Una invasió tan criminal com estúpida
A finals de febrer, i després de mesos d’escalada de tensió, Vladimir Putin anunciava un operació que tenia, segons ell, com a objectiu “la desmilitarització i desfeixistització d’Ucraïna”… Doncs bé, ha aconseguit tot el contrari!
No caurem en el parany del pensament únic i el gasetisme bel·licista imposat pels mèdia occidentals en aquesta guerra, amb perles com “no entrarem a debatre les arrels del conflicte perquè això seria fer-li el joc a Putin” 1, i exposarem, de nou, més endavant, com, efectivament, el cop d’estat de 2014 va suposar un avenç terrible en el procés de feixistització d’Ucraïna, i en el desplegament de la política expansionista i militarista dels EUA i l’OTAN amb l’establiment, de facto, d’un protectorat. Ara bé, no podem admetre, ni tolerar, ni justificar de cap de les maneres l’acció criminal perpetrada per Putin contra la població civil ucraïnesa.
Lluny de limitar-se a una acció puntual i defensiva, o fins i tot a una “intervenció quirúrgica”, com diuen els propagandistes de guerra, (per exemple contra instal·lacions militars potencialment perilloses per a Rússia, o contra els batallons neonazis actius a Ucraïna), Putin s’ha llançat a una invasió criminal del país veí, provocant la mort i la destrucció de milers de vides humanes.
Víctimes civils que, en la seva majoria, són paradoxament russòfones, habitants de les ciutats de l’est i el sud d’Ucraïna, precisament allà on encara hi havia un gran sentiment russòfil i on la versió feixista del nacionalisme ucraïnès era molt minoritària. Recordem, per exemple, que Khàrkiv, la ciutat més castigada per la guerra, va viure manifestacions de desenes de milers de persones contra el cop d’estat del 2014 que van acabar en massacre: l’assasinat de 12 manifestants antifeixistes a mans de neonazis ucraïnesos2. De la mateixa manera, Odessa, la ciutat més russòfona, més antifeixista3, i més cosmopolita a l’est de Berlín, viu assetjada per les tropes russes.
Putin ha acabat amb la russofília de bona part de la població ucraïnesa, forjada per segles de coexistència i de cooperació davant enemics comuns (invasors polonesos i lituans, hordes mogols, ràtzies tàrtares, opressió zarista i invasió nazi alemanya) i ha desvetllat el sentit de pertinença a Ucraïna, incloent-hi els milions d’ucraïnesos russòfons que han estat menystinguts i insultats pel nacionalisme feixista ucraïnès4.
Així, en una Ucraïna on bona part de la població vivia amb recança l’ascens del feixisme, la qual cosa explica la victòria electoral de Zelensky (un jueu partidari inicialment de negociar la pau amb Rússia que es va veure escanyat per la pressió a dues bandes del feixisme instal·lat en l’aparell de l’estat, i les amenaces dels EUA de retirar-li el suport econòmic si no s’adheria a l’OTAN) Putin ha aconseguit fer aparèixer els llops com a xais, i, de retruc, desvetllar la consciència nacional ucraïnesa, inclús entre aquells que, fins ara, o no veien cap contradicció entre parlar rus i ser ciutadà ucraïnès, o fins i tot es sentien nacionalment russos.
I pel que fa a la desmilitarització, el fracàs encara és més evident! L’OTAN ha assolit el que des del principi va ser el seu objectiu: donar sortida a l’estoc armamentístic dels EUA i militaritzar tota l’Europa de l’Est. Si Rússia no volia una Ucraïna militaritzada, ara es pot trobar encerclada per bases i armes de l’OTAN fins i tot en països tradicionalment neutrals com Finlàndia o Moldàvia, i amb una extrema dreta russòfoba a Polònia, Lituània i Geòrgia clarament reforçada.
Per tant, arribem a dues possibles conclussions: o que Putin és curt de gambals, o que tot plegat no és res més que una confrontació entre imperis decadents, entre oligarquies corruptes i militaritzades que necessiten de la guerra per mirar de perpetuar el seu poder.
