Ulsterització i xarneguisme
L’Estat espanyol pot assumir les reivindicacions nacionals —no castellanes— sempre i quan aquestes es limitin al fet folklòric. Quan la reivindicació nacional va més enllà d’allò purament formal i esdevé políticament sobiranista, es converteix en una amenaça per a l’Estat; amenaça que rau en el fet que, a les classes populars objectivament interessades en lluitar contra l’Estat, en tant que garant dels privilegis de la classe dominant, s’hi afegeixen sectors de la petita i mitjana burgesia de la nació oprimida. És aquest bloc nacional-popular el que el 3 d’octubre del 2017, arran del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, va fer trontollar els fonaments l’Estat espanyol d’una manera que cap altre moviment social els ha fet trontollar d’ençà de la restauració borbònica del 78.
En aquest context, la «ulsterització» és potser l’estratègia més subtil i més efectiva de l’espanyolisme per tal de mantenir l’amenaça a ratlla: la lògica ulsteritzadora de l’espanyolisme consisteix en atiar la divisió dintre d’aquest bloc amenaçador. Així com a Irlanda del Nord l’unionisme atiava la divisió religiosa entre catòlics i protestants, als Països Catalans s’atia la divisió entre aquells que tenen els seus orígens a altres llocs de l’Estat i tenen el castellà com a llengua materna (o, per ser més precisos, aquells que, típicament per alguna d’aquestes raons, mantenen una identificació nacional espanyola o, si més no, un vincle sentimental) i aquells que no. Aquesta lògica ulsteritzadora s’ha expressat amb diferents intensitats en les últimes dècades, en proporció al nivell d’amenaça que la reivindicació nacional representava en cada moment. És per això que les manifestacions ulsteritzadores més explícites es van produir en els anys àlgids del procés, quan Jordi Cañas amollava allò de «os vamos a montar un Ulster» i la ultradreta engegava la demencial campanya propagandística de Tabarnia.
A 2025, amb l’independentisme sumit en la desorientació i l’espanyolisme controlant les principals institucions del país (a Catalunya, País Valencià i les Illes), aquestes campanyes agressivament i explícitament ulsteritzadores han amainat i, al Principat, han deixat pas, de nou, a la seva versió soft; aquest rau-rau persistent de fons que reviu una i altra vegada el mite lerrouxista/soleturista de les dues catalunyes: una Catalunya burgesa i nacionalment catalana enfrontada a una Catalunya treballadora i nacionalment castellana. El mite ha estat desmuntat tantes vegades i des de tants angles (l’històric, el socioeconòmic, el polític) que no val la pena entretenir-s’hi gaire. Ens limitarem a recordar que, avui, els municipis catalans amb renda familiar disponible i amb taxa d’ocupació més baixes no són, ni de bon tros, a l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB), sinó en zones com les Terres de l’Ebre o la Costa Brava. I que tampoc són les comarques de l’AMB les que tenen un major percentatge de treballadors industrials.
A dia d’avui, doncs, la reivindicació «xarneguista» només es pot entendre com una manifestació més, conscient o inconscient, d’aquesta lògica ulsteritzadora soft; perquè avui aquesta reivindicació és, en el millor dels casos, extemporània. En Jordi Serrano, i d’altres des de l’esquerra i el catalanisme, ja han explicat el component de classe que dècades enrere va poder tenir la denominació de xarnego, quan la petita i mitjana burgesia autòctona, conservadora com era, mirava amb recel i menyspreu els nouvinguts (cosa que, per altra banda, difícilment passava a la fàbrica, entre obrers catalanoparlants i castellanoparlants). Però, insistim-hi, a 2025, cada vegada que la paraula xarnego salta al debat públic és perquè algú que se’n reclama la reivindica amb orgull, i mai perquè s’hagi fet servir despectivament des de l’independentisme o des de cap altre espai polític organitzat; ni perquè ningú la faci servir per designar cap categoria d’anàlisi vàlida o útil per a res. Sovint, com en el discurs d’Eduard Sola que va desfermar l’última onada de debat sobre el tema, la reivindicació del xarneguisme es fa com a sinònim d’obrerisme. Però aquesta equiparació obeeix a la lògica soleturista que hem esmentat (contraposa xarneguisme/obrerisme a catalanor/burgesia) i és, per tant, reaccionària. N’és una prova inequívoca el fet que, cada cop que es reobre el «debat», els diaris d’ordre espanyols corren a sucar-hi pa, com feia El País arran de l’últim episodi:
El orgullo charnego agita Cataluña tras el discurso del guionista Eduard Sola en los Premios Gaudí: las palabras del galardonado por la película ‘Casa en llamas’ enervan a los sectores más integristas del independentismo, tanto de derechas como de izquierdas, frustrados por el fracaso del ‘procés’.
