El debat pendent, a voltes etern, del conjunt de l’independentisme —i, per què no dir-ho, de l’esquerra en particular— sempre ha estat el de la presa i l’exercici del poder; en concret, el de la creació d’un poder propi constituent que permeti avançar en el procés de ruptura. En el nostre cas particular, la causa democràtica de la lluita per la República Catalana al si dels Països Catalans, constatem que, tot i més de 300 anys de lluita contra l’ocupació i almenys 150 anys d’intents de creació d’estructures cíviques de poder propi en format associatiu, tant en allò social i cultural com econòmic, no hem estat capaços de consolidar un poder cívic i/o polític.
Amb el temps, aquesta constatació, unida a un autonomisme revestit d’independentisme mainstream i proclames naïfs i buides, ha generat un sentiment de desànim tan immens al si del moviment que l’ha abocat a un carreró sense sortida que només vehicula aquesta frustració. No cal donar massa més voltes a les causes. Només cal fer crítica i autocrítica de l’evolució del conjunt del moviment i, a partir d’aquí, treballar per l’elaboració un programa polític i organitzatiu clar que repensi els marcs d’incidència, generi noves eines i estructures per avançar i que analitzi en cada pas que es faci quina és la millor manera de guanyar terreny a qui ens vol fer desaparèixer.
Però abans fem una mica d’història, sabedors que sempre ens cal aprendre de les experiències prèvies i, en aquest cas, també dels nostres pobles germans. Permeteu-me que anem un moment cap a Irlanda. Sense mitificar però sí aprofitant els aprenentatges de la història de tot moviment d’alliberament nacional, referenciarem la lluita irlandesa per la seva reunificació i la constitució de la República, i ho farem amb dos exemples que, amb més de cent anys de diferència, ens poden traslladar a moments recents viscuts pel poble català.
1918. Després de l’Aixecament de Pasqua de 1916 —on, tot i la derrota provisional dels republicans irlandesos, fou proclamada la República Lliure d’Irlanda—, es produeixen eleccions parlamentaries sota el règim britànic d’ocupació, i en aquest context el Sinn Féin guanya la majoria dels seients en joc, amb més d’un 70% dels vots. Aquestes eleccions es converteixen en un autèntic plebiscit per la independència i, en lloc de participar de la dinàmica parlamentària de l’Imperi Britànic, els republicans irlandesos constitueixen la primera Dáil Éireann (Assemblea d’Irlanda), fora de la legalitat de l’ocupació, representant, per una banda, la restitució del primer parlament irlandès des de 1801, i, per altra, l’establiment d’un marc legal republicà propi de la República d’Irlanda sota la base fundacional de la Declaració de 1916. S’exerceix així de facto, amb una institució paral·lela, un nou govern legítim d’Irlanda que compta amb el suport de les Unitats de Voluntaris Irlandesos que es constitueixen en l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) i amb les poderoses comunitats irlandeses de l’exterior. Tot i la guerra cruenta i salvatge que provoca l’ocupant britànic, a les eleccions municipals de 1922 el Sinn Féin torna a guanyar per aclaparadora majoria i les municipalitats sota el seu govern paguen directament els impostos al Govern sorgit del Dáil Éireann.
2025. 27 anys després dels Acords de Divendres Sant i, per tant, del cessament de les hostilitats entre l’ocupació britànica i l’IRA, i en el marc de la commemoració de l’Aixecament de Pasqua de 1916, la màxima dirigent actual del Sinn Féin, Mary Lou McDonald, constata un fet objectiu: des de 1918 tenen els millor resultats electorals i la més alta acumulació de poder, tant al sud com al nord ocupat, i ara toca preparar-se per allò inevitable: la reunificació de l’Illa sota la reivindicació de la República de 1916. McDonald fa una crida a constituir l’Assemblea Ciutadana per la Reunificació d’Irlanda sota un lema clar i contundent: Irish Unity, it is time to plan! És la crida constitutiva des de l’organització política referencial del republicanisme irlandès.
La història posterior de 1918 és molt llarga i els 27 anys d’Acords de Divendres Sant segurament també donen per moltes reflexions, però hi ha un aprenentatge per a qualsevol militant: l’aprofitament estratègic de qualsevol forma de lluita per crear condicions de ruptura i estructures que les facilitin, de la mà d’una direcció política de tot un moviment amb capacitat tàctica en tot moment, i amb l’estructuració política de tota una organització referencial del conjunt del moviment com a base per avançar en els objectius.
No debatrem sobre si és extrapolable l’experiència irlandesa, però no negarem que ens ressona amb força als catalans pensant en certes similituds de la nostra experiència dels darrers anys: les grans mobilitzacions independentistes, el referèndum del Primer d’Octubre, el Consell de la República Catalana, l’Assemblea d’electes, l’Assemblea de Representats, etc. Similituds en el conflicte i, sobretot, en les condicions generades i, en el nostre cas, no aprofitades de la mateixa manera.
Si ens posem a destriar el gra de la palla i a cercar mancances, haurem de ser clars en la tria d’allò que ens cal construir a casa nostra de bell nou; i caldrà acceptar que aquesta construcció passa per generar nous consensos que portin el nostre moviment a recuperar l’hegemonia política i cultural. I quan parlem de nous, han de ser nous, no només pel canvi de context polític sinó també per la necessitat de construir nous paradigmes polítics basats en una radicalitat democràtica insurgent que requereix de nous artefactes polítics.