Certament, ni al règim autoritari i extractiu de Putin, ni a l’OTAN els han importat mai ni els drets humans, ni els drets dels pobles, començant pels que es troben sota les seves urpes. No tan sols això: Europa i els EUA han utilitzat històricament i de manera cínica l’excusa dels drets humans per desplegar les seves polítiques imperialistes i bel·licistes a l’Àfrica i l’Orient Mitjà, recolzant-se, sempre, precisament, en els sectors més bàrbars i depravats dels països agredits, que han acabat perpetrant genocidis, instaurant dictadures militars o teocràtiques, duent estats a la fallida i escampant la mort, la misèria i els abusos sistemàtics contra la població.
Avui, el poble ucraïnès, (com el kurd, el sirià, el somalí, l’amazic, els libis, o els saharauís, entre altres) és víctima d’una geoestratègia criminal, d’un càlcul en termes econòmics per part de fabricants d’armes, magnats dels hidrocarburs, i especuladors enriquits amb les privatizacions de sectors estratègics o amb el gran negoci de les “reconstruccions” que segueix a cada guerra. Putin ha començat oficialment la guerra, i l’OTAN ja ha aconseguit allò que buscava: reviscolar políticament i fer el gran negoci armamentístic.
Mentrestant la Unió Europea s’enfonsa moralment, políticament i econòmicament degut a la seva submissió suïcida als dictats dels EUA, el belicisme, i el neoliberalisme.
Mentides i vergonyes de la propaganda de guerra
La primera de les fal·làcies del discurs bel·licista que aquests dies ha esdevingut pensament únic en els mitjans de comunicació occidentals és la de plantejar aquesta guerra com una lluita entre democràcia i dictadura, o com deia el president espanyol “entre dues maneres de ser i d’estar al món”, rescatant la vella idea de l’administració Bush sobre l’eix del mal i el xoc de civilitzacions.
Anem a pams: Qualificar el règim instaurat a Ucraïna de democràcia és un insult a la realitat, a la història i a la intel·ligència. I és especialment preocupant que, fins i tot des de sectors independentistes o pretesament d’esquerres es continuï negant una evidència criminal: l’acceleració del procés de feixistització d’Ucraïna a partir del cop d’estat de 2014.
Una mica d’història: El Rus de Kíev fou el primer estat eslau (tot i que fundat per guerrers víkings) que ocupava part del que ara són Rússia i Ucraïna. La major part d’aquest territori va patir la invasió mogol de l’Horda d’Or, i posteriorment tàrtara (tribus túrquiques de Timur) en l’epoca de la Gran Horda, però la part més occidental va romandre independent fins ser conquerida per Polònia (i Lituània), qui l’administrà durant segles, fins ser annexionada a l’imperi Austro-Hongarès. Aquesta part més occidental és la Galitsa, zona on el poble sempre ha parlat ucraïnès, des que aquest es conformà com a llengua (no així les elits poloneses o alemanyes), però a l’est i al sud les coses són més complicades.
Durant segles, els eslaus d’aquesta zona, amb independència que la seva llengua evolucionés cap al rus o l’ucraïnès, van lluitar contra els intents expansionistes dels polonesos i contra l’ocupació i les ràtzies tàrtares. El fèrtil sud d’Ucraïna (i de Rússia), pràcticament deshabitat, era la terra dels cosacs, (els fora de la llei) que sobrevivien al marge de les normes imperants, les ràtzies esclavistes i les persecucions religioses tant per part de polonesos com de tàtars . La situació fa un tomb copernicà quan els cosacs s’organitzen militarment i s’alien amb el nou estat eslau de Rússia, esdevenint la seva força de xoc. Els tàtars són derrotats i es facilita el repoblament de tot el territori al nord del Mar Negre i el Mar d’Azov amb eslaus (ucraïnesos i russòfons) i pobles tradicionalment perseguits pels turcs: jueus, armenis i grecs. Catalina la Gran encarrega al seu amant, el general Potemkin, i a l’enginyer català Josep de Ribas, la construcció del port d’Odessa, on el rus esdevé lingua franca de les diferents comunitats, culminant així l’expansió territorial i econòmica de l’imperi rus fins pràcticament els límits de l’imperi otomà.
