El passat 23 de febrer, a les portes del primer aniversari de la guerra a Ucraïna, la República Popular de la Xina feia pública una iniciativa de pau. Lluny d’analitzar-ne els continguts, sotmetre-la a debat i estudiar-ne la viablitat, la pràctica totalitat de la premsa occidental, convertida ja en pura màquina de guerra al servei dels designis de l’OTAN, ha fet bàsicament tres coses: silenciar-la, donar crèdit i difusió a les hipòcrites acusacions contra l’estat xinès per part dels EUA, i llançar-se a una cursa folla per justificar l’escalada bèl·lica i l’augment de les despeses militars en base a una reviscolada mentalitat de blocs antagònics i xoc de civilitzacions… Com diu en Pere Ortega, president del Centre JM Delàs d’Estudis per la Pau: “La guerra és un negoci i per això no s’acaba”.
En aquest article mirarem d’exposar, contextualitzar i valorar les propostes de la iniciativa de pau xinesa, explicarem qui, com i a costa de què està fent negoci amb la guerra, i finalment analitzarem el discurs bel·licista i xovinista desplegat des dels media i els think tanks pro-atlantistes.
Una proposta sòlida per avançar vers una pau justa i perdurable
De tothom és sabut, i ho recordava l’economista Julio Ceballos recentment, que “Pequín té un projecte d’Estat a llarg termini que passa pel rejoveniment de la nació –tornar a potenciar la natalitat– per ser el 2035 la primera potència econòmica mundial amb un PIB de 35 bilions de dòlars i doblar la seva renda per càpita dels 10.000 dòlars d’avui als 25.000. Aquest objectiu de prosperitat no requereix un món pro-xinès, però sí que no sigui anti-xinès. La Xina no vol succeir als EUA com a potència hegemònica, tan sols evitar que aquests la dominin.”
El desplegament d’aquesta estratègia es fonamenta en les polítiques internes de creixement i benestar i en les polítiques externes basades en les aliances comercials. Actualment, 140 estats dels 200 que hi ha al món tenen la Xina com a principal soci comercial. Seguir aquest camí, amb projectes com la Nova Ruta de la Seda, implica necessàriament una cosa: estabilitat global i absència de conflictes militars que posin traves al projecte i que obliguin a reduir, arreu, inversions previstes en infrastructures, formació, etc. per nodrir la indústria armamentística (l’única en què els EUA manté encara, i per molts anys, una hegemonia esclafant).
És en aquest context que cal entendre el posicionament més que prudent de la Xina en el conflicte d’Ucraïna i la seva proposta de pau, basada en 12 punts que passem a analitzar.
Els dos primers punt configuren els principis polítics, el marc general en què caldria emmarcar la solució al conflicte, i parlen per si sols:
1. Respectar la sobirania de tots els països. El dret internacional universalment reconegut, incloent-hi els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides, ha de ser estrictament observat. La sobirania, la independència i la integritat territorial de tots els països han de ser efectivament defensades. Tots els països, siguin grans o petits, forts o febles, rics o pobres, són membres iguals de la comunitat internacional. Totes les parts han de defensar conjuntament les normes bàsiques que regeixen les relacions internacionals i salvaguardar l’equitat i la justícia internacionals. Cal promoure l’aplicació igualitària i uniforme del dret internacional i rebutjar les dobles vares de mesura.
2. Abandonar la mentalitat de la Guerra Freda. La seguretat d’un país no s’ha d’aconseguir a costa de la dels altres. La seguretat d’una regió no s’ha d’aconseguir mitjançant l’enfortiment o l’expansió dels blocs militars. Els interessos i preocupacions de seguretat legítims de tots els països han de ser presos en consideració i abordats adequadament. No hi ha una solució simple a un problema complex. Totes les parts han de, seguint el concepte de seguretat comuna, integral, cooperativa i sostenible, i tenint en compte la pau i estabilitat duradores del món, ajudar a forjar una arquitectura de seguretat europea equilibrada, eficaç i sostenible. Totes les parts s’han d’oposar a la recerca de la seguretat d’un mateix a costa de la dels altres, han d’evitar la confrontació entre blocs i han de treballar plegats per la pau i l’estabilitat del continent euroasiàtic.