I un es pregunta: si es vol reivindicar la classe, per què no es fa sense eufemismes i subterfugis que són instrumentals a l’Estat i a la classe dominant? Per què no diuen senzillament, en els seus discursos, que les lluites de la gent treballadora pels serveis bàsics als barris (i per millores salarials, i per la immersió lingüística!) van ser contra l’Estat transfranquista i contra els interessos de les seves (espanyolíssimes) classes dominants? O és que aquelles lluites algú les plantejava en termes de «xarnegos contra catalans»?
Francament, en un país on tres quartes parts de la població té avis de fora i, sobretot, en un país on les agressions lingüístiques als qui parlem català són, encara avui, constants, el xarneguisme és una mostra esperpèntica de falsa consciència. S’ha preguntat la Brigitte Vasallo, filla d’immigrants gallecs i ideòloga de capçalera del xarneguisme, com és que els gallecs que van emigrar a Madrid, en lloc de Catalunya, no tenen «nom»? Com és que no s’identifiquen o es reivindiquen com a col·lectiu en contraposició amb la castellanitat de Madrid? Com és que ningú fa estudis sobre la infrarepresentació dels cognoms gallecs al parlament autonòmic de Madrid? Com és que mai sentim a parlar del nivell socioeconòmic dels fills i nets dels migrants gallecs a Madrid? Es pergunta la Brigitte com és que, tot i que la llengua dels seus pares era el gallec, la identitat que reivindica s’identifica amb el castellà?
Diem les coses clares: si no fos per la voluntat ulsteritzadora, la identitat xarnega probablement no existiria. Com no existeix a Madrid. Com no existia quan, les primeres dècades del segle XX, els migrants s’integraven de manera natural a la catalanitat en una sola generació, aportant-hi elements i contribuint a definir-la però sense construir-se col·lectivament al marge de —i, ja no diguem, en contraposició amb— aquesta catalanitat.
Xarneguisme i noves migracions
Els arguments que apliquem a la immigració dels anys 60 i 70 provinent de l’Estat espanyol ens ajuden a centrar el discurs sobre les noves migracions del segle XXI. Per les mateixes raons que rebutgem el xarneguisme i la ulsterització com a instrumentals als interessos de l’Estat, l’objectiu de l’independentisme i de l’esquerra ha de ser evitar la fragmentació social i acollir les persones nouvingudes a la catalanitat i des de la catalanitat, començant per seva la manifestació més visible: la llengua. I, alhora, cal acceptar que la catalanitat incorporarà elements que ara no veiem com a propis: les identitats col·lectives no són construccions estàtiques.
Creiem que no hi ha res de nou en aquest argument i que, de fet, aquest és bàsicament el programa que l’independentisme defensava en relació a les migracions l’any 2017, quan va participar de l’organització d’aquella gegantina manifestació que va aplegar milers i milers de persones a Barcelona sota el lema «Volem acollir». L’onada antiimmigració ja feia temps que assolava Europa i l’Estat espanyol però, a casa nostra, la perspectiva d’una ruptura democràtica i de la construcció d’una República al servei de la majoria social ens mantenia immunes i enfocats en els enemics reals: l’Estat espanyol i les seves elits. Avui, amb la perspectiva rupturista més llunyana, la mirada es desenfoca i hi ha qui, en lloc d’apuntar cap amunt, projecta cap avall les seves frustruacions.
Per descomptat, no és sorprenent que l’anomalia insignificant i anecdòtica que era l’extrema dreta autodefinida com a independentista hagi capitalitzat el discurs antiimmigració i n’hagi tret rèdit (juntament, és clar, amb l’extrema dreta de tota la vida, és a dir, l’extrema dreta espanyolista). El que és preocupant és que des de sectors de l’esquerra es compri el discurs i el marc mental antiimmigració i, pitjor encara, que s’intentin maquillar amb una certa retòrica esquerranosa sota el pretext que, si «nosaltres no en parlem», ho farà l’extrema dreta. Parlem, doncs, d’immigració, però parlem-ne des d’una perspectiva realment independentista, antiimperialista i d’esquerres.