Entre finals del segle XIX i principis del XX es produeix un desvetllament de la consciència nacional ucraïnesa, però en dues branques paral·leles i sovint contraposades. Al voltant de Kíev, ciutat d’una intensa vida cultural, la figura cabdal del nacionalisme ucraïnès és Taras Shevchenko, poeta i lingüista, qui normativitza i dignifica l’ucraïnès, considerat fins aleshores com una llengua vulgar (el rus petit) per les elits. Shevchenko, una mena de síntesi ente Pompeu Fabra i Joan Maragall, va compartir presó amb revolucionaris anti-zaristes russos, i al seu voltant es va articular un nacionalisme de caire progressista, integrador i radicalment democràtic. Anys després, amb la creació de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, Shevchenko és elevat a la categoria d’heroi nacional.
Mentrestant, a la Galitsa, llavors sota jou austríac, els nous ocupants afavorien l’aparició d’un nacionalisme ucraïnès ben particular: profundament supremacista, russòfob, antipolonès i antisemita, inspirat per la idea que els ucraïnesos no tenien res a veure amb els bàrbars eslaus, sinó que eren un avançat poble europeu… us sona?… el líder d’aquest moviment fou el criminal de guerra Stepan Bandera, admirador declarat de Mussolini, qui deixà per a la història una frase capital: “En la nostra Ucraïna sobirana no hi tenen cabuda ni els russos, ni els jueus, ni els comunistes”5. I no es limità a la frase, cal reconèixer que va ser conseqüent, ja que les seves milícies van colaborar estretament amb els nazis en l’extermini de més d’un milió de jueus només a Ucraïna. Doncs bé, l’actual règim ucraïnès ha fet d’aquest energúmen el seu heroi nacional, i del seu catecisme feixista la principal font d’inspiració.
Com ja vam exposar en un article anterior, després d’anys de rearmament i finançament per part de la CIA6, el 2014, el moviment neonazi ucraïnès, junt amb els mercenaris franctiradors, són les forces de xoc uilitzades per perpetrar el cop d’estat, esclafar la dissidència i convertir Ucraïna en un protectorat dels EUA… i el preu que es paga per quests serveis és evident: la ilegalització del Partit Comunista Ucraïnès7, l’únic que s’havia oposat a les privatitzacions i el segrest del poder a mans dels oligarques, la persecució del sindicalisme, el tancament de mitjans de comunicació en rus, la persecució de les llengües minoritàries a la Transcarpàcia, el nomenament de dirigents neonazis com a alts càrrecs de l’aparell de l’estat, la privatització de serveis públics a mans d’organitzacions afins a Pravi Sektor i Svoboda, la total impunitat de les bandes feixistes, el revisionisme històric culminat amb l’exaltació d’Stepan Bandera com a heroi nacional, la semi-negació de l’holocaust i la culpabilització a l’exèrcit roig de l’extermini dels jueus, i, fins i tot, la incorporació dels batallons neonazis Azov i Aydar, responsables de nombrosos crims contra la humanitat, en l’exèrcit ucraïnès (ara en forma de regiments).
On és doncs, el bàndol demòcrata? Resposta: No hi és, no el busqueu. Com hem dit abans, aquesta és una guerra entre imperis, per als quals la democràcia real és una nosa.
La segona fal·làcia consisteix en presentar Europa com a baluard de la democràcia en aquest conflicte. Una democràcia que no dubta en recórrer a la més pura censura, la criminalitació de la dissidència i l’establiment d’una dictadura mediàtica i maniquea que redueix el periodisme a la més pura propaganda de guerra.
Així, de cop i volta, es talla l’accés a mitjans de comunicació que puguin exposar una versió diferent dels fets, o informar d’allò que la propaganda occidental amaga sistemàticament, com l’empresonament i el segrest de polítics ucraïnesos partidaris de la negociació i la no-incorporació a l’OTAN, les nombroses violacions dels drets humans per part de les milícies neonazis ucraïneses, o els camps d’entrenament del feixisme internacional que aquestes organitzen, ara amb armes enviades per la UE i l’OTAN8.
La guerra d’Ucraïna està essent l’excusa per a la fi del periodisme independent a Europa Occidental; i en aquest sentit resulta clarificador com mentre l’ara blanquejat govern d’extrema dreta polonès manté empresonat el periodista Pablo González, el gruix dels mitjans pro-atlantistes o calla o tracta de criminalitzar-lo, mentre, això sí, posa cínicament el crit al cel per la manca de llibertat de premsa a Rússia.
