Els resultats del BNG a les eleccions al Parlament Gallec del mes de juliol, amb 311.340 vots i 19 diputats, són un gran avenç després d’anys molt durs en els quals la dreta i l’esquerra espanyoles havien decretat en diversos moments la nostra sentència de mort, en anunciar que el nacionalisme gallec era un element residual incapacitat per a influir en la política del nostre país.
Els resultats tenen un doble valor, quantitativament suposen un gran salt en passar de 6 a 19 diputats i situar el BNG com a alternativa a una dreta que governa Galiza des de la guerra civil, amb dos curts parèntesis de tres i quatre anys. El BNG se situa com a primera força de l’oposició i hegemonitza, a més, el vot d’equerra i el vot nacionalista amb la desaparició de l’aliança Podemos/IU/Anova/Mareas.
Qualitativament podem considerar els resultats com la fi d’una llarga etapa de més d’una dècada en la qual es posà en dubte la possibilitat que Galiza pogués comptar amb forces polítiques sobiranes; etapa que tingué el seu moment más dur en la XIIIena Assemblea Nacional del BNG celebrada el gener de 2012 amb la participació directa de gairebé 4500 militants; assemblea que obrí un debat ideològic fonamental reflectit als òrgans de direcció d’uns anys ençà. El debat entre dos posicionaments polítics irreconciliables no era una novetat en la història del nacionalisme gallec; d’una banda els que consideraven com a única sortida la via electoral i les aliances amb forces espanyoles en les quals s’estaria en posició de clara subordinació; i de l’altra, els que defensàvem l’autoorganització arreu dels àmbits: actuació en el treball social, el sindical i de masses com el camí més útil per a la creació de consciència nacional i el més eficaç per a avançar electoralment i poder resistir en els moments de retrocés. La segona opció defensada clarament per la UPG i la majoria de la militància independent vencé en la l’assemblea, però els perdedors no acceptaren el resultat provocant la ruptura del front patriòtic.
Fou un llarg camí pel desert per al BNG mentre que qui s’alià amb l’anomenada “nueva política” espanyola obtenia resultats electorals però en una posició cada cop més subalterna i amb una actuació gairebé exclusivament institucional.
No hi ha un únic element que ens hagi permès d’arribar al juliol de 2020, en foren diversos. La capacitat de resistència de la base militant i simpatitzant nacionalista en aquests anys amb un BNG unit, organitzat i actuant tothora al si del territori sense deixar-se portar pel desànim a causa de les maltempsades electorals; la presència en els conflictes socials; el treball sindical que converteix avui la CIG en la primera central en les eleccions sindicals, posició que ja ocupava en nombre d’afiliats i capacitat de mobilització; la recuperació de la presència en el Congrés dels Diputats el novembre de 2019, permetia de visualitzar de nou l’existència d’una força que defensa els interessos de Galiza i de les classes populars; el paper de portaveu nacional del BNG amb un discurs atractiu amb propostes de futur que parteixen de valorar les potencialitats del nostre país.
L’actual moment polític condicionat per les conseqüències econòmiques, però també polítiques i socials del COVID-19, és molt complicat i som conscients que després d’un temps en el qual no se’ns veia com a un perill real, ara tornem ser en el punt de mira del sistema com a enemic a batre. En aquesta nova situació entenem que l’actuació del nacionalisme ha de centrar-se a:
- Aprofitar la il·lusió generada en una part de la nostra societat per a organitzar els sectors més conscients enfortint i rejovenint les organitzacions del moviment nacionalista i ampliar la seva influència social i la consciència nacional.
- Emprar la nostra posició parlamentària com a portaveu dels problemes socials i laborals que s’agreujaran, i presentar alternatives que permetin de visualitzar que el problema fonamental és el corsè de l’estat espanyol i de la UE, que impedeixen de posar en marxa polítiques que millorin les condicions de vida i permetin un desenvolupament autocentrat.
- Encapçalar la mobilització contra mesures que amb l’excusa de la crisi miraran de reduir drets laborals i socials i establir una centralització encara més gran de les decisions en el govern espanyol.
- Aprofundir en una actuació comuna del soberanisme català, gallec i basc que permeti de continuar soscavant els fonaments de la monarquia, que és símbol
d’un règim del 78 que té como a enemic fonamental la lluita per la sobirania dels nostres pobles.