La primera consideració, prèvia a qualsevol altre argument, és que, en general, les persones no emigren perquè volen sinó perquè s’hi veuen abocades per la seva situació econòmica i material o, fins i tot, per la violència i la guerra. Per tant, les migracions són un producte de l’ordre econòmic que genera aquestes situacions. En el món capitalista, les migracions són un fenomen estructural, relacionat amb la industrialització i l’èxode rural, la concentració de capital i els cicles econòmics. En les migracions a escala internacional el factor determinant és el desenvolupament desigual en el món, conseqüència de l’imperialisme i l’espoli dels «països pobres» per part de la metròpoli imperial (bàsicament, els Estats Units i Europa). I, contràriament als arguments de la dreta antiimigració (que defensaria que els immigrants venen d’alguna manera a robar-nos recursos), les migracions agreugen les desigualtats entre països perquè representen, en realitat, una transferència de recursos dels països d’origen (pobres) als països d’acollida (rics). En el llibre Mexico’s economic dilemma, els investigadors James M. Cyper i Raúl Delgado van intentar establir el «cost» de la immigració mexicana per als Estats Units. La conclusió va ser que la immigració mexicana no suposa cap cost, sinó a l’inrevés: va suposar una subvenció de 340.000 milions de dòlars a favor dels Estats Units en el període estudiat, 1994-2008. Aquesta transferència de recursos està lligada a les quantitats invertides per Mèxic a través dels seus sistemes de sanitat, d’educació i de protecció social, i a la reproducció social dels treballadors immigrants, que superen en un 80% les remeses que els treballadors envien de tornada a Mèxic. És a dir: el poble mexicà té cura i forma infants que, quan tenen edat de treballar, marxen als Estats Units on, amb el seu treball, contribueixen a la creació de plusvàlua (i en aquest sentit els beneficis recauen principalment en la classe capitalista del país d’acollida, exactament igual que passa amb la plusvàlua creada per la classe treballadora autòctona), però també al desenvolupament i el benestar col·lectiu del país d’arribada (mitjançamt, per exemple, el pagament d’impostos).
En tant que defensors de la justícia social, doncs, aspirem a crear un món on ningú es vegi forçat a emigrar de la seva terra. I, per tant, lluitem contra les causes polítiques i econòmiques de les migracions, i estem sempre al costat de les seves principals víctimes: les persones migrants.
Però hi ha qui veurà en aquesta consideració de partida —abstracta, difícil de concretar a curt termini— un intent de fugir d’estudi, d’esquivar dels «problemes reals» de la persona que treballa vuit o més hores al dia en una o més feines i que malda per arribar a final de mes, i que veu com els nouvinguts «li prenen la feina», «col·lapsen els serveis públics», «fan més difícil l’accés a l’habitatge» o «generen inseguretat». Passa que aquesta problematització de la població nouvinguda també és contrafactual. No ens cal buscar arguments d’esquerres per encarar aquests «problemes de la immigració»: ens cal refutar la idea que aquests problemes tenen relació amb la immigració.
Els pseudo-arguments econòmics són erronis, en primera instància, perquè parteixen de la suposició equivocada que l’economia d’un país és un joc de suma zero, és a dir, que el guany d’una persona implica necessàriament la pèrdua d’una altra. En un escenari de suma zero, per exemple, als Països Catalans hi hauria un cert nombre de feines i, si vingués més gent a treballar, algú hauria de deixar de fer-ho. Però això és fal·laciós perquè, òbviament, les persones nouvingues tenen necessitats i, per tant, també generen feines: com que, per exemple, mengen pa, creen feines relacionades amb la producció i la venda de pa i, indirectament, en tot d’altres sectors.
Un argument més sofisticat seria que l’arribada de mà d’obra poc qualificada fa, si més no, abaixar els salaris dels treballadors autòctons, especialment aquells que també fan feines poc qualificades. Però, altre cop, la situació no és tan senzilla: tant economistes liberals com marxistes han fet raonaments a favor i en contra d’aquest argument i, per tant, és una qüestió que sembla impossible d’escatir amb consideracions purament teòriques. Ara bé, la recerca empírica sobre el tema, basada en allò que els economistes anomenen «experiments naturals», suggereix que aquest suposat efecte en els salaris de la població autòctona no existeix o, en tot cas, és complex i petit per ser clarament detectable. El més famós d’aquests experiments naturals és l’arribada de 125.000 immigrants a Miami, Estats Units, entre els mesos d’abril i octubre de 1980. En aquest curt període de temps, la mà d’obra poc qualificada a la ciutat va créixer un 8%; i, amb tot, 45 anys després no s’ha pogut establir cap efecte significatiu en els salaris dels autòctons.