Fins i tot opinadores gens sospitoses de russofília i tradicionalment alineades en la defensa dels punts de vista pro-atlantistes com Pilar Rahola han advertit de la traïció als propis principis fundacionals de la UE que suposa “utilitzar l’excusa de la guerra per carregar-se la carta de drets fonamentals de la UE, i en conseqüència, el conveni europeu per la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals que són la base del Tractat de Lisboa que dona sentit a la Unió Europea”.
La censura i la utilització sistemàtica dels mitjans de comunicació com a eines per justificar una escalada armamentística respon a un esquema autoritari i bel·licista que res té a veure amb la democràcia i molt amb l’imperialisme i la propaganda maniquea prèvia a la primera guerra mundial.
Amb la complicitat necessària dels mèdia, la guerra ha servit diversos estats, governs, polítics mediocres i sàtrapes europeus per tapar les seves mancances, traïcions i incompliments, i corrupcions9; i ha donat l’excusa per justificar l’injustificable, com la primera de les grans vergonyes: trencar el consens existent de no enviar armes a una zona en conflicte.
Tots els estats europeus havien consensuat, si més no, a nivell oficial i institucional10, que l’enviament d’armes a un conflicte no feia sinó allargar-lo inútilment, provocant un augment del nombre de víctimes i del patiment d’aquestes. Teníem establert, després de la segona guerra mundial i de dècades de lluita pacifista, que enlloc de llançar gasolina al foc, el que calia era centrar-se en la protecció de la població civil i en la intensificacio de l’acció diplomàtica per acabar com abans millor amb la confrontació armada i afavorir espais de negociació. Doncs bé, tots aquests consensos se n’han anat en orris, i amb un agreujant de cinisme: la utilització del fons europeu per la Pau precisament per atiar la guerra.
A banda d’allargar el drama humanitari dels civils ucraïnesos afectats directament pel conflicte, la militarització suposarà castigar encara més les classes populars d’una Europa a les portes d’una gran crisi econòmica, augmentant els pressupostos de defensa (i, previsiblement, també els destinats a cossos repressius) a costa, com sempre, de les polítiques socials. És a dir, mentre la indústria militar nord-americana es frega les mans amb el seu gran negoci i la reactivació de l’OTAN, Europa assumeix un paper subordinat de perifèria de l’Imperi.
I no només això: Europa envia armes ofensives a un conflicte sense saber (o el que és pitjor: sabent, però no fent públic) qui les rebrà i quin ús en farà. Hores d’ara ja s’ha documentat que bona part dels primers enviaments han acabat en mans de regiments neonazis que, tradicionalment han utilitzat les armes per massacrar “l’enemic interior”.
La segona gran vegonya d’aquesta Europa en plena regressió és la doble moral (quan no el cinisme més descarnat) en qüestons tan sensibles com les agressions bèliques, les condemnes, el reconeixement d’independències, i, especialment, els refugiats.
Mentre desenes de milers de refugiats de les guerres promogudes per l’OTAN i els seus aliats islamo-feixistes a Síria, a Irak, a Líbia, al Iemen i a l’Afganistan segueixen malvivint en camps de concentració a Grècia i a Turquia després de llargs anys de la destrucció dels seus països, mentre la guàrdia civil apallissa a Sabta les persones que fugen de les guerres i la misèria imposades per l’imperialisme a l’Àfrica, mentre organitzacions com Mare Nostrum han de seguir fent la seva heroica tasca de rescat essent sovint perseguides pels estats europeus, mentre s’ha arribat a empresonar activistes que ajudaven els refugiats sirians i en denunciaven la vergonyosa situació, ara Europa s’omple cínicament la boca de solidaritat amb les víctimes de la guerra. Fins i tot el govern racista de Polònia té la barra de presentar-se davant el món com un exempe de democràcia i acolliment.
Mentre la guerra d’Ucraïna ocupa totes les portades (de fet, gairebé totes les planes) informatives, emparats en la més absoluta impunitat, Israel aprofita aquests dies l’avinentesa per bombardejar Damasc, Aràbia Saudí per seguir amb la seva guerra genocida al Iemen, i les dictadures del Golf per seguir patrocinant el terrorisme islamo-feixista al nord de Moçambic, Nigèria i tot el Sahel.
