respon al fet que començava a estendre’s la percepció que el que fèiem tenia sentit. Quan una acció deixa de ser menyspreada i passa a ser combatuda, és que ha tocat algun nervi.
Al final, el que realment incomoda no és qui hi participa, sinó el que l’acció demostra: que la solidaritat pot ser material, que es poden desbordar els marcs institucionals i que la resignació no és inevitable.
Parlem ara del panorama polític als Països Catalans i al Principat en particular. Quin paper ha de jugar la CUP davant l’actual correlació de forces i la deriva conservadora dels partits que es presenten com a transformadors?
En un moment en què el sentit comú es desplaça acceleradament cap a la dreta, la CUP ha de jugar un paper tensionador. Tensionar vol dir assenyalar límits, obrir debats que altres eviten i no acceptar com a normal un present cada cop més injust.
Però tensionar no és suficient. Cal construir. La deriva conservadora ha deixat molta gent sense referents polítics: persones que se senten orfes de projecte. Aquest espai no l’ha d’omplir la resignació ni l’extrema dreta: l’ha d’ocupar una unitat popular àmplia, amb la CUP com a eina útil, valenta i generosa.
Això vol dir també mirar cap endins. Una CUP forta és una CUP oberta, que s’esmerça a créixer, que és percebuda com a eina —no com a fi— i que connecta amb les lluites quotidianes de la gent. Quan això passa, recupera tota la seva potència transformadora.
I cal fer visibles les contradiccions: no es pot dir-se d’esquerres o independentista mentre s’apuntala un govern del PSC a Catalunya i es consoliden marcs que perpetuen l’statu quo. Assenyalar aquestes incoherències clarifica.
La CUP ha d’estar al servei d’aquest triple horitzó: tensionar, construir i obrir camins. Sense conflicte no hi ha transformació, però sense poble organitzat tampoc hi ha futur.
Tu provens del Col·lectiu Obrer i Popular de Ripollet. Quins aprenentatges polítics en destaques?
La meva escola política és el municipalisme obrer del COP. Són molts anys de vivències, però hi ha aprenentatges que em semblen essencials.
El primer és cuidar els companys. Al COP hi continuen participant regidors de les primeres eleccions municipals, compartint experiència i sostenint l’espai. Quan la política es fa amb generacions que conviuen, que no pleguen després de guanyar o perdre, adquireixes una saviesa col·lectiva que no surt dels llibres.
El segon és que la institució es construeix als carrers i als barris. Les idees no es defensen només en assemblees, sinó a l’AMPA, al sindicat, al casal. Els pobles són xarxes vives; la política no es fa guanyant discussions entre militants, sinó compartint vida i afrontant problemes reals.
També vaig aprendre que tan important com el que fas és com ho expliques, però només funciona si és veritat. Si s’és honest, humil, auster. Quan això passa, la política pren un altre sentit.
Del COP també vaig aprendre a posar el cos, abans en parlàvem. Però no només el cos, també la pell, les emocions. Això també construeix comunitat.
I, finalment, el COP em va ensenyar que som molts. A través seu vaig descobrir Ribes, Arbúcies, després les CAV i més endavant altres espais de l’Esquerra Independentista. A vegades estem cansats o decebuts, però hi som. I saber que hi som fa possible que continuem movent coses, encara que semblin petites o lentes.
Heu governat Ripollet. Com heu fixat prioritats davant les limitacions i com heu evitat reduir-vos a una mera gestió?
Vam governar Ripollet durant vuit anys després de dècades de PSC, que havien consolidat un model basat en l’especulació i les polítiques clientelars. Entrar-hi volia dir topar amb enormes limitacions legals i institucionals, però també entendre que no n’hi havia prou amb gestionar millor: calia canviar el sentit de les polítiques públiques.
En destaco tres eixos.
El primer: convertir polítiques públiques en drets. Trencar amb la lògica del favor i fer entendre que la justícia social no és un regal, sinó una obligació del govern. Quan la gent entén els drets com a propis, els defensa.
El segon: acabar amb el clientelisme. Plans d’acció equitatius, transparents, per arribar a tothom. Apostar per l’empoderament de persones i entitats, i per una democràcia directa que no fos només consultiva. Quan tastes el dret a decidir, ja no hi renuncies.
El tercer: pensar Ripollet des de l’orgull. Enfortir serveis públics, impulsar municipalitzacions, dignificar l’espai públic i demostrar que les ciutats petites també poden fer polítiques valentes.
Governar així no elimina les limitacions, però evita quedar atrapades en la gestió buida. L’institució només té sentit si serveix per ampliar drets, enfortir poder popular i obrir imaginaris. Quan això es perd, deixa de ser una eina i es converteix en una cotilla.
Tenint en compte la teva experiència del COP, què hauria d’aprendre la CUP per ser una eina útil per a les classes populars?
Del COP n’aprenc sobretot que una eina política només és útil si no es converteix en un fi en si mateixa. El COP estava arrelat al conflicte real, a necessitats concretes i lluites vives, i no a identitats tancades. La gent hi arribava perquè hi trobava respostes i comunitat.
També n’aprenc la centralitat del temps i la cura. Construir poder popular requereix escolta, paciència, processos llargs i capacitat de sostenir diferències. L’important no és tenir raó, sinó generar confiança. La CUP ha d’assumir que ser útil passa també per saber escoltar i parlar un llenguatge comprensible sense rebaixar contingut.
I, finalment, la utilitat s’avaluava pel canvi real en la vida de la gent, no per la coherència interna. Si algú no arriba a final de mes, si no té habitatge o pateix violència, l’eina política ha de ser capaç d’intervenir-hi ara, no quan arribi “el moment ideal”. La CUP serà útil si és percebuda com una eina al servei d’aquestes lluites quotidianes: oberta, imperfecta, però útil. Quan això passa, la gent no et pregunta qui ets: et diu que et necessita.