Semblantment, en un escenari de suma zero, si una persona nouvinguda ocupa una plaça en una escola o un llit d’hospital, tenim una plaça menys o un llit menys per a una persona autòctona. Però la realitat és que, altre cop, els serveis públics no són un joc de suma zero, perquè les persones nouvingudes també hi contribueixen mitjançant els seus impostos. La qüestió és, en aquest cas, si els immigrants reben més del que contribueixen o a l’inrevés; i la resposta curta és que avui, a l’Estat espanyol, els immigrants contribueixen als serveis públics més del que consumeixen. De fet, són els autòctons els qui, en conjunt, són deficitaris, és a dir, els qui consumeixen més recursos públics dels que contribueixen! L’explicació involucra dos factors que van en sentit contrari. Per una banda, és cert que a edats iguals els autòctons contribueixen més que les persones migrades, perquè els autòctons tendeixen a cobrar salaris més alts. Ara bé, també cal tenir en compte que no tots els grups d’edat contribueixen igual: joves i, especialment, gent gran consumeixen més recursos públics dels que contribueixen, mentre que els adults entre 25 i 54 anys són els que tenen una contribució neta més alta. I resulta que la població migrada està principalment en aquesta franja d’edat; i que hi ha relativament poques persones nascudes fora de l’Estat espanyol majors de 65 anys. Comptat i debatut, insistim-hi, els immigrants contribueixen més amb els seus impostos que els autòctons.
Amb les qüestions socials passa una cosa semblant que amb les econòmiques: els arguments que presumptament són de sentit comú en realitat no aguanten cap anàlisi detallada. Sobre habitatge, cal recordar que Catalunya té un nombre d’habitatges per habitant elevat. Per tant, el problema de l’accés a l’habitatge no té a veure amb una suposada escassetat, sinó amb la concentració de la propietat i el model econòmic que el destina al turisme. Sobre la inseguretat cal recordar que, un cop es controla per estatus socioeconòmic, les persones nouvingudes tenen la mateixa probabilitat de delinquir que les autòctones.
La nostra lluita
L’auge del discurs antiimmigració és un fenomen estès a la majoria dels països occidentals. Per tant, sembla lògic pensar que els seus orígens i les seves causes cal buscar-los, no en la situació específica de Catalunya o els Països Catalans, sinó en el context internacional (val la pena llegir tot el que s’ha escrit a La Veu en aquest sentit, per exemple aquí, aquí o aquí). Amb tot, s’ha aconseguit que calessin una sèrie d’idees que vindrien a justificar que, a Catalunya, realment hi ha motius per una preocupació extraordinària amb la immigració, desconnectats de la onada reaccionària internacional. Entre aquestes idees destaca una certa percepció que el nombre d’immigrants ha crescut dramàticament els últims anys. El cert, però, és que el nombre de persones que viuen a Catalunya nascudes fora dels Països Catalans s’ha mantingut pràcticament constant (amb petites fluctuacions amunt i avall) durant, si més no, els últims 40 anys: l’any 1986 eren un 32.4% de la població i el 2024 un 36.9%.
Font: Idescat
De fet, el canvi principal de les últimes dècades no és que hagi augmentat gaire el percentatge de persones nascudes fora de Catalunya o els Països Catalans, sinó que, mentre que abans aquestes persones venien d’altres llocs de l’Estat espanyol, avui venen majoritàriament de fora de l’Estat. Per tant, només des d’una òptica espanyolista es pot parlar d’un augment «dramàtic» de la immigració a Catalunya.
Aquesta reflexió no és incompatible amb la constatació que, en tant que nació ocupada amb una llengua minoritzada, els Països Catalans ens enfrontem a reptes singulars en l’acollida de les persones nouvingudes. Així, si bé el percentatge d’immigració és equiparable al de les últimes dècades, el que no és equiparable és el país al qual arriben. Catalunya (i encara més, la resta dels Països Catalans) ha passat, durant el segle XX, d’una societat monolingüe però diglòssica (tothom parlava català si bé la llengua de cultura era el castellà) a una societat de catalanoparlants i castellanoparlants, en la qual bona part dels segons són monolingües. Aquest canvi s’explica perquè part de la gent que va arribar durant el franquisme no van arribar mai a adoptar el català, en gran mesura perquè la dictadura l’havia prohibit i perseguit als espais públics. Per tant, la gent que ha arribat després s’han trobat una societat en la qual es pot funcionar perfectament sense conèixer el català.
