Escrivíem, en l’anterior article, sobre com el País Valencià hauria d’haver sigut el canari a la mina de la construcció de la República Catalana pels processos que nosaltres ja hem patit, o estem patint. Sense ser cap coincidència, sinó una conseqüència natural de l’actuació del règim espanyol del 39/78, ja que Espanya continua avançant en la seua construcció de les relacions de colonialitat envers els PPCC, fa sols uns dies, el 24 de febrer, vèiem com la deriva processista dels partits al govern principatí acceptava les imposicions dels tribunals espanyols, destruint el sistema d’immersió lingüística en català que tant ha afavorit la llengua, i sobretot, a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats a Catalunya.
Malauradament, no és sorprenent, ja fa anys que al País Valencià se’ns ha imposat un sistema d’exclusió i, ara, de percentatges, argumentant la imposició judicial d’aquesta, carregant-se l’únic reducte d’immersió opcional en valencià que teníem. És absolutament incomprensible des del nostre punt de vista, que abans d’arribar a aquest punt, no s’haja bastit una estratègia transversal per fer front al que ja ens havia passat al País Valencià per tal de protegir la llengua al Principat. Fins i tot la saviesa popular el té ben present, per alguna cosa tenim la dita «Quan les barbes del teu veí veges tallar…».
Ben cert és també, que com ja mencionàvem a l’anterior article, la deriva actual havia portat al Principat «a la mateixa lluita per la catalanitat, la supervivència, la defensa de la llengua, de la cultura, passant a segon pla la lluita per la independència». En el context concret de la llengua, sapigueu que el model proposat sols serveix per a la judicialització de l’educació centre a centre, i, per tant, la conflictivització de la llengua, que en la correlació actual de forces, pot portar que una part important de la població acabe rebutjant la llengua per l’opció menys conflictiva, en el nostre marc, la llengua imposada.
Així doncs, què cal fer? La pregunta que ens intentava respondre Lenin. En primer lloc, ens cal bastir una estratègia de coneixement dels PPCC tal com són, i no com ens agradaria que foren. Les activitats concretes poden diferir i fins i tot fer-se simultàniament com ara amb conferències, jornades, concerts, articles, potenciació de quadres territorials a totes les entitats estratègiques…
Però, necessàriament, per poder fer això amb algun tipus d’autoritat, hem de dirigir esforços cap a les entitats del País Valencià (i també les Illes Balears) que treballen per l’empoderament del País Valencià, incloses totes les seues comarques, i els cinc milions de valencians i valencianes.
Fins ara i més enllà de la voluntat dels diferents actors, bona part de la solidaritat que s’ha emés des del Principat cap al País Valencià i les Illes, ha acabat revertint en estratègies de suport a l’agenda principatina, convertint de pas les diferents activitats «solidàries» en programes d’intervenció cada volta més minoritàries i fins i tot marginals.
Un exemple del que diem ha estat la reivindicació històrica de poder veure TV3 al País Valencià i les Illes. Aquesta reivindicació, que en principi pot ser justa, acaba tornant-se en contra nostra, ja que acaba infantilitzant-nos. La superació d’aquesta mancança a partir de reivindicar la reciprocitat plena de totes les ràdios i TV a tots els territoris, ens dota d’un imaginari de lluita més horitzontal i més plenament solidari.
El cas de la lluita a favor de la llengua, ens hauria de servir de paradigma a l’hora d’enfocar com bastir les diverses estratègies. Aquestes haurien de ser comunes en els objectius i diferenciades i coordinades, en les tàctiques emprades. Hauríem de dotar del qualificatiu de lluites estratègiques a totes aquelles que tenen a veure en la lluita contra la colonialitat: defensa del territori, lluita contra l’espoliació econòmica, tots els aspectes relacionats amb la futura sobirania alimentària, hídrica i energètica, i aquelles altres que tenen a veure amb la defensa dels drets socials de les majories i les llibertats individuals i col·lectives.
Particularment cal garantir la coordinació de les lluites bàsiques entre els nostres territoris, perquè els atacs, continuaran sent els mateixos amb diferents intensitats depenent dels interessos espanyols. Però, cal tindre molt clar, que les pressions espanyolitzadores al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya sols aniran in crescendo, i que, o comencem a establir mecanismes conjunts per aturar aquest procés des de la transversalitat més absoluta, o estarem ajudant a l’enemic.
I l’exemple més clar, el tenim a la llengua. Mai més les respostes a un atac als nostres drets nacionals, socials, o polítics, poden quedar-se en unes fronteres autonòmiques. O fem respostes conjuntes amb intel·ligència, o sols allargarem la nostra derrota.
En les nostres mans està.