Mentre Europa va permetre amb la seva passivitat tot just fa dos anys l’agressió i la neteja ètnica perpetrada per l’Azerbaidjan contra Armènia, i ha permès -i fins i tot promogut, tergiversat, ocultat i justificat- els crims comesos pels feixistes a Ucraïna des del 2014, ara pretén erigir-se en paladí dels oprimits.
I, cosa que com a catalans ens hauria de cridar, si més no, l’atenció: mentre alguns referèndums i declaracions d’independència són reconeguts, altres realitzats en condicions sovint més garantistes, són menystinguts i desqualificats, de manera que el reconeixement o no d’independències de nous estats, va més lligat als interessos geoestratègics i les correlacions de forces, que no pas a l’aplicació de criteris objectius de garanties democràtiques.
Els grans perills que ens amenacen
A banda de l’article de Jordi Mumbrú al diari Ara citat anteriorment en que es denunciava l’existència a Ucraïna, des del 2014, de campaments d’entrenament de grups neonazis (en els que hi han participat feixistes espanyols i catalans) el fotoperiodista Jordi Borràs11, especialista en grups d’extrema dreta, advertia fa poques setmanes d’un perill imminent: que Ucraïna es converteixi (de fet, ja ho està fent) en el que va ser Síria fa deu anys.
De la mateixa manera que les armes enviades als mercenaris i als insurgents islamo-feixistes sirians van convertir aquell país en el feu de l’ISIS i en el camp d’entrenament del terrorisme wahabita a nivell mundial, avui Ucraïna s’està convertint en el camp de pràctiques dels moviments neonazis d’arreu d’Europa… amb les armes enviades per Europa!
I de la mateixa manera que els psicòpates wahabites que va anar a lluitar i a entrenar-se a Síria fa 10 anys va tornar escampant la mort i el terrorisme per mitja Europa, els nazis que avui s’entrenen i lluiten a Ucraïna (entre els quals hi ha reportats també actualment grups d’espanyols i catalans) tornaran als seus països a sembrar el terror entre dissidents, persones homosexuals, militants d’esquerres i activistes socials.
Faria bé l’independentisme d’adonar-se que ha caigut en el parany de l’enemic, el repressor que un dia es disfressa de jutge, l’altre de militar, periodista o policia, i l’altre de neonazi. Cal rectificar, i exigir la desescalada i la desmilitarització del conflicte, abans que nosaltres mateixos n’acabem sent víctimes.
El segon, i encara més perillós, és que l’OTAN entengui la guerra d’Ucraïna com un preàmbul, un assaig, i potser fins i tot el detonant d’una cosa molt pitjor: una guerra oberta contra la Xina que, necessàriament, seria catastròfica per a la humanitat.
La cimera de l’OTAN del proper més de juny a Madrid ja es plantejava en aquests termes abans de la guerra d’Ucraïna: com afeblir la Xina militaritzant l’extrem orient, rearmant el Japó12 i generant una espiral de provocacions i conflictes a escala vada vegada més gran (maniobres militars i míssils estratègics a tocar dels grans centres industrials xinesos, escaramusses i obstrucció del tràfic marítim al Mar de la Xina i l’estret de Malaca, finançament de grups insurgents, etc).
Malgrat el paper extremadament prudent i caut jugat per la RPX en el conflicte d’Ucraïna, malgrat que ha manifestat una i mil vegades el seu respecte per la integritat territorial d’Ucraïna i la seva disposició a la mediació, malgrat que el seu pressupost militar és una desena part del de l’OTAN i malgrat que mai ha intervingut militarment en conflictes fora dels seus límits territorials, la màquina de propaganda bel·licista i atlantista ja s’ha posat en marxa, i després d’unes setmanes de monotema maniqueu amb Rússia, el Chinabashing13 ha tornat a l’ordre del dia dels telenotícies.
Avui, a Ucraïna, s’enfronten dos imperis decadents. D’una banda uns EUA que econòmicament es sostenen en la indústria de la guerra i el pillatge de recursos energètics, (i que, per tant, necessitaven aquesta guerra com pluja d’abril) i una Europa que, sotmetent-se als interessos de l’OTAN no ha fet sinó accelerar la inevitable crisi energètica i econòmica. De l’altra, una Rússia amb una economia basada en l’exportació d’hidrocarburs i l’especulació, segrestada per unes castes extractives tant o més vampíriques que les occidentals.
