Editorial 10

El propòsit de l’independentisme ha de ser crear les condicions per a la ruptura. No idealitzar l’1-O com una cosa irrepetible, com un moment que mai tornarà, sinó saber com el vam crear i saber que l’única manera d’avançar és tenir una bona anàlisi, organitzar-nos a l’alçada del repte i anar-hi, anar-hi i anar-hi.

L’1-O i tot el que el va envoltar continuen tenint una enorme vigència. És una experiència que va demostrar que la ruptura és possible. Aquella jornada, els seus preparatius (“operació urnes”, el 20-S, el cens universal) i els següents dies (especialment la vaga del 3-O) van demostrar que l’Estat amb prou feines podia fer valer la seva autoritat al territori català. I tanmateix, no vam aconseguir la independència perquè hauria calgut més força nostra i menys força de l’Estat.

En aquests quatre anys els debats de l’independentisme han estat lluny d’assolir la profunditat necessària que ens planteja aquell esdeveniment. Per uns sembla que les causes hagin estat tan sols el defalliment de certs lideratges polítics i que es pot tornar aquell moment només amb voluntat política, perquè tan sols es va “congelar”. Altres sobredimensionen la força que ens va faltar i d’aquesta manera dilaten l’ús d’aquesta força indeterminadament, fent de la correlació una excusa.

Per contra, convé identificar concretament què va mancar i treballar per superar-ho. PL hem estat fent aportacions en aquesta direcció durant aquests quatre anys. Des de les nostres publicacions i amb la nostra acció militant en tots els espais on som presents, hem combatut els diferents derrotismes, hem aportat la mirada llarga de l’independentisme històric i hem maldat per construir les forces necessàries per tornar-hi.

Començant per la qüestió de la força numèrica de l’independentisme, hem continuat defensant la idea que només amb un programa social clar es pot aglutinar grans majories populars. Això serà cada dia més evident a mesura que s’aprofundeixi la crisi capitalista i ecològica. La independència ha de ser la resposta popular, la voluntat d’obrir un procés constituent contra els poders constituïts, plegats a defensar els interessos de les classes dominants.

Cal tenir més força també des d’un punt de vista sindical. En el món del treball es poden crear moltes complicitats alhora que ens proporciona una força mobilitzadora enorme, com van demostrar les successives vagues de la tardor del 2017.

I també, en l’àmbit econòmic, enfortir les alternatives a l’IBEX (consum estratègic, economia social i solidària) debilita la base del Règim del 78 a Catalunya.

Un altre aspecte que convé integrar és el de la repressió. És l’eina de l’Estat per frenar-nos, no en té altra. I convé contrarestar-ne els efectes: impedir que la gent abandoni, impedir que la por domini el moviment, impedir que la repressió ens divideixi. I més enllà: utilitzar-la com un instrument de denúncia de la veritable naturalesa d’un Estat que es presenta com a democràtic: la repressió desvetlla totes les continuïtats del Règim del 78 amb el franquisme, dels jutges als cossos policials, passant pel nacionalisme d’Estat dels principals mitjans de comunicació.

En l’àmbit institucional, les majories independentistes s’han de fer valdre també creant una institucionalitat pròpia, republicana, que no quedi atrapada en la gestió autonòmica. Que pugui traçar línies polítiques, que faci de portaveu internacional, que organitzi la unitat d’acció independentista, que pugui treballar fora de l’àmbit repressiu espanyol.

I finalment, pel que fa aliances més enllà de Catalunya. La nostra política sobre Països Catalans ha d’evolucionar cap a un reconeixement de la realitat que viu cadascun dels territoris, i a partir d’aquí fomentar una solidaritat confederal que sumi per la ruptura. L’octubre del 2017 es van viure importants actes de solidaritat a les Illes i al País Valencià, i per descomptat a la Catalunya Nord, i això que va ser pràcticament espontani, sense una política activa que connectés les diferents lluites per tal de crear un problema més gros a l’Estat.

De la mateixa manera podem referir-nos a les aliances amb altres pobles de l’Estat, que també han d’ajudar a sacsejar els pilars del Règim del 78.

I en l’àmbit internacional, no tancar-se cap porta, perquè si hem d’esperar que els sectors que dominen la UE moguin un dit per nosaltres, no assolirem mai els nostres objectius.

Atenent tots aquests aprenentatges, el propòsit de l’independentisme ha de ser crear les condicions per a la ruptura. No idealitzar l’1-O com una cosa irrepetible, com un moment que mai tornarà, sinó saber com el vam crear i saber que l’única manera d’avançar és tenir una bona anàlisi, organitzar-nos a l’alçada del repte i anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 15 | Rearmem-nos

Cal rearmar-se ideològicament i organitzativa, mitjançant el debat i la reflexió col·lectiva, per tal d’aconseguir que les onades que vindran ens facin avançar i no pas recular encara més.

Segueix llegint »
Número 15

Ucraïna: iniciativa de pau i negocis de guerra

És hora de reprendre la lluita pacifista, de denunciar els dicursos bel·licistes i el negoci de la guerra. Cal exigir el suport i el compromís real dels diferents estats per assolir un alto el foc immediat i una solució negociada al conflicte. O aturem la guerra, o ens acabarà d’engolir.

Segueix llegint »