Aquest mateix 2020 s’ha elaborat un manifest impulsat per Poble Lliure i La Forja destinat a una campanya per incentivar l’Ús del Català que comença amb un diagnòstic tant cert com alarmant segons el qual en aquests pròxims 20 anys- és a dir la pròxima generació- la humanitat viurà una acceleració de la desaparició de la diversitat i la pluralitat de molts elements de la vida de la natura i de la diversitat cultural i lingüística al món. Desgraciadament la nació catalana en la seva totalitat estem a la capçalera d’aquesta amenaça (estem a la pole position que dirien els esportistes) tant com habitants d’un Mediterrani greument amenaçat com per les agressions i subordinació lingüística i cultural que rebem per part dels estats a què estem sotmesos:el regne d’Espanya i la República francesa.
Tindrem capacitat de reacció? Conservem,encara, la massa crítica suficient per revertir la situació a tots els nivells i aquí penso, sobretot, en el procés de substitució i minorització lingüística cultural del català, l’occità/aranès i la llengua de signes catalana, que són les tres llengües genuïnes de la nostra nació, avui dia seriosament amenaçades de desaparició? Si continuem amb l’actitud i l’hàbit de practicar, acceptar i rendir-nos a la bilinguització forçosa i autoritària català/castellà, català/ francès que rebem com a model a seguir des de tota mena de mitjans de comunicació presencials i virtuals i de la majoria de l’estament que remena la política tenim mala peça al teler i ens encaminem a la substitució completa pel castellà i el francès i a la pèrdua de la transmissió generacional de la llengua històrica el català i l’aranès.
Considero que la massa crítica necessària per revertir la situació s’ha afeblit però encara és prou consistent i decisiva i té capacitat de créixer i incorporar nous parlants i resistir la pressió cap a la interrupció generacional. Ara bé, és imprescindible que aquesta massa crítica de la societat catalana sigui el coixí que conformi un moviment de compromesos amb la llengua que actuï i denunciï un statu quo de foment i naturalització de la ideologia bilingüista i del bilingüisme desigual passiu com sembla que clarament proposen alguns grups polítics dins l’independentisme i algunes personalitats de la sociolingüística; dins el sobiranisme i l’independentisme hi ha qui proposa la paritat i cooficialitat entre català i castellà en el marc d’una imatge i un relat d’una nació ja bilinguitzada de manera feliç i natural sense pressions ni lleis imposades, cosa que és d’una falsedat evident.
Els motius d’aquesta submissió a la ideologia bilingüista són de tipus polític variat, – que cal ser “realista” i partir de com estar la societat catalana de profundament bilingüitzada; que si el moviment independentista ha d’eixamplar la seva base i influència i això vol dir obrir-se a les masses castellanoparlants sense condicions; que si parlar en català a tothora i amb tothom et marcaria com un “burgès/burgesa” conflictiu, excloent i intolerant amb les masses obreres totes elles, per definició, castellanoparlants; que si recuperar totes les funcions socials del català ens porta a ser com el franquisme però al revés; que el jovent s’està socialitzant i interactuant a les xarxes socials preferentment en castellà per alguna cosa serà i no els podem tallar les ales i els seus somnis d’ampliar el seu cercle d’amistats i influències etc. etc. – En definitiva tot porta a una imatge i una ideologia que la recuperació del català és una imposició i no pinta gran cosa en un procés d’alliberament nacional i social… més aviat és una nosa i – atenció! -et pot fer perdre vots!
Així arribem a ser agents actius de la minorització del català i podem contribuir a la seva desaparició en comptes d’enfortir el teixit associatiu (CAL; FOLC; Correllengua, Plataforma per la Llengua, OCB, Òmnium ACPV; GELA; APLEC I Arrels de Cat. Nord…) que malda –sense grans suports de les institucions i les planes majors dels partits– per restituir el català en totes les seves funcions i usos i garantir que podem “viure en català”.
L’independentisme d’esquerres ( i amb aquest concepte em refereixo a Poble Lliure i al conjunt de la CUP, i recupero paraules del manifest conjunt Poble Lliure/lLa Forja ) té totes les possibilitats a favor per liderar i marcar “un discurs i una acció política combativa a favor de l’ús del català en tots els àmbits formals i informals, que superi el victimisme lingüístic i la indiferència i abanderi un plantejament inclusiu i de gestió del multilingüisme, dirigit sobretot al jovent i a la població nouvinguda o que no ha tingut l’ocasió d’incorporar-se a l’ús quotidià de la llengua/llengües històriques i pròpies dels Països Catalans (el català i l’occità-aranès)”.
“Cal una acció global per desvetllar la consciència i la fidelitat lingüística perquè una llengua no mor per lleis adverses, mor si els seus parlants deixem d’usar-la i de transmetre-la a les noves generacions”.