Dos imperis que tenen dues coses en comú: La primera és la involució autoritària, amb la renúncia als seus tan suposats com vilipendiats valors fundacionals en el cas d’occident, i amb un règim obertament despòtic i oligàrquic a Rússia. La segona és la necessitat de la guerra per a sobreviure, en un cas per mantenir la indústria militar i el saqueig de recursos naturals i energètics que permet funcionar les seves economies, en el segon per evitar que els conflictes interns derivats de la manca quasi-total de drets i llibertats la facin esclatar.
Però l’escenari d’una confrontació a l’Àsia, on hi viu més de la meitat de la humanitat, i en concret contra la Xina, on es concentra gran part de la produció de bens de consum del planeta, on els darrers anys s’han produït grans avenços tecnològics, econòmics i socials, amb centenars de milions de persones rescatades de la pobresa, i des d’on s’ha practicat una política internacional no-bel·licista que ha donat per primera vegada fruits positius pel que fa al desenvolupament de països africans saquejats durant segles pels estats i les companyies europees… això són paraules majors!
Si l’estratègia de l’OTAN a Ucraïna es repeteix a l’extrem orient, potser no caldrà que patim per l’altra gran amenaça per a la humanitat, la crisi climàtica: senzillament no arribarem vius a veure-la. Aturar l’escalada militar i armamentística és, ara com ara, una prioritat ineludible, una qüestió de pura supervivència.
Què cal fer per una pau justa i perdurable?
A continació apuntarem algunes idees que ens permetin avançar en el camí, no només de la resolució d’aquest conflicte, sino també de la prevenció de nous enfrontaments miltars i la construcció d’una pau justa i perdurable:
- Impulsar la lluita per la desmilitarització i el desarmament. Cal plantar-se davant els interessos oligàrquics i exigir la reducció dràstica dels pressupostos militars, aturar la carrera armamentística, tancar les bases militars i els centres de detenció, tortura i reprogramació de l’OTAN14. Cal prohibir els killing robots15 (drons assassins), les exportacions d’armament i la recerca en noves armes de destrucció massiva.
- ONU si, OTAN No! Cal exigir la dissolució de l’OTAN, la fi del xantatge militar com a eina de coacció política i econòmica, i impulsar la reforma i el reforçament de l’ONU cara a la prevenció i resolució de conflictes. És necessari establir un organisme multilateral i representatiu de les diverses realitats i interessos en cada conflicte que tingui la legitimitat per arbitrar, proposar solucions acordades i, si s’escau, implementar-ne una sortida justa.
- L’Autodeterminació com a eina universalment reconeguda per a la conformació de nous estats. Tots els pobles del món han de disposar d’un mecanisme democràtic i internacionalment validat per exercir la seva sobirania, i aquest no és cap altre que el Dret a l’Autodeterminació. La comunitat inernacional ha d’establir uns mecanismes objectius per fer efectiu el dret de cada poble a decidir el seu futur i establir les fronteres estatals, més enllà d’interessos geoestratègics.
- El respecte a les minories dins els estats plurinacionals. Mentre hi hagi opressió hi haurà guerra. Cap poble pot ser obligat a viure sota el jou d’un estat que li és hostil. Els pobles que formen part d’estat plurinacional (per voluntat pròpia expressada en referèndum o per manca de capacitat/voluntat política per plantejar el dret a l’autodeterminació) han de veure protegida, promoguda i en pla d’igualtat la seva llengua i la seva cultura. El seu territori i els seus habitants no poden ser víctimes de models d’explotació injustos i colonials.
- Cal una aliança de pobles i petits estats contra el poder dels imperis. La crisi ecològica que es cerneix sobre el planeta, el xantatge econòmic, i les amenaces i agressions militars per part dels grans estats i les grans oligarquies són cares de la mateixa moneda. Una alternativa al model de producció capitalista, basat en el pillatge i la sobreexplotació de persones i reursos, tan sols és possible a partir de retornar la sobirania als pobles. Només una democràcia real i de proximitat és una veritable democràcia, i és més necessari que mai fer valer els interessos i els drets de les comunitats pel damunt de l’avarícia de les grans corporacions internacionals i els macro-estats que les sustenten.
