Tota reflexió política o filosòfica escrita en el moment actual té el deure de começar recordant que avui, amb la complicitat i vist-i-plau d’un occident que segueix atorgant-se cínicament el paper de «pol de la llibertat», el sionisme està perpetrant amb tota impunitat i a plena llum del dia un veritable i monstruós genocidi contra el poble palestí. La denúncia d’aquest crim execrable, dels seus autors i dels seus còmplices materials i intel·lectuals és una obligació ètica i moral de totes les persones amb un mínim sentit de la humanitat.
Mentre això passa, les elits occidentals intensifiquen la seva màquina de propaganda per justificar una cursa armamentística i uns escalada de la despesa militar que té un doble objectiu: intensificar les polítiques extractives en favor dels grans lobbies bel·licistes liderats per indústria militar i els grans fons d’inversió, i alhora seguir avançant en la involució autoritària i repressiva d’uns estats reduïts cada vegada més a exèrcit, policia, aparell judicial, gestió de la caritat i control social.
Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca, els Estats Units s’han tret la disfressa i han posat al descobert tant els pilars fonamentals de llur doctrina exterior (el dret a reclamar territoris, envaïr-los, desestabilitzar-los, colocar-hi governs titelles i criminals, o destrossar societats senceres en funció dels seus interessos econòmics), com el que és i ha estat l’OTAN des del moment de la seva fundació: una eina de coacció i extorsió dins la qual Europa Occidental ha anat assumint cada vegada més un paper submís i subsidiari.
La suposada guerra dels arancels acabarà, com estava previst des del principi, amb la ciutadania europea equilibrant la balança comercial dels Estats Units a base de comprar armament, tot seguint les instruccions dictades pels grans poders econòmics a través de Mark Rutte, Ursula Von der Layen, Starmer (qui ha resultat ser —oh, sorpresa!— encara pitjor que els seus predecessors Tories), Macron i un reguitzell d’opinadors a sou entre els quals hi trobem alguns personatges presúmptament identificats amb l’independentisme, quan és evident que si alguna cosa no pot fer un independentista és defensar el reforçament de l’aparell coercitiu dels estats ocupants, com s’ha encarregat de demostrar el govern espanyol (apuntalat per ERC i Junts), tot incloent la injecció d’inversions milionàries en aparells i controls de vigilància sobre l’independentisme en el seu Pla de Defensa.
Arribats a aquest punt, toca parlar seriosament de què és fer política independentista, de qui en fa o es pot esperar que en faci, i de quines són les bases sobre les quals cal reorganitzar el moviment i reemprendre la lluita.
Amb la més que evident línia autonomista i d’acomodament al sistema de Junts, assumint desacomplexadament el paper de representant polític de determinades elits econòmiques botifleres (entre elles la burgesia rendista i els sectors financres, principals responsables de l’especulació immobiliària), i d’ERC reduïda a una agència de colocació filial del PSOE (que va perpetrar i/o perpetuar, entre altres desgràcies, les pitjors polítiques de destrucció del sistema educatiu i de saqueig dels recursos públics a mans de fundacions privades), l’independentisme ha de començar a refer-se des de la base i amb uns principis ideològics i estratègics clars, que passen per entendre que tan sols un projecte de les classes populars i per a les classes populars catalanes podrà confrontar-se amb els estats ocupants amb garanties d’èxit.
En aquest sentit, iniciatives com la gran manifestació per la llengua del passat 23 d’abril o l’impuls de la Vaga General al País Valencià el 29 de maig són exemples de com la mobilització d’un poble organitzat pot superar tant l’efecte narcòtic de la pau del cementiri que se’ns vol imposar al Principat, com les agressions i la impunitat de l’espenyolisme feixista i corrupte al Païs valencià i les Illes. Com ho són també les mobilitzacions per la llengua arreu del territori nacional, les lluites en defensa del dret a l’habitatge, en defensa de la terra i contra les agressions ambientals i territorials, i com ho haurà de ser la lluita estratègica per la pau i el desarmament.
Des de La Veu no ens cansarem d’encoratjar-les i de fer front a la xerrameca autonomista, a la propaganda de l’espanyolisme, i a les falsedats de les mil cares de la dreta i l’imperi, perquè com deia Hannah Arendt, «La mentida constant no té com a objectiu fer que la gent la cregui, sinó garantir que ningú pugui creure en res més. Un poble que ja no pot distingir entre la veritat i la mentida no pot distingir entre el bé i el mal.»