En altres paraules, s’està dient que cal respectar la integritat territorial d’Ucraïna i, alhora, fixar un criteri universalment vàlid per al reconeixement o no de nous estats o modificacions de fronteres. S’afirma també que la solució al conflicte és regional, i passa per l’estabilitat i la cooperació entre els diferents estat euro-asiàtics per construir un espai de seguretat comuna on tothom se senti protegit.
A continuació, trobem tota una sèrie de punts que indiquen les passes a seguir per assolir l’objectiu:
3. Cessar les hostilitats. El conflicte i la guerra no beneficien ningú. Totes les parts han de mantenir-se racionals i actuar amb moderació, abstenir-se d’avivar les flames i agreujar les tensions, i han d’evitar que la crisi d’Ucraïna es deteriori encara més o, fins i tot, que se surti de control. Totes les parts han d’empènyer Rússia i Ucraïna a treballar en la mateixa direcció i reprendre el diàleg directe el més aviat possible, per desescalar gradualment la situació i, en última instància, assolir un alto el foc integral.
4. Reprendre les converses per la pau. El diàleg i la negociació són l’única solució viable a la crisi d’Ucraïna. Tots els esforços conduents a la solució pacífica de la crisi han de ser encoratjats i recolzats. La comunitat internacional ha de seguir compromesa amb l’enfocament correcte de promoure converses per la pau, ajudar les parts en conflicte a obrir com més aviat millor la porta a una solució política de la crisi i crear condicions i plataformes per a la represa de les negociacions. La Xina continuarà exercint un paper constructiu en aquest aspecte.
5. Resoldre la crisi humanitària. Totes les mesures conduents a alleujar la crisi humanitària han de ser encoratjades i recolzades. Les operacions humanitàries han de seguir els principis de neutralitat i imparcialitat, i les qüestions humanitàries no han de ser polititzades. La seguretat dels civils ha de ser efectivament protegida, i cal establir corredors humanitaris per evacuar civils de les zones de conflicte. Es necessiten esforços per augmentar l’assistència humanitària a les àrees pertinents, millorar les condicions humanitàries i proporcionar un accés humanitari ràpid, segur i sense obstacles, amb vistes a prevenir una crisi humanitària de més escala. Cal ajudar l’ONU a exercir un paper coordinador en la canalització de l’ajuda humanitària a les zones de conflicte.
6. Protegir els civils i presoners de guerra. Les parts en conflicte han de complir estrictament el dret internacional humanitari, evitar atacar civils o instal·lacions civils, protegir dones, nens i altres víctimes del conflicte i respectar els drets fonamentals dels presoners de guerra. La Xina dona suport a l’intercanvi dels presoners de guerra entre Rússia i Ucraïna, i crida totes les parts a crear condicions més favorables per a aquest objectiu.
En resum, la Xina està posant de relleu el paper de tercers en aquesta guerra, i està demanant tant a les parts oficialment en conflicte (Rússia i Ucraïna), com a qui l’està alimentant (EUA, UE, indústria militar i grans companyies energètiques), que canviin d’actitud i apostin per una solució negociada. Lluny de promoure una escalada bèl·lica, la proposta xinesa es basa en, d’una banda, centrar la intervenció externa en reduir al màxim el patiment de la població civil (inclosos els centenars de joves que tant a Rússia com a Ucraïna s’autolesionen i s’automutilen per evitar ser reclutats), i de l’altra forçar les dues parts a seure a negociar.
Seguidament, els punts del 7 al 10 fan referència a aspectes parcials i, a banda de fer-se certa propaganda, el govern xinès aprofita per llegir la cartilla tant a Putin i els seus deliris nuclears, com a Zelenski i Biden pel seu terrorisme energètic. El que cal remarcar, però, és que en tot moment aposta per organismes multilaterals i a l’empara de les organitzacions internacionals (en principi neutrals) per a gestionar els temes que s’esmenten:
7. Mantenir la seguretat de les centrals nuclears. La Xina s’oposa als atacs armats contra les centrals nuclears o altres instal·lacions nuclears pacífiques, i crida totes les parts a acatar el dret internacional, incloent-hi la Convenció sobre Seguretat Nuclear (CSN), i evitar resoludament accidents nuclears provocats per l’home. La Xina dona suport a l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) per tal que exerceixi un paper constructiu en la promoció de la seguretat tecnològica i física de les instal·lacions nuclears pacífiques.
