Parlar d’Àngels Martínez Castells, més enllà dels moments més mediatitzats de la teva etapa com a diputada al Parlament, és parlar de trajectòria militant, d’activisme i de compromís social, de docència i debat d’idees… podries, per començar, explicar-nos com voldries ser presentada?
Com una dona feminista, d’esquerres, republicana, que intenta escoltar, comprendre, fugir dels sectarismes i ser coherent i solidària.
Repassem una mica la teva trajectòria militant que, segurament, exemplifica molt bé l’evolució de l’esquerra conseqüent del país. El 1968, amb 20 anys, ingresses -com tant jovent compromès d’aleshores provinent de comarques com el Vallès Oriental- al PSUC. Com hi arribes? Què significa per a tu el PSUC en aquells moments?
El PSUC era “el partit”, l’eina més útil per fer front al franquisme, i a mes, la gent lluitadora que jo admirava o era del PSUC o hi estava molt a prop.
Ser del PSUC, trobar-se a la clandestinitat amb la gent compromesa i lluitadora, volia dir respirar, pensar, no conformar-se, lluitar i deixar clar, com deia Raimon, que nosaltres “no som d’eixe món” feixista, temorenc i repressor, on la infelicitat i la por eren el pa nostre de cada dia. Ser del PSUC era lluita obrera arriscada pero conscient, era llegir els autors fonamentals que estaven prohibits, i cantar les cançons republicanes de la guerra civil, defensar el dret d’autodeterminació dels pobles i, malgrat la repressió i les tortures, poder somriure.
S’ha parlat molt del paper del PSUC en els darrers anys del franquisme i la posterior transacció al règim actual, amb més o menys llums i ombres segons el punt de vista adoptat. Quina és la teva valoració del paper jugat pel PSUC tant pel que fa a la relació entre lluita de classes i consciència nacional, com també pel que fa a l’anomenada “transición modélica”?
La gent del PSUC, amb l’Assemblea de Catalunya, el seu paper a CC.OO, a les lluites veïnals, encertava i era coneguda i reconeguda per la seva defensa dels interessos de la gent treballadora i la seva valentia front el feixisme. En canvi, aquesta mateixa valentia no es va mantenir per una part de la direcció, davant el PCE i Santiago Carrillo. El que havia acceptat la Tercera Internacional, el reconeixement del PSUC com a partit sobirà, no ho va assumir mai la direcció del PCE i des del PSUC no es va defensar prou. De l’Assemblea de Catalunya a la “Platajunta”, hi van dues concepcions ben diferents del paper de les organitzacions populars i reivindicatives i del dret d’autodeterminació i defensa del país i de la república. L’opció carrillista es va acabar imposant, i hi va perdre el protagonisme necessari de les lluites populars i la manera de construir la democràcia.
El 1982 formes part del gruix de militància que, disconforme amb la línia oficial, tireu endavant un nou projecte, el PCC, defensant teòricament una línia ideològica marxista-leninista i una praxi política popular i de ruptura que el PSUC havia abandonat. Tot i comptar amb molt compromís militant, i tot i la importantíssima tasca feta en diferents àmbits, el PCC no va arribar, però, a consolidar un espai polític i electoral potent a l’esquerra del PSUC-ICV. A què creus que va ser degut?
Sempre és bo recordar que la gent que va fomar el PCC és la mateixa gent que defensava els acords presos democràticament a la V Assemblea del PSUC. Qui no es accepta és la direcció del PCE i una part important de la del PSUC.
En la transició entre el 5è Congrés del PSUC i el PCC hi havia gent provada en la guerra civil, en la clandestinitat, i en mil i una batalles ideològiques i polítiques, però la majoria dels homes i dones del congrés que varen crear el PCC erem gent jove, que havíem esmolat les ungles en la lluita a les empreses, a la universitat i instituts i en els barris per aconseguir habitatges on viure i conviure, i no sols veiem les parets de cases i xaboles com els millors llocs per penjar-hi cartells electorals. Erem conscients que la lluita social, nacional, política i de classe no venia dividida per cap de les muralles que ens hi volien construir. Segur que no en sabíem prou, però crec que vàrem ser honestos: mai vàrem presentar una derrota com una victòria, i sense saber totes les regles del joc (moltes se les inventaven, com les preguntes, a mesura que responiem, i movent més d’una fitxa). Però crec que vàrem donar una forta sacsejada al tauler denunciant tot el que es volia amagar de venda de principis i de lluites doloroses, costoses i molt compartides.
Ni el franquisme que seguia prou viu ni els interessos globals d’un capitalisme en crisi podien acceptar la nostra existència. De la mateixa manera, tampoc nosaltres podíem creure’ns una transició debilitant i tramposa, ni les portes giratories que ja s’obrien, ni les herències per les sagues dels hereus dels guanyadors de l’aixacament militar.