Finalment, i a tall de resum, voldríem repetir i remarcar les paraules amb que el company Albert Botran acabava el seu brillant article “Contra l’escalada bel·licista” a la revista El Temps: “L’escalada bèl·lica, per tant, no és la solució. Penso que cal escoltar el moviment per la pau, tan potent al nostre país, que feia temps que advertia d’aquestes tensions. Penso que cal recuperar l’esperit del 17A del 2017, que va combinar el dolor i la solidaritat amb un enfocament antiracista i contra el negoci de la guerra. Penso que cal defugir aquest “esperit de 1914” que porta a exaltar uns imperis contra uns altres i seguir l’exemple dels que es van oposar a aquella guerra, tot i ser assenyalats i reprimits: Jaurès, Luxemburg i Lenin, el qual, per cert, també va ser qui va obrir les portes de l’autodeterminació d’Ucraïna.”
Notes
1 Frase pronunciada al Mes324 de la televisió autonòmica de Catalunya.
2 L’entrevista al periodsta Rafael Poch a Vilaweb del passat 3 de febrer és prou il·lustrativa per entendre els fets de 2014, que estan en l’arrel d’aquest conflicte.
3 Odessa és de les poques ciutats que han resistit la pressió per glorificar el criminal de guerra Stepan Bandera i que manté viu el record dels partisans, malgrat haver estat escenari de la pitjor massacre neonazi, amb 57 persones cremades vives a la seu dels Sindicats el 2014.
4 Famílies establertes de fa segles en un territori i que sempre havien parlat rus han estat qualificades de “colons”, enlloc d’admetre el caràcter plurinacional de l’estat que avui conforma Ucraïna. Paral·lelament, des del 2014 s’han discriminat encara més les llengües romaneso-moldava, rutena i hongaresa de la Transcarpàcia.
5 El Llibre “Stepan Bandera: The Life and Afterlife of a Ukrainian Nationalist: Fascism, Genocide, and Cult” de l’historiador germano-polonès d’origen jueu Grzegorz Rossoliński-Liebe detalla perfectament la ideologia, l’acció i l’enaltiment de la figura d’Stepan Bandera per part del nacionalisme feixista ucraïnès. Les presentacions de l’obra en alguns centres culturals a Ucraïna el 2012 van ser cancel·lades després d’atacs neonazis.
6 El documental “Ucraïna en flames”, realitzat per Oliver Stone el 2014, analitza el paper dels EUA en el cop d’estat i la posterior configuració del règim ucraïès.
7 Recordem-ho, qui havia dut Ucraïna a la independència!
8 Com recull l’article “Té Ucraïna un problema amb l’extrema dreta?” de Jordi Mumbrú, publicat al diari Ara el dia 13 de març
9 Així, per exemple, a escala local, la guerra d’Ucraïna ha servit també com a excusa a un Pere Aragonès cada vegada més identificat en el seu paper de virrei espanyol a Catalunya per tancar files amb Pedro Sánchez en el tema de l’enviament d’armes a Ucraïna, que rebenta la tradició antimilitarista catalana, i per desplegar amb més impunitat l’estratègia autonomista d’ERC -i de tot el govern de la restauració que ell presideix- d’estabilitar i normalitzar el règim borbònic.
10 Una altra cosa és que alguns estats, com, per cert, el Regne d’Espanya en l’agressió genocida d’Aràbia Saudí al Iemen, hagin violat aquesta consensos per la porta del darrera o amb excuses de mal pagador.
11 Entrevista a Vilaweb, 28 de febrer de 2022
12 Governat, recordem-ho, per la dreta ultranacionalista, negadora dels monstruosos crims perpetrats pel Japó durant la segona guerra mundial.
13 El Chinabashing és la guerra propagandística i psicològica desplegada inicialment per l’extrema dreta nord-americana, i avui ja assumida com a credo pel conjunt dels mèdia occidentals que consisteix en la manipulació sistemàtica de tota informació relativa a la Xina, denigrant i fins i tot criminalitzant tot el que fa aquest país.
14 Molts dels caps combatents islamo-feixistes de Síria i Líbia havien estat “reprogramats” als centres de detenció de Guantánamo i Kosovo.
15 El seu ús sistemàtic a partir del govern Obama-Biden-Clinton ha provocat l’assassinat per part dels EUA de milers de civils arreu del món sense exposar les seves tropes, evitant així el rebuig de la societat nord-americana a la barbàrie i normalitzant la deshumanització i la mort de persones innocents.