8. Reduir els riscos estratègics. Les armes nuclears no han de ser utilitzades, i les guerres nuclears no han de ser lliurades. Cal oposar-se a l’ús o amenaça de l’ús de les armes nuclears. Cal prevenir la proliferació nuclear i evitar les crisis nuclears. La Xina s’oposa a la investigació, desenvolupament i ús d’armes químiques i biològiques per part de qualsevol país i sota qualsevol circumstància.
9. Facilitar les exportacions de cereals. Totes les parts han d’aplicar plenament, eficaçment i de manera equilibrada la Iniciativa de Cereals del Mar Negre signada per Rússia, Türkiye, Ucraïna i l’ONU, i defensar que l’ONU tingui un paper important en aquest afer. La iniciativa de cooperació sobre seguretat alimentària global proposada per la Xina ofereix una solució factible a la crisi alimentària mundial.
10. Posar fi a les sancions unilaterals. Les sancions unilaterals i la màxima pressió no poden resoldre la qüestió i només creen nous problemes. La Xina s’oposa a les sancions unilaterals no autoritzades pel Consell de Seguretat de l’ONU. Els països responsables han de deixar d’abusar de les sancions unilaterals i de la jurisdicció de braç llarg contra altres països, amb vistes a fer les aportacions per la desescalada de la crisi d’Ucraïna i crear condicions per al creixement econòmic dels països en desenvolupament i la millora de la vida dels seus pobles.
Finalment, i de manera no massa subtil (és a dir, utilitzant el llenguatge típic de les grans potències en aquests casos), Pequín deixa entreveure quins són els seus interessos econòmics:
11. Mantenir estables les cadenes industrials i de subministrament. Totes les parts han de defensar efectivament el sistema econòmic mundial existent i oposar-se a usar l’economia mundial com una eina o arma per a fins polítics. Es necessiten esforços conjunts per mitigar els efectes de desbordament de la crisi i evitar la pertorbació en la cooperació internacional en energia, finances, comerç d’aliments i transport, així com el soscavament de la recuperació econòmica mundial.
12. Promoure la reconstrucció postconflicte. La comunitat internacional ha de prendre mesures per donar suport a la reconstrucció postconflicte a les zones afectades. La Xina està disposada a proporcionar assistència i tenir un paper constructiu en aquest aspecte.
Analitzada en conjunt, la proposta xinesa és, ara mateix, l’única alternativa a perpetuar la guerra i els patiments humans i materials que comporta. Parteix d’uns principis més que raonables i ofereix garanties a les dues bandes de satisfer les seves mínimes exigències (integritat territorial, garanties de seguretat), apuntant la necessitat d’articular una solució negociada i internacionalment reconeguda, sense dobles vares de mesura, per als territoris en disputa.
A hores d’ara, aquesta proposta no tan sols és la més raonable, sinó també la que, amb petits matisos, és més ben vista per la majoria dels estats membres de l’ONU, amb l’excepció del bloc OTAN-UE. De fet, el President Lula ha iniciat contactes amb Zelenski i és molt previsible (i desitjable) que aviat ho faci amb Putin. Davant la política de blocs, dels imperis decadents, i dels lobbies armamentístics i energètics, el paper de les potències emergents pot ser lau per desencallar el conflicte i obligar les parts en litigi i llurs patrocinadors a seure a la taula de negociació.
El negoci criminal de la guerra
Com deia Bertold Brecht, “Hi haurà guerra mentre un sol ésser humà hi guanyi diners”. I hi ha qui n’està guanyant molts, de diners, en aquesta guerra… a costa, evidentment i en primer lloc, de la mort i el patiment del poble ucraïnès, i a costa també del saqueig de fons públics i l’empobriment general de les classes populars.
Centrant-nos en l’aspecte econòmic els números canten: tan sols a l’estat espanyol, les empreses energètiques han augmentat en un 40% els seus beneficis durant el 2022, la petroliera Shell ha obtingut els beneficis més grans en 115 anys d’història (40.000milions de dòlars), BP i Total Energies han duplicat els seus beneficis respecte l’any anterior i, junt amb les grans petrolieres americanes Exxon Mobile i Chevron (que també han batut els seus popis rècords), han acumulat uns 208.000 milions d’euros de beneficis en un sol any.