Radicalitat, perquè qui tenim davant és l’arrel única del problema i sense capacitat de reformar-se. Democràtica perquè seguim creient en les majories socials que generen el subjecte nacional, la unitat del poble de Catalunya, lluny de populismes i autoritarismes racistes, que busquen dividir i allunyar-nos de l’objectiu. I insurgent, perquè la revolta permanent és l’única via per construir el nou ordre que necessiten els Països Catalans: la República.
Però aquest nou paradigma ha d’anar lligat a la reconstrucció de l’hegemonia cultural i política de l’independentisme i de la lluita per la República. I, abans, al nostre moviment d’alliberament nacional li caldrà superar el principal mal que pateix: el d’una profunda crisi de legitimitat. Aquest fet ha provocat un canvi de percepció a ulls de la majoria social que l’havia sustentat i que es podria resumir en la pèrdua de credibilitat a l’hora de tirar endavant la lluita per la independència, tant per la seva incapacitat de generar consensos al si del moviment com per la seva indefinició permanent, que l’aboca a moviments tàctics poc creïbles.
És evident que crear hegemonia és guanyar terreny en el marc cultural i en allò simbòlic perquè una majoria social comenci a identificar-se amb la lectura que es fa dels esdeveniments, però sobretot amb la resposta a aquests. Teníem, però, el terreny guanyat en el cicle anterior? La resposta podria ser que sí, però amb el matís que només teníem la identificació amb els motius, i que quan va plantejar-se la solució, fos en plebiscit o referèndum, no hi va haver una acció continuada i organitzada que, si més no, plasmés una realitat canviant i en procés de pre-ruptura.
Tot i això, la represa de la lluita per l’hegemonia de l’independentisme té un factor a favor, que és la permanent crisi política del règim oberta en el cicle anterior. El context de crisi profunda de legitimitat del règim monàrquic espanyol segueix vigent, tot i els intents tàctics del “progressisme” espanyol per evitar-lo. Però, per aquesta represa, és més necessari que mai que la lluita política d’emancipació nacional recuperi i generi un relat guanyador que progressivament vagi guanyant la legitimitat perduda. Aquesta recuperació només podrà venir donada si es torna a generar un nou consens social i polític al voltant d’un programa republicà de confrontació nacional.
Tot i això, aquests nous consensos no poden ser els del passat o, si més no, amb el mateixos errors de plantejament. Cal tenir clar que aquest passa per una nova forma de veure la nació i per la construcció d’una nova identitat comuna que basi la catalanitat en una militància basada en uns valors, culturals i cívics, que vertebrin la nació en aquell subjecte nacional-popular que ha de venir configurat per l’adhesió ciutadana i la voluntat col·lectiva: som nació republicana construint-se en contraposició al règim monàrquic espanyol i els seus col·laboradors, som dicotòmics i de confrontació. I si ens associem a aquesta idea, és més necessari que mai de configurar una estratègia d’intervenció política lliurada al terreny de la societat civil, lliurada a la construcció d’un programa i d’una organització política àmplia i de combat que esdevingui institució i autoritat.
Ens cal una nova estratègia que compti amb una sacsejada prèvia i radical de tot l’ecosistema polític dit independentista des de la base.
Necessitem tenir una radiografia àmplia de l’estat de situació de tots els elements institucionals, associatius i altres espais que faciliten la socialització del poble català com a nació. Com podem demanar implementacions i revolucions sense saber si a la junta de l’associació veïnal del nostre barri hi manca gent? Com podem pretendre educar els nostres fills i filles en les valors del lleure i del país si a l’equip de monitors hi manca relleu generacional? Com podem exigir seleccions esportives catalanes si a la grada del nostre club de futbol hi domina el hooliganisme feixista i més espanyolitzador? En definitiva, radiografia per incidir i sedimentar la base popular que permeti la proposta de ruptura. Una proposta que es sostingui en el temps, i sobretot, que tot aquest marc d’intervenció s’identifiqui amb els nous consensos que cal generar.
Direcció i organització: la intel·ligència col·lectiva necessita de mans i, en el nostre cas, d’això se’n diu organització. La construcció de l’organització política de combat que sigui capaç de combinar carrer, generació d’eines de confrontació, formació permanent de quadres polítics amb capacitat d’anàlisi i permeables a la formació, disposició a l’ocupació d’espais de poder en tots els àmbits institucionals possibles i en la creació de nous.
Programa, clar i transparent. No insistiré massa més, en articles anteriors he apuntat uns mínims a tenir en compte, però remarcaré el principis bàsics en què s’ha de basar la futura República Lliure dels catalans i les catalanes: la llibertat cívica, la justícia econòmica, la democràcia, la igualtat i una cultura nacionalment centrada.
La combinació de tots aquests elements, cadascun dels punts donaria per un article concret, han de facilitar l’elaboració estratègica d’un pla conseqüent i adaptable per assolir la constitució de la República Independent a partir d’un exercici de poder basat en l’acumulació de forces, la creació d’espais estructurats de socialització i d’elements coercitius de defensa i presa de poder en cada un dels àmbits decidits i amb les eines en cada moment es necessitin.
Tornant a Irlanda, aquest cop copiarem i direm: Catalan Republic, it is time to plan!