Vist ara, teníem totes les de perdre. Però hi vàrem ser. Varem existir. I encara queda, potser, alguna cosa per aprendre i fer servir, en el futur, de la nostra existència.
A banda d’assagista i docent, durant uns anys vas ser directora de la revista Realitat, de la Fundació Pere Ardiaca, vinculada al PCC. Avui encara escrius assiduament articles d’opinió. Quin paper creus que juga la lluita ideològica en els processos de transformació?
La lluita ideològica és cabdal i cada dia més. Els poderosos han comprès la importància dels mitjans de comunicació, dicten els continguts i fins i tot l’ idioma (aquest ridícul 25% curricular!) a les escoles i universitats, i condicionen el que cal pensar i com pensar-ho. Ho fan de forma planificada i a llarg termini, no improvisen. Fa temps es va començar a denunciar el pensament únic com ideologia egoista, dominant, del que es va conèixer com “homo economicus”, un ésser egoista miop en politica i que malmet la seva vida i el planeta, Ara el pensament únic és més sobirà que mai i provoca falses cohesions dels més afavorits a costa de les immenses majories, cada vegada mes empobrides (també ideològicament) i dividides perquè així són més fàcils de vèncer. Cal recordar les paraules de Lenin: “Els homes han estat sempre, en política, víctimes nècies de l’engany aliè i propi, i ho continuaran sent mentre no aprenguin a descobrir darrere de totes les frases, declaracions i promeses morals, religioses, polítiques i socials, els interessos d’una classe o altra”.
En els darrers anys es parla de la desorientació estratègica de l’independentisme, però aquest és un mal que afecta de fa dècades el conjunt de l’esquerra… creus que, en general, els moviments populars i transformadors hem caigut en el parany de la desideologització, el pensament líquid, i l’immediatisme superficial i efectista?
Han caigut i són en un parany molt antic i molt elaborat dels think tanks, els fonamentalismes de tota mena i les santes aliances patriarcals que expulsen consciència, filosofia, gènere i història dels llibres de text i de les ments dels qui volen aprendre. Hanna Arent denunciava el feixisme com la banalització del mal. Cal banalitzar molta barbàrie per arribar a blanquejar la banalització del mal. I aquí estem, en aquesta davallada del pensament alliberador, per seguir les agendes que convenen als polítics corruptes i als corruptors del cantó fosc. Però també és cert que es passen tant en les seves impunitats i malifetes que no seria difícil poder donar-los la volta, denunciar-les amb arguments i fer palesa la seva manca de sentit i de raó per la majoria. El grau de deshumanització de la humanitat ha d’acabar revoltant als humans, i tornar a fer canviar la por de bàndol.
Reprenent el fil de la teva trajectòria militant, després dels anys al PCC i EUiA, el 2015 fas l’aposta pel projecte de Barcelona en Comú, que genera unes grans expectatives de canvi pel que fa a les polítiques municipals i al model de ciutat, de país i de societat. Avui, després de dues legislatures amb Ada Colau d’alcaldessa, quina valoració en fas?
Llastimosament, un projecte que no conclou, una oportunitat perduda. Un exemple més de la mediocritat de la política de les esquerres que hauria de poder imposar-se sense gaire esforç a les corruptes i forassenyades propostes de les dretes. Entre la IDA i l’ADA hi ha grans diferències a favor de la darrera. Perquè té doncs més suport popular la de les gavines que ha fet una politica criminal en sanitat durant la pandèmia i no sols? I no s’hi val sols a dir que una cosa és Madrid i una altra Barcelona. Ciudadanos, la penúltima creació del populisme dretà mes desvergonyit, va néixer i créixer a casa nostra. Però cal humilitat, més credibilitat i repensar polítiques alliberadores quan les que han volgut ser-ho no arriben enlloc i calen vots com els de Manuel Valls per mantenir l’alcaldia.
Parlem ara dels anys més candents del que s’ha anomenat “el procés”, anys en què ets escollida diputada al Parlament en la candidatura de Podem-CSQP, i on et toca viure en primera línia moments decisius com l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió, el referèndum de l’1 d’Octubre, etc. Una de les fotos més impactants és la de tu i l’Albano Dante desobeint les consignes de delació del tàndem Coscubiela-Rabell. Com creus que gent en principi d’esquerres arriba a aquests nivells de complicitat amb un règim repressiu? És un problema ideològic, de desclassament, de cooptació per part del sistema?