Hom podria pensar que aquests beneficis han anat en detriment de les energètiques russes… però no és així! El resultat paradoxal és que la petroliera russa Rosneft ha augmentat els seus beneficis en un 15%, la gasística Gazprom ha més que duplicat els seus beneficis respecte el 2021 i les exportacins de petroli rus han augmentat en un 7,16%.
Com quadren aquests números i qui paga la factura?
El motiu és ben senzill: mentre Europa ha caigut en el parany (per voluntat pròpia, per xantatge o per sabotatge d’infrastructures) parat pels EUA en forma de suposats boicots a Rússia, els EUA han seguit comprant, i en grans quantitats, petroli rus. Com? Doncs a través de l’Índia, que està actuant com a mediadora, comprant molt més petroli a Rússia del que necessita i revenent-lo als EUA.
Amb l’excusa dels problemes de manca de subministrament derivats del boicot a Rússia i la seva substitució per petroli i gas nord-americà (aquest últim molt més car, liquat i extret per fracking, pràctica prohibida a Europa!), i amb el beneplàcit d’uns governs europeus actuant com a administradors de protectorat americans, les energètiques s’han posat les botes amb uns augments de preus molt més enllà del que els problemes reals de producció (el peak-oil) provocarien.
Les conseqüències són del tot conegudes i patides, especialment per les classes assalariades arreu del continent europeu: uns índex d’inflació (10% interanual) i de pèrdua de poder adquisitiu que no es veien des del 1987. En resum, no només tenim un desastre econòmic per a les classes populars, sinó que aquest ni tan sols es justifica en termes de pressió econòmica real a Rússia i els seus oligarques per posar fi a la guerra.
Per acabar-ho d’adobar, l’escàndol és encara més gran quan parlem de la indústria armamentístisca. Algunes dades:
- Les 5 grans empreses armamentístiques dels EUA han acumulat pujades de cotització de 24.000 milions de dòlars des de l’inici de la guerra. Juntes acaparen el 51% del mercat mundial d’armes, que (segons el prestigiós Stockholm International Peace Research Institute) el 2022 ha mogut un total de 2 bilions d’euros (bilions europeus, és a dir 2 milions de milions). En l’acumulat dels darrers 10 anys, la cotització d’aquestes empreses a Wall Street ha augmentat en un 416%.
- L’anglesa BAE Systems, responsable d’actualitzar els tancs Challenger2 que Londres envia a Ucraïna (i, per cert, propietat de 4 membres de la Cambra dels Lords) , ha estat una de les més beneficiades, amb un augment de cotització del 60% en un sol any.
- Thales ha rebut un contracte per a la venda de 5000 míssils antitancs al preu de 33.000 euros cada unitat, cosa que ha provocat un augment del 56% de la seva cotització en borsa; però la companyia francesa més beneficiada ha estat Dassault, amb una pujada del 64% (mentre, per cert, la borsa francesa, en general i de mitjana, s’enfonsava 10%).
- L’alemanya Rheinmetall, fabricant dels tristament famosos tancs Leopard, ha més que doblat el seu valor en borsa des que va començar el conflicte (+150%), i espera duplicar les seves vendes fins els 12.000 milions d’euros el 2025, per a la qual cosa ha contractat 1200 nous empleats (acumulant-ne 30.000 arreu del món) i està construint una nova planta de municions a Hongria.
- A l’altra banda, la cosa no ha anat pas gaire diferent, amb la russa Almaz-Antey disparant els seus beneficis per contractació governamental i augmentant en un 45% el seu valor en borsa.
I tot això d’on surt? Doncs bàsicament de l’augment generalitzat dels pressupostos militars en tots els estats membres de l’OTAN i els seus satèl·lits. És a dir, de milers de milions d’euros que enlloc de dedicar-se a polítiques socials, infrastructures o desenvolupament, van a engreixar els beneficis criminals d’unes empreses que necessiten la guerra per fer el seu negoci.
Novament (insistim, després del poble ucraïnès), qui surt més malparada del negoci de la guerra és la classe treballadora europea que, a la inflacció provocada per l’especulació energètica, haurà de sumar les retallades socials derivades del finançament de la guerra (com ja s’està veient en diferents estats en forma de retallades de pensions, deteriorament dels serveis públics, índex de pobresa i de risc d’exclusió social, etc.).