Però, per les raons que esmentàvem al començament d’aquest article, els principis que han de guiar la nostra posició en la qüestió migratòria no sembla que hagin canviat des que, en la seva declaració de principis l’any 1969, defensava el PSAN:
El PSAN considera que els obrers immigrats als Països Catalans són part integrant de la classe obrera catalana i considera que llur participació a la lluita popular d’alliberament nacional és necessària per al triomf d’aquesta lluita.
O amb el que vuit anys més tard, el 1977, elaborava el PSAN-P:
Les conseqüències polítiques de la immigració als Països Catalans són evidents i els més perjudicats han estat els immigrats mateixos, als quals les classes dominants espanyoles volen negar sistemàticament qualsevol possibilitat d’inserir-se en la lluita de les classes populars catalanes. És així com els és dificultat l’ensenyament del català i els coneixements de la nostra societat, sota ressorts ideològics imperialistes, se’ls pretén utilitzar com a instrument de divisió de la classe obrera catalana, per tal d’imposar la institucionalització de dues comunitats diferenciades.
No es pot obviar, és clar, que la situació de l’ús del català sí que ha canviat, a pitjor, d’ençà dels anys 80, amb el que això suposa en termes d’acollir, com dèiem abans, en la catalanitat i des de la catalanitat. Les persones que arriben avui a Catalunya i arreu dels Països Catalans es troben societats més castellanitzades que les que es trobaven les persones que arribaven els anys 60 i 70 del segle XX. Però el fet que la immigració més recent no tingui la identificació amb l’espanyolitat (tot i que, en alguns casos, sí amb la llengua castellana) que sí tenia la immigració de finals del segle XX suposa també una oportunitat. Articular aquesta oportunitat passa per assumir que podem fer-ho i per treballar amb les eines que tenim per a la reproducció social de la catalanitat:
- La transmissió de la llengua, per a la qual tenen una importància cabdal elements materials (l’escola, els mitjans de comunicació, el sector cultural, l’urbanisme) però també ideològics (el prestigi de la llengua, els usos lingüístics dels catalanoparlants). Ambdós aspectes influïts per diferents ressorts del poder espanyol però susceptibles de ser combatuts.
- La millora de les condicions materials de vida. L’arrelament en un país, així com l’adopció de la llengua, venen facilitades per les expectatives d’ascendir socialment un mateix o els seus fills. Per contra, l’estancament d’aquestes expectatives així com la segregació (escolar, urbanística, laboral) dificulten en gran mesura l’adopció de la catalanitat.
- L’associacionisme. L’anomenada societat civil sempre és important perquè no tot és l’Estat i estructures polítiques formals. I per a nosaltres que només tenim mini-Estat (i el de debò el tenim en contra), encara té més importància la vida associativa. Centres socials, casals, ateneus, esplais, caus, excursionisme, esport, cultura popular… han fet moltíssim per la catalanitat i per la cohesió social.
- La lluita política. Els partits i moviments catalanistes/independentistes, que alimenten totes les dinàmiques anteriors i que articulen la nació. Sense catalanitat no hi hauria catalanisme però sense catalanisme avui no hi hauria catalanitat.
Aquests mecanismes de reproducció social de la catalanitat van funcionar relativament bé amb les migracions procedents de la resta de l’Estat espanyol durant el segle XX. Perquè hi havia més expectatives d’ascens social, més associacionisme (sindical, polític, cultura popular…) i la catalanitat tenia un prestigi com a «marca antropològica» associada a la modernitat i la llibertat. Avui veiem les conseqüències d’aquella part que no va funcionar bé: un bilingüisme assimètric que manté un contingent molt gran de població monolingüe castellanoparlant al nostre país. També vivim en societats més desestructurades i individualistes. I la globalització comunicativa fa la resta: algú pot viure entre nosaltres però connectat exclusivament amb la realitat del seu país d’origen.
Són reptes innegables per al futur de la llengua i la identitat catalanes. Però en qualsevol cas, des de la perspectiva independentista, la prioritat ha de ser la cohesió al voltant d’un programa d’alliberament i la lluita contra els de dalt, no contra els de baix. Lluita contra les classes dominants que se serveixen del racisme per a explotar més uns treballadors «de segona». Lluita contra l’Estat espanyol i la seva voluntat assimilacionista i ulsteritzadora, que ens nega el dret a l’autodeterminació i que ens espolia recursos necessaris per a uns serveis públics clau per a l’acollida, com ara l’educació. I lluita contra el capitalisme que provoca l’empobriment dels països i l’èxode dels seus fills i filles.