L’Albano i jo vàrem escriure un Informe Urgent des dels escons 4 i 5 on intentem explicar bona part d’això que em preguntes. No ho dic per fer propaganda, sinó perquè ja n’hem parlat força d’una etapa difícil i fins i tot dolorosa. T’hi afegiré una cosa. Ni ell ni jo parlàvem aleshores de que cal desobeir. Ni en fèiem una proposta programàtica. Però quan cal desobeir, quan no hi ha altre camí digne, cal fer-ho, i es fa. Per dignitat. Per consciència. I perquè surt de dins… de fet, a la meva edat, m’he passat més temps desobeint que obeint. I en general em sembla que així he evitat ser còmplice de corruptes i “el sistema” ha entès que era força difícil, per no dir impossible, cooptar a les persones honestes. De les causes que enuncies, segurament totes hi són en una proporció o una altra, però poso en dubte que la gent que menciones fos, en aquell moment, “en principi d’esquerres”. Com molts dirigents del PSOE i del PSC.
Parlem una mica de la teva vessant més activista. Vas ser una de les impulsores de la plataforma Dempeus per la Salut Pública, en resposta a les retallades i les polítiques neoliberals i privatitzadores desplegades, entre altres i amb especial entusiasme, pel govern d’Artur Mas. Amb la perspectiva que et dona haver viscut i analitzat l’evolució del sistema sanitari català, fins a quin punt creus que és greu la situació? Es pot construir un país i una república desestructurant una societat?
Desestructurant una societat sols es construeix feixisme. Ho va explicar molt bé Karl Polanyi en un llibre que no ha perdut vigència. Però el que més indigna és contemplar com partits polítics de diferents tradicions són còmplices de la destrucció d’un sector públic cabdal pels valors democràtics i els drets humans. Ningú pot ser-ne indiferent.
A la Conferència de Bangladesh es va fer una definició de salut que és una de les més colpidores que conec i de les que més crida a la reflexió i a lʼacció. Diu:
«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, lʼexplotació, la violència i la injustícia són a lʼarrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que sʼhan de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques sʼhan de canviar de forma dràstica.»
La lluita per la salut publica segueix sent una lluita cabdal i pendent. Ens hi va la democràcia, la salut de la societat i fins i tot la vida.
Quina opinió et mereix l’actual govern autonòmic? Ens van dir que calia esperar a “eixamplar la base” fent una “bona gestió del mentrestant”. De moment, aquesta gestió va de jocs olímpics, de mestres en vaga, de l’ara no toca… Pujolisme 2.0?
L’actitud d’insubmissió és avui la clau de la pedagogia, i va bé com a minim de pensar-hi per superar d’una vegada una transició que no ens deixa créixer. Cal començar a ser, nosaltres i com a poble, l’únic senyor del que parlava el poeta.
En l’actual situació, hi ha qui planteja superar el marc dels partits polítics… tot i que des de punts e vista diferents: Es parla, d’una banda, de la necessitat de tornar a fer país i reforçar el teixit social, el moviment popular i la mobilització com a motors fonamentals de la lluita independentista. D’altra banda, des de determinats àmbits es parla també (i de nou) de les famoses llistes electorals ciutadanes. Recordem també que tu formes part actualment de Som Alternativa, que juntament amb Poble Lliure, vam impulsar la candidatura del Front Republicà a les eleccions estatals de l’abril de 2019, obtenint uns notabilíssims resultats (113.807 vots) i quedant-nos a les portes del Congreso. Avui es comenta també que els partits que han promogut els darrers anys la demobilització social, poden acabar patint la desmobilització electoral… Com creus que caldrà encarar el panorama electoral a curt i mitjà termini?
Som Alternativa va tenir el seu moment, però ara no vull reclamar-me’n, ni tampoc del Front Republicà. Però segueixo pensant que l’organització social i politica es bàsica per poder canviar les coses a favor de l’equitat i contra les desigualtats que no deixen ni créixer ni viure. Cal organització i activisme, reflexió i compromís. L’actitud d’insubmissió és avui la clau de la pedagogia necessària per superar d’una vegada una transició que no ens deixa ser qui som i com som: i com a poble, l’únic senyor del que parlava el poeta. L’1 i el 3 d’octubre del 2017 ens ho vàrem creure i ens vàrem posar dempeus.
La llibertat o la servitud no és el designi de cap divinitat: és fruit de la voluntat de les dones i els homes. Cal entendre que la lluita electoral és un moment més de la lluita de classes, i que perquè es decanti a favor de les majories conscients de les seves necessitats i interessos, hem de saber sumar les lluites feministes a les laborals, les mobilitzacions per la salut i per una educació laica i alliberadora. Cal fer compartida la voluntat dels veïns i veïnes per barris saludables, i la determinació perque no hi hagi gent sense cases ni cases sense gente. Ni tampoc gent sense papers ni papers de tribunals obscurs que sentencien amb lleis d’autor, i s’emporten afectes i vida.