La gran pregunta és: com podem arribar a tolerar aquesta aberració? I la resposta cal buscar-la en la història, en els moments previs a la Primera Guerra Mundial imperialista quan a França, Alemanya, Rússia i la resta d’estats europeus de tot l’espectre polític, que anava del nacional-xovinisme a la malanomenada social-democràcia, va comprar els discursos bel·licistes dictats per l’imperialisme.
Tan sols els comunistes van oposar-se aleshores al pensament únic que empenyia el món a una confrontació entre imperis catastròfica i criminal per als pobles europeus i que, alhora, va sentar les bases per a un augment exponencial dels beneficis dels seus oligarques i de l’aleshores imperi emergent americà en els anys de la “reconstrucció”.
El paral·lelisme amb l’actual pensament únic, bel·licista i maniqueu impulsat des de les oligarquies econòmiques és més que evident, i els seus propagadors, els còmplices necessaris d’aquest crim.
La propaganda bel·licista i el neo-xovinisme europeu, els còmplices necessaris
Deia en Ramon Barnils que “els mitjans de comunicació seran els exèrcits del Segle XXI” , adonant-se que són aquests mitjans els qui fan de transmissors del pensament únic, del relat esbiaixat i bel·licista, des dels centres de poder que el conceben, fins als cervells de la ciutadania. Si bé no és del tot cert (malauradament, ja que els exèrcits convencionals i llurs crims segueixen existint), sí que apunta una qüestió cabdal: sense el control dels mitjans de comunicació, els qui fan de la guerra el seu negoci no la podrien vendre amb impunitat… i inclús, cínicament, amb ínfules de superioritat moral i civilitzatòria.
Això ha estat així al llarg de la història de l’imperialisme. “La lluita contra la barbàrie i per la civilització” va ser esgrimida com a argument per l’imperi romà contra altres pobles d’Europa i la Mediterrània, pels “conquistadores” espanyols contra els pobles americans, per les potències imperialistes europees en el seu afany colonitzador a l’Àfrica, i per l’imperi nord-americà arreu del món, primer per lluitar contra els moviments d’alliberament, i després per imposar la globalització neoliberal a sang i foc.
Avui ens trobem davant d’una versió 2.0 del xovinisme europeu típic de la fase imperialista del capitalisme, interseccionat amb la retòrica de blocs desenvolupada pels EUA durant la guerra freda i adaptada posteriorment al discurs del xoc de civilitzacions per continuar amb el negoci de la guerra.
La consabuda cantarella consisteix a presentar maniqueament una Europa i uns EUA (en plena regressió democràtica i de drets socials, i promotors de la guerra, el pillatge, el saqueig i les dictadures arreu del planeta), com els garants de la civilització davant el monstre asiàtic que té en Rússia la seva punta de llança en les seves (tan malèfiques com irrisòries) intencions de dominar el món.
La por al fantasma xinès i al dimoni rus (tractats en bloc i obviant les diferències evidents) i la defensa d’uns tan suposats com inexistents valors democràtics cínicament reivindicats per governs ultradretans i/o règims autoritaris com els d’Ucraïna, Polònia, i Lituània, són l’espantall que justifica la carrera armamentística, el negoci de la indústria militar i les energètiques d’un i altre bàndol, i, en darrer terme i en clau geoestratègica, dos fets tan cabdals com gravíssims: la total submissió de la UE als dictats dels EUA (i de la seva quinta columna britànica), i l’impuls a la més gran organització criminal del planeta, l’OTAN, just en el moment en què passava les seves hores més baixes.
D’aquesta manera, l’imperialisme ianqui i el Partit de la Guerra han aconseguit que s’abandoni la pretensió estratègica de construir un espai de cooperació i seguretat euroasiàtic (que podria jugar un paper important en un context de món multipolar) i s’assumeixi el paper d’Europa com a perifèria de l’Imperi i potencial camp de batalla en un escenari imminent de confrontació de blocs.
Com han fet públics diversos analistes econòmics, els EUA necessiten empènyer la Xina a la guerra i n’hi haurà, tot i que aquesta intenti evitar-la o, si més no, limitar-la al màxim geogràficament.
