Tots els moviments revolucionaris que han aconseguit tenir certa incidència en el desenvolupament de l’estat de les coses en els seus països han gaudit de l’aportació de destacats militants que han sigut capaços de marcar la diferència i aportar tot el seu coneixement a la causa de la revolució.
Aquests referents polítics s’han caracteritzat per diverses aportacions. En primer lloc la capacitat d’elaborar una anàlisi concreta adequada al lloc i al moment en el qual es trobaven. En segon lloc, la capacitat de traduir aquesta anàlisi en una proposta de desenvolupament d’una línia política concreta, és a dir una estratègia revolucionària. I finalment la capacitat de desplegar aquesta estratègia al si del seu poble, integrant-se com una part més del poble treballador, amb l’objectiu de dinamitzar les seves lluites.
Carles Castellanos, sense cap mena de dubte compleix amb aquestes tres característiques i és per aquest motiu que juntament amb els germans Serra o tants d’altres, han estat uns referents polítics per a l’independentisme d’esquerres.
Més de 60 anys de lluita l’avalen, i l’autor els ha volgut reflectir en aquestes memòries polítiques que ha anomenat Reviure els fets.
Per molt que s’hagi intentat esborrar o minimitzar la seva figura, les seves aportacions teòriques amb el seu corresponent desplegament estratègic han deixat una petjada inesborrable tant per l’independentisme català com pel conjunt del nostre poble.
Al llarg de 60 anys de lluita, Carles Castellanos les ha vist de tots colors, però per començar repassarem alguns dels moments que creiem que han estat més determinants. Aquests se situen en el que ell anomena les ruptures ideològiques, la primera entre el FNC i el PSAN i la segona entre el PSAN i el PSAN-P.
La trajectòria del dirigent independentista, com la del conjunt del grup impulsor del PSAN-Provisional (1974) i la seva derivació organitzada a l’IPC (1979) –pal de paller del present independentisme combatiu– assenyala una línia de treball ideològic i de concreció política que es manté a la base de l’actual hegemonia independentista. I és clar, els conflictes de l’evolució provinent del Front Nacional de Catalunya i del Partit Socialista d’Alliberament Nacional en demanaven un relat que en sintetitzés les aportacions i, també, limitacions derivades d’una pràctica bastida des de l’anàlisi de conjuntures.
Reviure els fets és una biografia intel·lectual i política que aporta el testimoniatge de fets i de plantejaments que van impulsar una via de l’alliberament nacional autònoma. D’entrada, doncs, cal valorar l’esforç explicatiu de l’autor que compassadament va explicant les vivències que anaven madurant en la direcció apuntada.
Per aquest motiu la primera part de la narració, que podem establir entre 1960 i 1974 té –així ho pensem– un interès fonamental. Així, els anys de formació i de primera militància al FNC expliquen alguns factors que dugueren a una superació del model entre liberal i social-demòcrata de l’organització-moviment fundada el 1940 (El Front del 1940 venia a equivaler retrospectivament la voluntat d’aplegament polític i social que formà la Unió Catalanista del 1891).
L’aportació cultural, ideològica, de noves generacions, que se sumaven a un nou projecte independentista (la generació nascuda entorn dels primers anys quaranta), explicà, en part, el “gir” marxista i per tant dialèctic del Front i la generació d’una crisi de creixement interna resolta en forma de creació d’un partit, aleshores, percebut de tipus nou com fou el PSAN. Com reconeix amb molt d’encert Castellanos, era una època, la dels anys seixanta que exposava la capacitat de catalització d’actituds que, alhora, modulaven una (nova) ètica filosòfica.
Des del seu punt de vista, la creació del PSAN suposa la primera ruptura ideològica, però considera que aquesta ruptura no és suficient per a la creació d’una línia política independentista i revolucionària completament autònoma. Aquesta apareix en la segona ruptura que pren forma amb la creació del PSAN-P i posteriorment IPC.
Des d’aquest moment, l’independentisme de combat assumeix uns posicionaments polítics propis bastits a base d’una anàlisi molt més acurada del marxisme, que permet la teorització d’una estratègia pròpia amb el seu pertinent desenvolupament. Aquests fets han contribuït, sens dubte a què l’independentisme avui en dia sigui majoritari.
Aquells van ser els anys de l’esclat de les lluites armades a desenes de països, els referents eren clars: Les victòries de Cuba, Vietnam o Argèlia que combinaven les lluites d’alliberament nacional amb la revolució socialista. En aquesta línia, des del finals dels 70 l’independentisme català també va disposar de la seva pròpia organització armada: Terra Lliure. En aquest cas, però es plantejava la lluita armada com una eina de propaganda del conjunt del moviment independentista, més que no pas una eina per derrotar militarment a l’Estat.
Plantejar la lluita per tots els mitjans va implicar un augment de la repressió de l’Estat, i Carles Castellanos juntament amb els seus companys va patir llargs períodes de repressió, tortures i exili.
Aquest cicle repressiu va culminar amb l’escandalosa Operació Garzón el 1992 que es va plantejar d’eliminar literalment l’independentisme combatiu.
Un cop superada la llarga travessa dels anys 90, el Moviment de Defensa de la Terra es decideix a reprendre la seva activitat i a readequar la seva línia política en dos àmbits, la ruptura democràtica per la independència i la Unitat Popular.
Aquesta nova estratègia aposta pel desplegament d’una política d’aliances que ha marcat el desenvolupament de l’activitat política al segle 21 al nostre país. Sense això no es podria entendre que en els nostres dies la CUP gaudeixi d’una implantació territorial arreu del principat de Catalunya, amb desenes de regidors i diputats. Tampoc es podria entendre el cicle mobilitzador des del 2012 fins a la situació de pre-ruptura l’octubre del 2017.
Els comunistes sabem que els esdeveniments polítics no sorgeixen del no-res i són fruit del desenvolupament de les condicions objectives (lluita de classes) però també de les subjectives, i aquestes avancen quan hi ha una línia política correcta al darrere capaç de detectar el nivell de consciència del poble i treballar per augmentar-lo, mentre aquest es mobilitza.
En definitiva, Carles Castellanos ha sigut un exemple de militant revolucionari, aquell que compagina la teoria amb la pràctica, el treball intel·lectual amb el treball manual, aquell que escolta als altres i sempre els tracta amb respecte. Per aquest motiu considerem que és imprescindible, l’estudi i la difusió de Reviure els fets, per què el seu ensenyament és la base de la nostra victòria.