El fet que un dels exemples més repugnants (i delirants) d’aquesta propaganda bel·licista hagi estat publicat per un portal com Vilaweb, ens dona la idea de fins a quin punt l’imperialisme i el militarisme han imbuit el pensament únic (o la manca de pensament crític) en l’opinió poblicada de les societats occcidentals. Ens referim, òbviament al pamflet militarista, xovinista i xenòfob intitulat “Ucraïna, un any després: una tercera guerra mundial que l’occident ha de guanyar”, escrit pel gasetista Per Nyholm, qui, per cert, aquella mateixa setmana declarava a Núvol que “Després d’aquesta guerra, Rússia ha de desaparèixer”. Sobren els comentaris.
El fet que Nyholm sigui octogenari podria suggerir que està fent un Tamames, o un Lessing, però no ens enganyem, mentre Doris Lessing va ser una de les plomes més brillants de la història que, en la seva vellesa, va mutar del feminisme i l’esquerra radical i anticolonial a gairebé la dreta xovinista, Nyholm ha estat sempre un publicista (teòricament socialdemòcrata) de les tesis de la dreta “liberal” i de l’imperialisme.
Més enllà d’aquesta publicació puntual, el fet és que el conjunt de think tanks proatlantistes s’han llençat a una cursa folla per servir els seus patrons en aquest moment clau i justificar l’escalada militar, la carrera armamentística, el desviament de fons públics al patrocini de la guerra i, sobretot i especialment, a silenciar, menystenir o denigrar qualsevol proposta de pau, com van fer en el seu moment amb la iniciativa israeliana (boicotejada directament per l’administració Biden segons va explicar el mateix ex-primer ministre hebreu Naftali Bennett) i com estan fent actualment amb el pla de pau xinès.
Eppur, si muove!
I malgrat tot, ni el món en el seu conjunt és com desitjaria l’imperialisme, ni l’estabilitat de l’imperi i la paciència dels seus súbdits són eternes. Algun dia passen de súbdits a ciutadans, s’empoderen, i tenen a les seves mans canviar el transcurs de la història. Com vam fer els catalans en les Revoltes de Quintes contra les guerres imperials d’Espanya al Nord d’Àfrica, com van fer els soviètics contra la primera guerra imperialista, o com van fer els nord-americans contra la guerra del Vietnam.
Quan les conseqüències del negoci de la guerra comencen a recaure sobre el poble (sobre les classes populars dels mateixos països on llurs oligarquies s’enriqueixen amb el patiment i la destrucció inherents a la guerra), ja sigui en forma de morts o de pobresa, cauen les caretes i és el moment de la revolta. La ciutadania europea no pot seguir callada mentre el xovinisme eurocentrista serveix com a excusa per a la guerra, i la guerra com a excusa per al saqueig de les nostres societats a mans dels oligarques i per al retrocés sistemàtic de drets socials i llibertats democràtiques.
A més, com ja apuntàvem a l’inici de l’article, aquesta visió maniquea, aquesta lectura tendenciosa i oportunista dels fets, malgrat el esforços ingents de propaganda, malgrat els xantatges polítics i econòmics, tan sols és compartida per menys d’una sisena part de la població mundial. Ni a l’Àsia, ni a l’Orient Mitjà, ni al Con Sud, on es concentra la immensa majoria de la humanitat i on s’han patit i es pateixen encara les conseqüències de l’imperialisme i el militarisme euro-ianqui, aquest relat té cap mena de recorregut.
És hora, doncs, de reprendre la lluita pacifista, de denunciar els dicursos bel·licistes i el negoci de la guerra. Cal exigir el suport i el compromís real dels diferents estats per assolir un alto el foc immediat i una solució negociada al conflicte, en la línia que proposen governs com el xinès o el brasiler i que reclamen la immensa majoria dels estats de l’ONU.
Aquest plantejament no és utòpic ni bonista, sinó que és l’únic possible en una perspectiva de progrés civilitzatori per a la humanitat. I és, sobretot, un platejament realista, donat que l’actual règim ucraïnès és, ras i curt, un protectorat dels EUA a l’est d’Europa, i donat també que la viabilitat econòmica de Rússia depèn en bona part de la Xina i de l’Índia.
O aturem la guerra, o ens acabarà d’engolir.
